Geografia de proximitat (manifest romàntic)

Geografia de proximitat és la que practica i exerceix el geògraf de proximitat, si se’m permet la tautologia. S’exercita, perquè l’exercici és una acció que comporta l’ensinistrament d’una aptitud –o una virtud que despunta–. El geògraf de proximitat apaga els aparells de telefonia mòbil (el telèfon ‘portàtil’, corregeix amb raó Jordi Llovet) i surt al camp, al lloc de les seves preocupacions i les seves preguntes sobre el que veu en l’espai. Apaga l’ordinador, apaga el televisor, els artefactes que contaminen la seva percepció de la realitat. També rebutja els fenòmens que, com el turisme, han usurpat la geografia o la imaginació (Antonio Tabucchi. El País, 16/03/2002). Oblida per un moment la geografia copyleft (blogs, Apps, Facebook, Twitter, els tablet PC, la traducció automàtica, el retoc fotogràfic, Instagram, Pinterest, Apple, Linus Torvalds i l’invent del Linux, Web 2.0, PowerPoint, QGIS, uDig, GRASS, ILWIS, Saga, Kosmo, les xinxetes del Google Earth i la Google generation de l’OMS). Pensa segons el mecanisme de selecció adversa: els millors alumnes solen deixar la carrera, el millor geògraf pot esser el conductor de l’autobús que et duu a la Facultat. Comprova com la geografia ha sortit de les aules i campa al seu aire, lliure, alliberada dels llibres de text, dels noms dels rius i de les capitals de província. No tem la incorrecció política, i va somriure quan, l’any 2010, l’erupció volcànica de l’Eyjafjallajökull paralitzà l’espai aeri del continent europeu. Amb l’aviació detinguda, per uns dies, la gent va haver de quedar-se a casa. No tem tampoc les sospites d’heretgia ecològica si es mostra comprensiu, fins i tot d’acord, amb la idea que la naturalesa ha esdevingut un mite immaterial (Fernando Gómez. El País, 06/08/2005). Es planteja la possibilitat d’anteposar el benestar de l’home a la mort de totes les mosques del món (una de les poques espècies, per cert, cosmopolites), desoint les veus pamfletàries o monolítiques de l’ecologisme polític. Té clar que la catastrofe climàtica del límit k-t fou dolenta per als dinosauris i bona per als humans. Així que el geògraf necessita donar-se moral quan s’enfronta a una nova aproximació i comprensió de l’espai geogràfic.

Al geògraf de proximitat li agraden els llapissos i les gomes d'esborrar. També constata sobre el terreny les geografies audibles, el paisatge sonor. Potser duu una càmera de fotos, però no es conforma amb fotografiar el fenomen (més normal és veure'l dibuixar-lo). S’hi acosta i en pren la dada. Aplica intuïtivament els conceptes de magnitud i intensitat. Si veu un moviment de terres, en cerca l’origen i la direcció. Si veu una estació meteorològica, n’enumera els instruments, i pensa en les xifres que indica cadadascún. Davant d’un arbre, tracta d’identificar-ne l’espècie. Sovint hi puja. Si és un pi, es taca gustós de resina. Segueix el rastre del caragol, la direcció que adopta una filera de formigues (comprova si la pista de feromones segueix una simetria axial orientada al nord). Quan fa vent, tracta de trobar les senyals indirectes de la seva direcció i intensitat (les banderes al vent, la forma de la ploma de fum que surt d’una xemeneia, la direcció cap a la qual apunten les proes dels vaixells, la direcció cap a la qual s’enlairen i aterren els avions).

El geògraf de proximitat s'interessa per la dimensió espacial dels fenòmens i de les infrastructures humanes, i duu aquest interès a la seva màxima expressió. Per això està al lloc en el que s’hi han construït aquestes infrastructures (agràries, urbanes, industrials) o s'hi manifesten aquells fenòmens. També es coloca al costat de les persones que saben d’ells o els han vist. No perd mai de vista la informació oral, però no confia a cegues en tot el que li conten. S’interessa pel vocabulari de les coses del camp, els artefactes de l’home (de vegades, també per les seves eines de feina i la seva funció). Normalment, també per la seva tipologia. També pels noms del lloc, el topos, i pels llinatges de les persones que l’habiten, la seva procedència. El geògraf se sent atret pels extrems geogràfics. Alguna cosa l’impulsa cap a ells: Si està a Londres, agafarà el metro que li conduïrà a la població de Greenwich, on jugarà amb el meridià a estar ara a l’est, ara a l’oest. Si està a Noruega, voldrà viatjar fins a la xifra mítica dels 66º 33’ de latitud Nord, la que marca la frontera del Cercle Polar Àrtic. El geògraf de proximitat, en fi, és un romàntic. Atén, faltaria més, les seves emocions, els seus sentits i la seva intuició. Al capdavall, ell és un home. Home o dona, però no un robot que no és ni un home, ni una dona.

G. Coubert. Proudhon i els seus fills (1865)

Creat el codi QR del blog Geografia del Paisatge. El codi s’ha creat utilitzant l’aplicació QR Droid. La descàrrega directa de l'APK de QR Droid es pot fer a http://g.qr.ai.

L'espai, simbolitzat

Una regió, un lloc, una ciutat, necessiten signes reconeixibles del substrat cultural del que han nascut, o, simplement, signes en els quals reconèixer-se. Tot i que el substrat no és únic sinó variable, ni tampoc immòbil, eliminar aquests signes significa trencar d’un sol cop tot contacte amb el passat, el de totes les èpoques. Malgrat això, és cert que els llocs, les ciutats, avancen –es mouen cap endavant– empeses pel model econòmic de l’època o pels designis d’un cert nombre de persones agrupades en forma de governs locals i nacionals, o Societats creades ad hoc. A les Balears, la desamortització de Mendizábal (1836), l’abolició dels delmes i, en fi, l’inici d’una reforma agrària liberal i els canvis en l’estructura de la propietat de la terra, són reformes de pes que liquidaren les estructures agràries feudals a mitjan del segle XIX, i modificaren l’espai agrari insular, el seu paisatge rural. La roturació impetuosa va eliminar àrees forestals, garrigues i matollars mediterranis. De totes elles, gràcies a la perspectiva aèria que donen avions i satèl·lits, avui veiem fàcilment les seves restes. El resultat paisatgístic, en la Mallorca continental. és del d'un fabulós bocage. Per la seva part, l’agricultura mallorquina de mitjan segle XIX es trobava en la seva “plenitud de producció” (B. Barceló Pons: La vida económica de Mallorca durante el siglo XIX, 1961). Plenitud que emana de les noves tècniques introduïdes per la Sociedad Económica de Amigos del País, que va difondre deliberadament els cultius d’ametl·lers –sobretot al Pla i al Migjorn de Mallorca–. Uns ametl·lers florits la imatge hivernal dels quals s’exporta encara avui com una imatge del tipisme mallorquí (del que també formen part, per exemple, els molins de vent, a pesar que molins i ametl·lers són, respectivament, infrastructures periclitades i arbres que declinen).

Uns i altres, ametl·lers o molins, catedrals, llotges o carrers il·lustres, són aquells signes reconeixibles que confereixen al lloc la seva personalitat, minipoemes que evoquen i accentuen l’originalitat del lloc. Segells d’identitat o segells de distinció. Quan l’emigrant reflexiona sobre els seus orígens, ho fa evocant aquesta mena de signes, és a dir rellegint el poema que relata la seva vida al lloc d’origen –sovint, els llocs de la infància–, i aquest relat és ple de signes i símbols. Símbols, dic, en el sentit en el que parla Marc Augé per referir-se a l’espai: “Para la antropología, el lugar es un espacio fuertemente simbolizado, es decir, que es un espacio en el cual podemos leer en parte o en su totalidad la identidad de los que lo ocupan, las relaciones que mantienen y la historia que comparten. Tenemos todos una idea, una intuición o un recuerdo del lugar entendido de esta manera. Es, por ejemplo, el recuerdo del pueblo familiar donde pasábamos las vacaciones o también un recuerdo literario.” (M. Augé, Sobremodernidad. Del mundo de hoy al mundo de mañana, 2000).

És cert: Uns símbols varien o s’actualitzen, d’altres romanen intactes, però en l’edat de la immediatesa i de l’instantani, tot sembla que es posa al servei de la deconstrucció de les identitats individuals i les col·lectives, per construir-ne d’altres que no pertanyen ni al lloc ni a l’individu.

Edifici Walden 7, Barcelona. Foto: Gabriel Alomar Garau

De l'1:500 a l'ISS

La semblança (en castellà, la semejanza) és aquella propietat matemàtica per la qual dues figures, tenint la mateixa forma, tenen distintes dimensions. L’escala serveix per a indicar en quina proporció són ‘semblants’ (semejantes) la realitat i la seva representació –un dibuix, per exemple–. En geografia –i també hauria de ser així per a totes les disciplines en les que s’elaboren mapes i plànols– es diu que una escala és gran quan el denominador és petit, i una escala és petita quan el denominador és gran. Per tant, una escala d’1:1.000.000 és sempre una escala petita (s'hi representen grans àrees, però tot apareix més petit), i una escala d’1:500 és sempre gran (s'hi representa una àrea petita, però els objectes i fenòmens es mostren més grans i detallats). Pel demés, convé tenir en compte que a 1;500 es dibuixen més aviat plànols que mapes, i que escales més grans que 1:500 (1:100, per exemple) no són pròpiament escales geogràfiques, sinó arquitectòniques.

El paper de l’escala en la interpretació del paisatge és tan important, que la comprensió de l’organització espacial dels seus diferents elements és ben distinta quan l'observació es fa ben aprop dins del fragment observat (el patche, en termes d’ecologia del paisatge) o, pel contrari, ens hi allunyam. És cert que la geografia, si es pren el seu significat en un sentit ample, opera a totes les escales, i que això li dóna una clara avantatge com a disciplina científica. No obstant, prestar atenció als detalls (és a dir, veure les coses a una escala gran) no ha de fer que no es pugui veure la situació en el seu conjunt. Cal atendre, per tant, el context. Així, en geografia, cal pujar un pis per a guanyar perspectiva. O, dit en termes numèrics, cal augmentar la xifra del denominador. En definitiva, l’observació geogràfica i l’anàlisi del paisatge requereixen una contextualització de doble sentit: la del temps o de l'escala temporal (situar el temps històric del lloc estudiat) i la de l’espai o de l'escala espacial (situar l’escala o resolució a la que s’estudia el lloc analitzat).

Un augment considerable de la perspectiva –l’escala duta al mínim– és el que s’aconsegueix des de l’Estació Espacial Internacional (ISS són les sigles en anglès), des de la qual els astronautes esdevenen, quan s’hi entretenen, ‘geògrafs’ amb el privilegi de fer observacions de la superfície de la Terra a una escala ‘baixíssima’ o considerablement petita. L’Estació Espacial Internacional es troba a uns 400 km de distància de la superfície terrestre, i, des d’aquesta distància, les fotografies representen els fenòmens terrestres des d’una posició escalar que permet confirmar les ‘grans xifres’ i descripcions de la Geografia quan es refereixen al planeta Terra, les que es donen a les primeres pàgines dels Atles o els grans manuals de Geografia Física, com el del ja mític d’Arthur N. Strahler i Alan H. Strahler, Geografia Física (Ediciones Omega, 1989), o el clàssic Physical geography de Mary Somerville, traduït a l'italià (1856): “La terra è uno dei vintuno pianeti che si aggirano in torno al sole in orbite elittiche”. “... il raggio equatoriale della terra è 3963,025 miglia, ed il raggio polare, 3949,8 miglia circa”. “L’aurora boreale è decisivamente un fenomeno elettrico. Aparisce generalmente poco dopo il tramontare del sole sotto la forma di un arco luminoso, stendendosi più o meno da oriente a occidente ...”).  Xifres i descripcions, en fi, que es plasmen al magnífic timelapse que Knate Myers ha fet a partir de milers de fotografies de la Terra preses per vàries càmeres situades a l’Estació Espacial Internacional, i que, estant a 400 km, permeten observar a una escala ben petita –gairebé global– tant la magnificència dels grans fenòmens de l’atmosfera terrestre, com l’extensió planetària de l’empremta humana, i del ‘paisatge’ lumínic del planeta quan es fa de nit.

'Timelapse' de Knate Myers. La Terra des de l'ISS

'Artialisation'

La lectura de Court traité du paysage (Alain Roger, 1997), a més d’imprescindible per a qui dedica una part de la seva activitat intel·lectual a la idea de ‘paisatge’ (sempre una mica tornadissa i etèria –es resisteix a la concreció–), és una lectura ben instructiva pel que fa als conceptes que tractam d’il·lustrar a una assignatura com la de Geografia del Paisatge. El ‘tractat’ d’Alain Roger constitueix la columna vertebral d’una idea: la idea d’artialització (artialisation, segons la denominació original en francès, que es troba a Montaigne). Roger ho deixa clar des del principi: “El meu mestre és Oscar Wilde, qui, en La decadència de la mentida (1890) i sota la forma d’una paradoxa –és la vida la que imita l’art– dugué a terme la revolució copernicana de l’estètica”.

Per dir-ho en poques paraules, ‘artialització’ és la forma d’interpretar el territori induïda per l’art. O, si es vol, el paisatge és el producte d’una elaboracio artística de la terra, és a dir que la terra, el ‘país’, es ‘paisatgitza’ quan s’‘artialitza’. Estam, per tant, davant d’una idea que no és nova: la de la història estètica de la naturalesa, que ha conduït, com vaig apuntar dins d’aquest mateix blog (“Existeix la naturalesa?”), a la desaparició de la naturalesa un cop que ha estat engolida per la proliferació massiva de la seva imatge digital i virtual, i convertida, per això mateix, en “un mite inmaterial”, o en reelaboracions que esdevenen només MODELS de la naturalesa. Així, Roger recupera l’aforisme d’Oscar Wilde –la vida imita l’art molt més del que l’art imita la vida–, juntament amb les seves explicacions al respecte: “Las cosas son porque nosotros las vemos, y la receptividad, así como la forma de nuestra visión, dependen de las artes que hayan influido en nosotros. Actualmente, la gente ve neblina no porque haya neblina, sino porque los pintores y los poetas les ha enseñado el encanto misterioso de tales efectos”.

Per això, no es pot estar més que d’acord quan Roger considera el ‘país’ (val a dir el territori) “el grau zero del paisatge, allò que precedeix la seva artialització”, de manera que el ‘país’ esdevé ‘paisatge’ només quan ha estat representat –i sublimat– artísticament. D’aquesta manera, el territori, la terra, es troba en una mena d’indiferència estètica que només l’art és capaç de revocar, i fer que entri en lloc, en el cap dels homes, el punt de vista estètic. Al camperol no ensinistrat en la visió de representacions artístiques de la naturalesa se li fa llarg, tortuós i fins i tot innecessari el camí de la ‘paisatgització’ del seu tros de terra. I diu Kant: “Allò que, preparats per la cultura, anomenam ‘sublim’, es presenta en l’home groller, sense educació moral, simplement com espantós. [...]. El bon camperol saboià tractava de bojos a tots els amants de les muntanyes de gel” (Immanuel Kant, Crítica de la facultad de juzgar, 1790). No ens ha de resultar gens estrany, a partir de les anteriors consideracions, que el paisatge sigui una invenció dels habitants de les ciutats, i encara d’una classe social. I que expressions tals com “les exquisides boires de plata” (Oscar Wilde referint-se a les boires de Londres) només siguin possible després d’haver estat capturat, segrestat anímicament, per les representacions paisatgistes de Turner.

Alain Roger (1997): Court traité du paisaje. Editions Gallimard, París.
Alain Roger (2000): Breu tractat del paisatge. Edicions La Campana, Barcelona.

J.M. William Turner. The Burning of the Houses of Parliament

Curs d'iniciació al dibuix de paisatge 
(Palma, Mallorca). Octubre de 2013

'Data is Beautiful'

Assumint ad hoc la pobresa i superficialitat semàntica de la noció de paisatge quan queda reduït a un mera manifestació material (i no emocional, com pertoca), des d’un punt de vista estrictament ‘fisicalista’ el paisatge pot eser reduït a una realitat física i objectiva susceptible de ser seleccionada, classificada i cartografiada. Per a fer-ho, no calen sinó dades. Dades relatives a la superfície de la Terra i dades de l’activitat humana sobre la superfície de la Terra. Així, el paisatge esdevé una unitat de treball geogràfic l'anàlisi de la qual, les seves mètriques, es fa per mitjà del tractament estadístic de la informació espacial disponible, que es concreta en dades, tot i que l’estadística és una disciplina tan perturbadora com tramposa. Així, per exemple, l’illa de Mallorca pot esser considerada estadísticament una illa sense a penes muntanyes, ja que les dades altimètriques indiquen que el 48,3% de la superfície insular està comprès en l’interval dels 0 a 100 metres d’altitud sobre el nivell del mar, i el 31,5% ho està entre els 100 i 200 metres. Les xifres, per tant, camuflen l’evidència visual de la potent serralada –la serra de Tramuntana– que ocupa tot el flanc occidental de l’illa, i que assoleix els 1.445 m al puig Major. Segons el Sistema de Información Geográfica Nacional espanyol (SIGNA), el país té més de 3.000 illes petites, illots, farallons i esculls, xifra que no fa que sigui considerat un país ‘insular’, comparable a Indonèsia (17.500 illes) o Filipines (> 7.100 illes). Finlàndia té 76.000 illes amb una àrea superior a les 0,5 ha.

L’observació analítica del paisatge, com la seva mapificació, la veig com una mena de ‘reducció a les dades’. Les dades del medi físic i humà es transformen mitjançant un procés típic de generalització (simplificació) de la informació, per a obtenir una abstracció cartogràfica del paisatge. En paisatge, l’abstracció cartogràfica comporta la selecció dels elements i la seva classificació, simplificació i simbolització. Per aquest procés, separant el que és significatiu del que és genèric, la complexitat del paisatge es redueix a una imatge comprensible del mateix (en realitat, la imatge que respon al propòsit particular de l’autor). Per descomptat, els mapes que representen una part selectiva de l’espai i unes dades seleccionades ad hoc, són massa simples com per donar compte de totes les subtileses de la dinàmica del paisatge, o del territori mateix. Quan el geògraf assumeix de forma responsable aquest risc, està legitimat per exclamar: “data is beautiful!”. Així que recollir, recopilar i guardar dades és una missió a la que tot geògraf està sotmès, malgrat que recopilar i guardar dades no s’ha de confondre amb comprendre-les. Per descriure i comprendre i fer comprendre el món, el geògraf necessita documentar els canvis i fenòmens observats. El geògraf és un documentalista i un inventariador, com ho va ser Pausanias (segle II dC), l’inventariador pacient de tantes joies de l’Antiguitat perdudes, i que durant més de deu segles fou “l’únic Baedeker disponible” (El laberinto junto al mar. Acantilado, 2013).

Data is beautiful, però aquesta afirmació només és legítima quan la recol·lecció i anàlisi de les dades és artesanal, lligada a les capacitats i la perspicàcia de l’investigador o de l’estudiant. Analitzar la informació geogràfica pot esser una pràctica científica anodina, o ser bella i apassionada: A l’època de l’emperador Adrià, l’Imperi romà assolia una superfície de 334.000 km², amb una frontera terrestre de deu mil kilòmetres. Són xifres que dins d’una màquina –un disc dur– no tenen cap poder ni propòsit, excepte quan intervé l’home, que les dota de força i de sentit, les orienta en la direcció correcta (si és per encendre la imaginació dels nins, millor). En definitiva, les humanitza. Per això, en clau epistemològica i en cert sentit, la denominada revolució quantitativa en Geografia i el seu afany per la recol·lecció de dades, l’empirisme, la indiferència axiològica i la ‘nomotètica’, ha resultat ser una fantasia elaborada per geògrafs desmoralitzats. Per a evitar noves frustracions, són magnífiques les noves iniciatives de representació cartogràfica i infogràfica de les dades geogràfiques, com les que es poden veure a la web Reddit. Data is Beautiful!. En ella es poden trobar curiositats lingüístiques com la que es refereix al nombre de vegades que surten citats els personatges de El Hobbit, de J.R.R. Tolkien (Bilbo, amb 554 mencions, i Thorin, amb 251, encapçalen el rànquing), o curiositats geogràfiques com les xifres de la població mundial per latitud i longitud. Com aquesta, altres webs similars: Kantar Information is Beatiful Awards (“celebrating excellence in data visualization and information design”: http://www.informationisbeautifulawards.com), o la web WTF Visualizations (“visualizations that make no sense”: http://wtfviz.net), tenen el mèrit, quan ho fan, de fer servir les dades no tant per a trobar explicacions visuals dels fenòmens geogràfics, com per a compredre’ls.

En la imatge, mapa mundial d’índex de vegetació, fet amb tècniques de teledetecció amb dades del sensor VIIRS del satèl·lit NASA/NOAA Suomi NPP. Explica la NASA: “Encara que el 75% del planeta és un océà relativament immutable de blau, el 25% restant de la superfície de la Terra és un ‘verd dinámic: http://www.nnvl.noaa.gov/Green.html. 

Paisatge rera el paisatge

A poc d'extingir-se l’incendi d’Andratx, el d’aquest final de juliol i que ha afectat a una comarca a la que ja molts pocs donen nom (el ‘Pariatge’, segons la denominació que emprà el geògraf Pere Salvà en la seva Tesi de llicenciatura sobre la regió ‘terminal’ més meridional i occidental de la Serra de Tramutana mallorquina, l’any 1973), l’enorme foganya ha exhumat les runes del paisatge predecessor, el paisatge avantposat. La desaparició del bosc, la seva crema massiva, permet veure ara el substrat antròpic sobre el que ha prosperat l’associació Cneoro-Ceratonietum, sovint amagada per l’oportunista pinar de Pinus halepensis, o l'associació a la que la Biogeografia dóna el nom de Clematido cirrhosae-Quercetum rotundifoliae. Aquell substrat no és altre que el dels espais aterrassats amb marges i marjades –és a dir el mur i la terrassa completa, respectivament–. Així, per a l’arqueòleg del paisatge, el bosc és molt sovint un element molest i enotjós, ja que impedeix i frustra l’exploració i l’examen del paisatge històric, el d’abans del bosc. El foc del bosc és aire per al fòssil, dóna ales a les velles marjades, al criptopaisatge. El foc buida els terrenys de florestes com el Sol evapora l’aigua dels oceans. Totes dues coses permeten descobrir restes històriques silenciades durant anys o segles. Poster un bosc imaginari atresora, intactes, les fustes del cavall de Troia, i qui sap quants murs de quantes barraques, cases i fortificacions, o de quantes ceràmiques de quantes èpoques. L’oceà amaga l’Atlàntida (una il·lusió) i qui sap quantes tombes i estàtues de bronze, de quants herois.

Les estructures constructives dels paisatges xerolítics, els que estan bastits amb pedra en sec, han demostrat una resistència al bosc que ara sembla tenir el seu premi. Les més recents imatges televisives dels envoltants d’Estellencs, sa Coma Calenta, s'Arracó, Son Llarg i altres indrets de la comarca incendiada, permeten admirar, amb distingida mirada geogràfica, les runes d’aquestes estructures, en certs casos tretes a la llum després de decenes d’anys d’obscurantisme. Topografiar-les i cartografiar-les pot resultar ara un poc més fàcil, com més fàcil serà redescobrir sistemes hidràulics d’escala territorial, antics albellons, parats, canals i potser ralles de drenatge abandonades temps ençà. El mateix serveix per a l’antiga xarxa de camins. Seguint el fil d’aquest punt de vista, l’incendi forestal que afecta la comarca del Pariatge (Andratx, Calviá, Puigpunyent i Estellencs) s’explica, des de la perspectiva de dóna la investigació sobre els espais aterrassats i el seus paisatges (Société scientifique internationale pour l'étude pluridisciplinaire de la Pierre Sèche. International Alliance for Terraced Landscapes), per l’augment de l’ús residencial de l’espai rural i per l’abandonament de l’agricultura en marjades, que ha produït la invasió massiva de la garriga d’ullastre i el pinar, que no esdevenen sinó combustibles d’una elevada inflamabilitat. A partir d'aquestes idees, el foc no només restitueix les runes i la idea del paisatge abans del bosc, sinó que serveix per a ressaltar l’absoluta desafecció per les estructures agràries del passat (i reflexionar-ne). 

 
Photo Courtesy of Thomas Reiner - Thomasreiner.pro

La latitud, una variable paisatgística

Les Tecnologies de la Informació Geogràfica, amb Google Earth al capdavant, permeten descobertes geogràfiques tan capricioses com interessants. Descriuré la següent: Si sortim del cap de Formentor (a un extrem septentrional de l’illa de Mallorca), situat al paral·lel 39º 57’ 23’’N, i seguim fil per randa i cap a l’Est aquesta exacta latitud, arribarem, inusitadament, davant les portes de la mítica ciutat de Troia. Troia, és clar!. La Ilió dels grecs, l’escenari en el que un llegendari Aquil·les, el del taló vulnerable, matà força troians, i a on Ulises va aconseguir ficar un cavall de fusta ple de grecs (els aqueus), molts d'ells procedents d'illes igualment mítiques. A vista d’ocell i també sobre el terreny, el paisatge ‘troià’ –en realitat, el de l’extrem occidental de la província turca de Çanakkale– és avui el d’una planura en la que sobresurt el turó d’Hissarlik, l’emplaçament de l’antiga ciutadella, situada amb prou feines a 4,5 km de la mar en direcció nord (els Dardenels), i a 6,5 km en direcció oest (la mar Egea). La planura és de tipus al·luvial, és a dir formada per sediments dipositats bàsicament per dos rius: l’Escamandre i el Simoeis. També ha sofert processos de dessecació planificada que han fet que la mar estigui avui força més lluny del que ho estigué fa 5.000 anys. Als envoltants de Troia creixen alzines, oliveres i matolls que sense gaire dificultats reconeixerien un mallorquí, un italià, un grec o un californià. De maig a octubre, i principalment a l’estiu, sol bufar el vent del nord i nordest, procedent de l’estret dels Dardenels (l’antic Hel·lespont).

Pel demés, certes referències geogràfiques, climàtiques o paisatgístiques que conté l’estudi de Charles MacLaren, publicat l’any 1822, A dissertation on the topography of the plain of Troy –a on, per cert, el mot landscape apareix citat tres vegades–, no són distintes de les que trobaríem a estudis similars que descrivissin, per exemple, l’àrea central o oriental del pla de Palma. Aspectes com aquests –vegetació esclerofil·la, marjals bonificades, vents locals i ben definits–, si tenen lloc sobre la mateixa latitud, es repeteixen amb poquíssimes variacions a milers de kilòmetres de distància. Un paral·lel de latitud, en definitiva, és un poderós transmissor d’identitats paisatgístiques, de paral·lelismes que fan que es puguin reconèixer les mateixes sensacions ambientals a terres separades per grans distàncies terràquies. Per altre costat, si es té en compte que 1º de latitud representa, al llarg del meridià, una distància promig de 111,12 km, és fàcilment comprovable que, recorrent de sud a nord o de nord a sud una distància de 100 km, 200 o fins i tot 500 km, el paisatge presenta les mateixes característiques bàsiques (excepte en el cas que canviem clarament d’altitud, perquè a una mateixa latitud el paisatge de muntanya és ben distint del de la vall). Per cert, i al contrari que en el cas de la longitud, els graus de latitud estan espaciats regularment, però el petit abombament de la Terra –que no és una esfera perfecta– fa que un grau oscil·li dels 110,57 km a l’equador fins als 111,70 km als pols. El redondeix dóna 111,12 km. Un minut de latitud són 1.852 metres, i un segon, 30,86 metres.

Per concloure, notem que els humans prefereixen i trien selectivament determinades latituds per viure-hi: El 88% dels habitants de la Terra es troba a l’Hemisferi Nord, mentre que més del 50% viu per damunt del paral·lel 27ºN. Les principals puntes poblacionals es troben al paral·lel 35ºN (Qingdao, Zhengzhou, Teheran, però també les grans ciutats de Corea del Sud i Japó), el paral·lel 30ºN (Shanghái, Chengdu, Wuhan, Chongqing, El Caire, Houston) i el paral·lel 25ºN (entorn del qual s’acaramullen les grans ciutats de l’Índia, Bangladesh, Taiwan o Pakistan). Tot al respecte, recomanem l’entrada de Reddit (Data is Beautiful) que duu per títol Worlds population by latitude longitude.

El moviment, una ‘invariant’ geogràfica

Was bedeutet die Bewegung?
Bringt der Ost mir frohe Kunde?
Seiner Schwingen frische Regung
Kühlt des Herzens tiefe Wunde.

[Què significa el moviment?
Em duu l’Est alegres notícies?
La fresca vibració de les seves ales
atempera la profunda ferida del meu cor.]

Així comença el poema que Marianne von Willemer (Suleika), de 30 anys, regalà el 23 de setembre de 1815 a J.W. Goethe (Hatem), de 64, just després del seu últim encontre amorós a la ciutat de Heidelberg. En aquest poema, el moviment del vent, una refrescant brisa de l’Est, opera com un missatger o el mitjà a través del qual l’amor de Goethe arriba flotant a Suleika, la protagonista, per calmar no només la calor de l’estiu, sinó també, metafòricament, l’encesa passió de l'al·lota enamorada. El moviment –aquí representat com una suau brisa– és allò que va i ve entre dues persones.

Ve això a compte perquè voldria recordar en aquesta data precisament estival (i d'aniversari post-doctoral) la importància del moviment en la conformació dinàmica del paisatge, format al seu torn per elements físics i artefactes humans que també es mouen (rius, rossegueres, rodes de molí, sínies, vehicles). El moviment, de fet, pot esser tingut com una mena d’invariant geogràfica: Quan aplicam un conjunt de transformacions a l’espai geogràfic (i el resultat visual n’és el paisatge), que va canviant d’acord amb certes regles de la naturalesa o les que ve imposant l’home, el moviment –l’aire que es mou, els animals que es desplacen, l’aigua que corr seguint la força de la gravetat, la variació de la llum del Sol durant el cicle diürn, la Terra mateixa, que gira sobre el seu eix ... – és una propietat del sistema que es manté certa o ‘invariant’, quelcom que no canvia a mesura que l’espai va transformant-se. En geografia, el moviment es pot tenir també com una ‘invariant’ ben examinada, encara que ho és indirectament, a través d’estudis com els de la mobilitat, la circulació general atmosfèrica o la circulació de l’aigua a través del denominat cicle hidrològic, per posar només alguns exemples prou evidents. En termes físics, l’escultor del paisatge no és altre que l’energia, tant la de la fotosíntesi que realitza la vegetació, com la que es manifesta en el moviment de certs elements naturals: el moviment de l’aigua que precipita i que corr vessant avall, o el del vent que bufa i que arriba a conformar paisatges eòlics dispars, de primer ordre, com les dunes o els molinars. 

Per altra part, el moviment és un interessant objecte d’interès artístic: No només està ben representat en l’escultura d’autors com Alexander Calder (Nancy, a la ciutat de Palma), sinó també en aquell land-art (el més ‘geogràfic’, al meu parer) que s'esforça en explorar les virtuts del vent o de la gravetat terrestre, forces a les que els objectes s’hi acomoden naturalment, o es pretén que s'hi acomodin. El Sound Garden de Douglas Hollis n’és un bon exemple, com ho és també, entre molts d’altres, el Stranbeest de Theo Jansen (http://vimeo.com/68081694). En casos com aquests, el vent o les ondes sonores s’instrumentalitzen per a produir uns determinats efectes cinètics o sonors. El moviment és, en fi, allò que va i ve entre dues persones (però també entre dos llocs) per fer-nos sentir, per a bé o per a mal, l’experiència del temps.

Nancy, d'Alexander Calder. Palma (Mallorca)

El paisatge compartimentat

D’acord amb un càlcul que no requereix més que una divisió simple, a cada humà li corresponen 14.892,3 m² de terra habitable. Això significa, si fa no fa, una hectàrea i mitja, o un quadrat de 122 m de costat. Segons l’última i immediata visita al Rellotge del Món (Worldclock: http://www.poodwaddle.com/clocks/worldclockes), la Terra té avui una població de 7.075.684.900 persones, que viuen, naturalment, sobre terra ferma, únic espai versemblant per a l’assentament humà.

En aquest supòsit de ficció, segons el qual la superfície habitable fos repartida d’una manera radicalment equitativa, cada habitant disposaria d’una parcel•la en propietat que podria dedicar a uns usos lliurement escollits. No caldria més que uns minuts perquè donar-se compte de la terrible diferència entre una parcel•la dotada d’aigua potable i aliment –o terra de cultiu–, i una parcel•la sense aquests elements bàsics per a la vida. Una enorme majoria d’habitants hauria de posar-se d’acord amb els seus veïnats immediats, i aquests amb els altres, per tal d’organitzar-se territorialment amb la finalitat de compartir els diferents recursos naturals, i poder disposar-ne d’aquells que un no té i necessita, i l’altre sí té i l’interessa compartir.

Sigui com sigui, la compartimentació de l’espai habitat i de l’espai de treball té una llarga trajectòria històrica. El seu origen comença amb l’apropiació individual o col•lectiva dels mitjans de producció i de l'espai de producció, segons la coneguda interpretació marxista de la història. Avui, res que sigui salvable, absolutament res, queda d'aquella època remota en la qual l’home primitiu es trobava només sotmès als condicionants de la naturalesa. Llavors, l'home, en grup o de manera solitària, creuava lliurement camps, boscos, valls i muntanyes, allà on li duia la necessitat, l’interès o la intuició. Amb el temps, l’espai agrari col•lectiu, qui sap si assimilable a una mena de latifundi gegantí, es va anar compartimentant. Segurament, més per una reclamació egoïsta del dret a la propietat, exercit per la força, que per una necessitat d’acotar aquest espai amb parets, per protegir-lo i controlar-hi la pèrdua de sòl. A partir d’aqui, el procés de minifundització de l’espai de producció i d’habitació ha estat del tot imparable, fins al punt que s’imposa parlar ja de microfundis.

En una terrasseta urbana, en un balcó o en un cossiol, hi cap un hort. La unitat mínima de producció d’aliment ha disminuït radicalment de tamany. En termes de cartografia informatizada, la resolució espacial de l’espai de producció agrària és cada cop més petita, s'ha minimitzat. El paisatge resultant és, en definitiva, un paisatge compartimentat, ben acotat per parets, murs, fileres d’elements vegetals variats, o bé escriptures de propietat. Ben segur que un romà, un otomà, un grec, un xinès, un persa, un saxó, un germànic, un català, un àrab o un berèber d’altre segle, transferit al nostre món present, quedaria sorprès per la quantitat d’obstacles, pantalles, barreres, tancaments que l’home modern hi té construïts. És un misteri quin interpretació faria un troglodita de la forma actual d'organització social i espacial. No és rar que la llibertat es tingui avui dia, per a alguns, com aquella sensació que dóna recòrrer una certa distància sense trobar cap home, cap tanca, cap veu o senyal humà, en el sentit en el que he escoltat parlar sobre la llibertat a Ramiro Pinilla (Verdes valles, colinas rojas). El món modern, en fi, ha produït paisatges hiperbòlics en els que l’amant de les planures solitàries, de l’aire, de l’extensió, dels horitzons, difícilment pot ser, com voldria, un home lliure.

Pintoresc, bell, sublim

A propòsit de l’atractiu o seductor que ens resulta un paisatge, és l’ocasió de parar atenció en la noció de bellesa i en algunes distincions al respecte, i l’oportunitat de recuperar un bocí de la memòria de l’escriptor britànic Sir Uvedale Price (1747-1829), autor de Essay on the Picturesque, As Compared With The Sublime and The Beautiful (1794). Pensava aquest autor, membre de la Società dei Dilettanti, que no és el mateix bell que pintoresc, ni pintoresc que sublim, ni bell que sublim. De fet, cal considerar pintoresc –picturesque– una categoria que se situa entre allò bell i allò sublim. Aplicat al paisatge, ‘pintoresc’ és aquell escenari capaç de seduir els sentits a través d’alguna d’aquestes dues qualitats: la seva varietat –variety– i la seva complexitat –intricacy– (Uvedale Price defineix la complexitat com aquella “disposició dels objectes, que, per una ocultació parcial i incerta, excita i alimenta la curiositat”). Per tant –escriu–, “la complexitat en la disposició i la varietat en les formes, els tints i les llums i les ombres dels objectes, són les grans característiques d’un paisatge pintoresc, de manera que la monotonia i la nuesa són els grans defectes dels millors llocs”.
Per contra, diu Price, una de les qualitats essencials de la bellesa és la suavitat, que es concreta en la igualtat i la uniformitat d’una superfície. I posa el següent exemple: “Un temple o un palau de l’arquitectura grega, en el seu sencer estat perfecte i en la seva superfície i el seu color suaus i uniformes, ja sigui en una pintura o en la realitat, són bells; com a ruïna, són pintorescs”. ‘Bella’ és també la variació gradual, “a on les línies no varien de forma sobtada, i a on no hi ha cap sobtada protuberància". 

Tot plegat, aquestes consideracions ens recorden la necessitat de ser precisos i ponderats amb la noció de bellesa, si no es vol caure en la desgraciada i ignorant impostura de considerar bella, per exemple, l’arquitectura hotelera espanyola de les últimes dècades, pretenciosa i plagiària (hortera, en definitiva). Per altra part, hem de convenir que el sentit del bon gust, el sentit de la bellesa, són sentits que s’eduquen, que es formen i creixen dins noltros no per accident, sinó per efecte d’un procés d’aprenentatge recolzat i influït per determinades lectures, determinades visions de determinades expressions artístiques, determinats models estètics. Així s’explica que l’exquisida educació que va rebre Gaspar Hauser després de ser rescatat de la seva soledat salvatge, el convertís en un home civilitzat. La bellesa, com el paisatge, és un constructe que es forma en el si d’una cultura. Si aquesta cultura és la de la Grècia clàssica, produïrà una societat amb el sentit de la proporció suficient i necessari com per dissenyar edificis bells com el Partenó. Si aquesta cultura és aquella com la que promouen milionaris amb poder suficient de reconduir paisatges, com S. Adelson, produïrà ciutats infames, paisatges a la mida de l’interès econòmic, i no de l’interès dels homes. 

Què mereix la nostra aprovació i què no, en qüestions de bellesa? A on està el límit? Potser en el bon gust, com deia, o en el sentit de l’harmonia, de la proporció i, també, de la justícia cultural. Perquè la bellesa, al meu parer, és en el fons allò que ha de presidir tota decisió referida al paisatge. Què és bell i què no ho és? “χαλεπά τα καλά" diu Plató en boca de Sòcrates (República, 4, 435c): “Les coses belles són difícils”. La bellesa no es regala fàcilment ni gratuïtament. La bellesa –les coses bones, diria el grec– es fa pregar. 

Reunió de la Società dei Dilettanti, a la que pertanyia Sir Uvedale Price.

¿Existeix la naturalesa?

L’any 2005, Fernando Gómez, director de la Fundación César Manrique creada el 1992 a Lanzarote, feia en una entrevista una afirmació arriscada però ben encertada: “La naturaleza se ha convertido en un mito inmaterial”. En efecte, i sense intenció de provocar cap trauma a l’ecologisme polític a l’ús, la naturalesa ha desaparegut. La substitueix un concepte nou de naturalesa, reelaborat per la nostra època, per a la qual la naturalesa es té no com un espai real, físic, sinó simbòlic, símbol del que haguès pogut ser si no haguès sucumbit sota el domini posicional humà. La naturalesa, en fi, existeix només com a nostàlgia. Pel demés, l’empremta humana s’ha estès per bona part de la superfície terrestre i a totes les escales, reduint o eliminant per complet les traces de naturalesa prístina. Europa és un continent d’antropització plena, en el que els espais de naturalesa relicta podrien estar reduint-se a certs i ben comptats cims alpins, per posar un exemple. A on, sinó a Holanda, es comprova amb tanta evidència una prescripció de la naturalsea com l’esmentada?: Holanda és aquest país transformat al complet per l’enginyeria hidràulica. Les terres guanyades al mar (els polders), han hagut de mester una extraordinària inversió de treball humà i tecnològic en forma de rescloses i de molins de vent per drenar massivament albuferes, llacunes i deltes. De tot plegat, el resultat n’és un paisatge productiu, enormement artificial i mercantilitzat. Entre tanta esforçada transformació, a la naturalesa se li han reservat les ‘àrees protegides’, paisatges ultraconservats que tenen una funció de vincle nostàlgic amb una etapa prehumana ja finiquitada. 

A Catalunya, la fageda d’en Jordà aprofita les acumulacions basàltiques d’una colada de lava volcànica per conformar un illot d’excepció vegetal que l’ecologisme –aquesta “forma cool de conservadurisme”, deia Martín Caparrós. La Vanguàrdia, 29/10/2010)– reclama per a tota la Terra. Però la versió més infantil de l’acció ecologista oblida fàcilment que als països de pedra nua, a Atacama, Sonora, Gobi, Aràbia, Gibson, Mojave, Néguev o el Gran Erg Occidental (però també als territoris de gel: els deserts àrtic i antàrtic), opera una enorme subsidència d’aire –fabulosos anticiclons– per la qual l’aire acumulat es mou cap a altres latituds per alimentar en elles el creixement de tempestes i la pluja equatorial i tropical, com també la de les latituds mitjanes. La naturalesa, en fi, no és necessàriament verda, d’aquí que l’erroni missatge que relaciona el verd amb la salut ambiental ha provocat el rebuig de la sorra i de la sequedat. Certament, el caràcter obert de la noció de naturalesa genera confusió, d’aquí que calgui reivindicar i dignificar el paper de les ‘naturaleses’ excloses, rebutjades, indistintes.

G. Alomar Garau. Molins de vent de drenatge hidràulic, Kinderdijk, Holanda.

Paisatges 'pop corn'

La Mediterrània és una regió de prestigi turístic, i estan més o menys clares les causes geogràfiques d’aquest fet: per una part, la persistència de l’anticicló estival propicia un temps assolellat durant la major part dels mesos de juliol i d’agost; per altra part, la sobreconnexió aèria assegura el transport massiu de persones des del nord cap al sud; finalment, la sobredimensió de les infrastructures hoteleres assegura l’allotjament per a totes elles. A arxipèlags com el de les Balears s’hi afegeixen altres motius de pes: la pobresa de nutrients de la mar balear produeix un oligotrofisme que es tradueix en una vistosa transparència de l’aigua del mar; a les costes, una enorme concentració d’esquelets d’organismes marins morts (bioclastos formats per fragments de fòssils amb la closca carbonatada), dóna com a resultat platges d’arena blanca amb grans de calibre fi o mitjà (de 0,125 mm a 2 mm). El paisatge litoral resultant –en concret, el trinomi sol-platja-mar– es publicita i s’utilitza com el principal reclam turístic, sense escatimar trampes: per tal d’augmentar la sensació de virginalitat, s’hi esborren digitalment determinades interferències i artificis humans. 

Tot plegat, la Mediterrània estival, moderna i ociosa, esdevé, de la mà del paisatge, un producte de mercat per atraure-hi el major nombre possible d’europeus. La Mediterrània es conceb, aleshores, com un blockbuster estival. La cultura del lloc, la cronologia de les fires i mercats tradicionals, s’acomoda i s’acobla a les necessitats de consum compulsiu del visitant. Al mateix temps, la societat de consum i la indústria turística van associades a una irresistible demanda de béns paisatgístics, cosa que es plasma de manera fefaent en l’oferta de consum visual de les postes de sol que s’observen des de la banda de ponent de l’illa d’Eivissa, i que mercantilitza i rendibilitza l’empresariat del Café del Mar, el Kumharas, el Mambo, el Coast Line o el Golden Buda, a Ses Variades de la badia de Sant Antoni. En definitiva, un paisatge pop corn, un paisatge ‘de palomitas’. Un nou exercixi d’apropiació del paisatge marítim des de la comoditat del mirador artificial, amb aire condicionat, sofàs, cadires i sales d’estar. En circumstàncies com aquestes, cap paisatge existeix fins que no l’ha contat o fotografiat un turista.

Biopaisatges, tribopaisatges i altres paisatges de la nit

La idea del paisatge nocturn apunta inicialment a un contrasentit, a una contradictio in terminis: la foscor opera negant la possibilitat de veure, i per tant actua ocultant tota manifestació lluminosa del paisatge. En canvi, no nega la resta de sentits, i, de fet, en termes sensorials, de nit operen sons i renous que donen forma a un ‘paisatge’ sonor nocturn, diferenciable del diürn. Pel que fa a la llum, no resulta més eficaç quan fa fosc?: En el país de l’obscuritat, un misto encès –un llumí– és un far fabulós. Determinats fenòmens lluminosos es manifesten només si és de nit i, més encara, en l’obscuritat més absoluta i opaca. És el cas de la bioluminiscència, l’emissió de llum produïda per certs organismes a causa d’una reacció química interna, que pot ser activada per un moviment o bé per una acció mecànica. La química actua generant una font de llum biològica que emet en longituds d’ona d’entre 440 i 479 nμ, és a dir dins del rang de l’espectre electromagnètic que un típic ull humà és capaç de percebre (de 400 a 700 nμ, malgrat que algunes persones poden percebre longituds de 380 a 780 nμ). Tot plegat, l’actuació fantasiosa i combinada d’una orquestra d’organismes bioluminiscents formada per determinats bacteris, fongs, dinoflagelats, radiolaris, cnidaris, hydrozoa, anthozoa, ctenòfors, nemertins, nudibranquis, pops, anèlids, picnogònics, quetognats, crustacis, equinoderms, tunicacs, larvacis, peixos, centpeus i insectes ... tendria com a resultat un biopaisatge nocturn formidable. Dins de la mateixa tònica pot mencionar-se el cas de la triboluminiscència, que és la producció de llum per una acció mecànica –la fricció, per exemple– feta sobre determinats elements o substàncies, i de manera típica el quars, la fluorita, el marbre o l’esfarelita (i fins i tot el sucre). Per produir llum, fem el següent experiment: freguem a les fosques un cristall de quars amb una pedra (o una altra peça de quars no cristal·litzat), i veurem com el quars emet llum. El nitrògen atmosfèric fregant contra els electrons expulsats de les roques cristal·lines produïria presumptament, durant la nit, un tribopaisatge de grans dimensions.

Per altra part, històricament l’home ha rebutjat els paisatges de la nit –i en molts casos l’ha vençut–, tractant d’il·luminar artificialment l’interior de les cases, façanes, places, parcs, carrers, carreteres i autopistes. En aquest sentit, la nit s’ha tingut com el temps i l’espai de determinades pors i de la inseguretat. A partir de la generalització de l’enllumenat públic sorgeixen els paisatges de la nit urbana, paisatges artificials fets a la mida de la societat industrial i, sobretot, de la societat tecnològica, urbana, ociosa i insomne. A la ciutat de Palma els primers fanals –d’oli d’oliva– d’instal·len l’any 1805. El 1857 apareix l’enllumenat amb gas, i el 1903 l’enllumenat elèctric. La ciutat posmoderna contemporània és ja un himne a la luminotècnia, sense perjudici de l’aparició de moviments ciutadans que, a l’empara de la nit, troben formes renovades d’expressió artística, de reivindicació i de subversió política: City Mine(d), Troll Protocol, Difusor, Reclaim the Sreets, antiPub, Luzinterruptus, Voina. Potser la vertadera subversió serà, com sempre, la més romàntica: la que, contra la contaminació lumínica, postulant-se a favor de la puresa de la nit, apagui bombetes i els cruels neons.

Evocació del passat, mitificació del paisatge

El paisatge és calidoscòpic i muta ràpidament segons on es mira. Si a aquesta mirada unim el record o la memòria del temps passat –i la infància té un poder evocador insuperable–, el resultat sol ser una observació nostàlgica i mitificadora dels escenaris del passat. Per a les més joves generacions, els nostres nins i adolescents, el paisatge sembla que no té cap interès, cosa que té a veure amb el fet que el paisatge està dotat d’una història –un passat– que aquests al•lots encara no tenen. “Nins, no mireu mai cap enrera”, escriu Milan Kundera per dir que no s’ha de permetre que el futur s’enfonsi sota el pes de la memòria. “Els nins no tenen passat, i aquest és el secret de l’encisadora inocència del seu somriure”. En definitiva, al paisatge, si s’hi arriba, s’arriba tard i per l’edat. 

Una altra forma d’evocar els paisatges del passat és la que dóna la lectura dels llibres de viatges, ja que, segons la impressió de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (Tristes Tropiques, 1955), aquests llibres creen la il•lusió d’alguna cosa que ja no existeix, però que voldríem que encara existís. Sota la influència d’aquest desig, és fàcil caure en la trampa de la mitificació del passat. També disfressa o desfigura el passat llegir sobre ell des de la comoditat i la suavitat que donen, respectivament, els sofàs i les flassades del present. Sigui com sigui, per al geògraf del paisatge l’evocació del passat és un exercici necessari i fins i tot obligatori. La reconstrucció cronològica de les formes de la superfície terrestre i la mateixa interpretació dels mosaïcs paisatgístics resultants, no seria possible sense una mirada a la seva història geològica, climàtica, biogeogràfica o humana. Per això, el viatge, és a dir la visita ‘de camp’ i la verificació o el decobriment ‘sobre el terreny’, és consubstancial a l’exercici professional o investigador de la geografia i del paisatgisme. En termes d’evocació del passat –i per tant, tant del gust del geògraf romàntic–, a on viatjar?: 

" Oggidì i viaggi più curiosi e più interessanti che si possono fare in Europa cioè nel paese incivilito, sono quelli de’ paesi meno inciviliti, cioè la Svizzera, la Spagna e simili, che tuttavia conservano qualche natura e proprietà. "

El text és de Giacomo Leopardi, i l’obra, Zibaldone di pensieri. Per al poeta italià, el millor viatge dins del món civilitzat (que és Europa) és el que es fa als països menys civilitzats, i que són, a banda de “la Svizzera” (Suïssa), “la Spagna e simili”. Carregat de raó, Leopardi apuntava la idea de la Mediterània com a destí d’una generació de viatgers a la recerca dels reductes o els àmbits de permanència d’allò que és antic o arcaic. Així, una àmplia generació d’homes com l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i filohel·lens com Lord Byron, Lawrence Durrell, Robert Byron, Freya Stark, Robert Graves o Paddy Leight Fermor, no només viatjaren a l’Europa més ‘incivilitzada’, sinó que s’hi instal•laren perquè els servís de base d’operacions per a la seva activitat intel•lectual, envoltats d’un paisatge que els feia l’efecte que tenia molt poc de civilitzat, i molt de mític.

Literatura 'paisatgista'

Els ‘pintors paisatgistes’ no tenen, sembla, el seu equivalent literari en forma d’‘escriptors paisatgistes’. Els que a primera vista i de vegades ho poden semblar, són més aviat assagistes –o ho són de totes totes–, o bé es tracta d’escriptors que aprofiten el recurs paisatgista per a fer, a llibres de viatges, novel·les, contes o poemes, retrats subsidiaris del paisatge. Tanmateix, no hi ha dubte que el paisatge ha esdevingut, des de Virgili o des de Petrarca, un abundant i profitós recurs literari, però es fa difícil pensar en narradors dels que es pugui afirmar que en són ‘especialitzats’. Des d’aquest punt de vista, qui és el Turner de la literatura? Qui el Zhan Ziqian, el Giotto, el Patinir, el Constable, el Ruisdael, el Brueghel, el Koppelaar, el Poussin, el Friedrich, el Fattori, el Cézanne?

Al meu parer, en el cas de l’estilisme de paisatges d’escriptors moderns com ara Paddy Leight Fermor, no es pot prendre la part pel tot. Quan descriu els pedregosos paisatges de Mani o les terres de Roumeli, Fermor es revela com un ‘paisatgista’ sublim, però l’escriptor, l’últim d’una estirp de viatgers anglesos, també demostra la seva competència como a antropòleg, historiador, historiador de l’art, geògraf o sociolingüista. Alguna cosa semblant podem dir dels quadres paisatgistes i el lirisme literari de Julien Gracq. Geògraf de formació, Julien Gracq es dedicà a la literatura i, dins ella, també al paisatge. Escriu sobre les terres castellanes: “ ... la tierra desnuda como una piel sarnosa, como si a la tierra, al rascarla, acabasen de arrancarle una postilla” (Capitulares. Traducció de María Teresa Gallego. Días Contados. Barcelona, 2012).

“Tant de mains pour transformer ce monde, et si peu de regards pour le contempler”, va escriure el mateix Gracq amb tot encert (“Tantes mans per a transformar aquest món, i tan poques mirades per a contemplar-lo”). Els homes han perdut el gust per la mirada contemplativa, cosa que té a veure, en realitat, amb el fet que el que han perdut és la paciència necessària per a la contemplació ociosa o peresosa de l’espectacle del món, de la superfície de la Terra com a decorat de l’acció humana. Ara, el temps s’utilitza per a activitats més utilitàries, sobretot quan apunten al benefici econòmic i, en definitiva, al lucre. Els itineraris turístics o culturals es conceben com un recorregut de reconeixement visual i històric de carrers, places i façanes, però el mateix caràcter pràctic de l’itinerari allunya els espectadors del paisatge urbà. “CONOZCA Praga en una hora”: un cas magnífic de la dictadura del temps, o de la falta de temps. Els guies farciran de xifres la visita, però no sabran respondre quan es pregunta què és el sionisme. Una manifestació més de la ‘modernitat líquida’ de Zygmunt Bauman. Això, lligat a l’absurda pretensió perquè es presti atenció a la descripció monogràfica, a l’explicació plana, la que nega al món la seva forma fonamentalment corba. Al paisatge, com a l’art o a la literatura, no s’hi arriba, de cap de les maneres, ni des de l’utilitarisme ni des del pragmatisme, sinó pel reconeixement de les corbes mundanes, la recuperació de la contemplació peresosa, pel dubte, i, sobretot, per la possibilitat de tornar enrere.

Primera pàgina del manuscrit autògraf de Au château d'Argol, de Julien Gracq

Paisatge i Patrimoni

El paisatge és una capa d’informació escrita en l’alfabet del seu temps, només que aquest alfabet pot resultar diferent a distintes èpoques. En el cas dels paisatges de pedra en sec –els paisatges xerolítics–, com a conseqüència de l’ús d’una tècnica constructiva idèntica o similar, és a dir d’un alfabet únic, el resultat és una ‘arquitectura’ rural ‘en sèrie’: les terrasses de cultiu, parets i altres estructures d’enginyeria o arquitectura tradicional, formen un conjunt construït que sembla ser la factura d’un sol hombre, un sol autor. Però el paisatge evoluciona en sintonia amb l’evolució de les funcions que adquireix històricament el terreny, de manera que quan s’atribueix a una porció del territori un ús per a convertir-lo en un medi de producció específic, aprofitant-ne certs factors físics, la funció fa canviar la forma, la que dóna lloc al paisatge.  Què se’n fa, aleshores, de l’antic alfabet?  Què se n'’ha de preservar, de l’herència rebuda, de la memòria d’un temps? Quina pedra llevar-ne i quina conservar o aprofitar?

Malgrat el seu caràcter intrínsecament dinàmic, la solució està, potser, en procurar que el paisatge sigui fidel al seu origen.  Emperò, un origen referit a quin límit cronològic?  No pot oblidar-se que la pròpia dinàmica terrestre –la climàtica, sense anar més lluny– també és responsable de la transformació del paisatge, la seva lenta ‘erosió’ o el seu sobtat ‘esllavissament’, en termes geomorfològics. Esllavissades com la de Bàlitx, a l’illa de Mallorca (entre el port de Sóller i Cala Tuent), de tipus translacional, mobilitzà uns 700 milions de m³ de roca, i se n’ha estudiat una possible causa sísmica, és a dir un possible terratrèmol relacionat amb alguna de les falles que encara hi ha actives a Mallorca (Mateos et al., 2013). A pesar de la restauració i el manteniment de les grans marjades de llocs com Estellencs o Banyalbufar, quan temps falta, a escala geològica, perquè la muntanya ‘caigui’ i s’empassi l’obra construïda humana, secular?  
Les arenes del Gran Erg Occidental han sepultat antigues empremtes humanes, potser ciutadelles. Antics ports litorals romanen ocults sota l’oceà poderòs. Objectes d’art humà incommensurable s’oxiden i s’esmicolen sense remei, fora de l’abast del geògraf o de l’arqueòleg. Aviat no sabrem dir si aquell petit còdol fou una mà d’or, un bocí de l’escut d’un guerrer o un bòlid llençat per una antiga fona balear o cartaginesa. El presumpte Posidó o el Zeus de bronze, del 450 aC, exhibit al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, fou trobat l’any 1928 al fons del mar, al nord de l’illa d’Eubea. Al rescat d’un bocí infím del passat, algunes persones hi han dedicat una vida, el seu temps i els seus doblers. En termes existencialistes, una passió inútil. Sobre darreries, el declivi de tota vida, escriu James Joyce a ‘Els Morts’ (Dublinesos. Traducció castellana d’E. Chamorro):

“La nieve caía sobre todos los lugares de la oscura llanura central, sobre las colinas sin árboles, caía dulcemente sobre el pantano de Allen y, más hacia el oeste, caía suavemente sobre las oscuras olas amotinadas del Shannon. Caía también sobre todos los lugares del solitario cementerio en la colina donde Michael Furey yacía enterrado. (…) Su alma se desvaneció lentamente al escuchar el dulce descenso de la nieve a través del Universo, como el descenso de la última postrimería, sobre todos los vivos y todos los muertos.”

Pel que fa al paisatge, a causa de la seva incontestable naturalesa evolutiva, té sentit elevar-lo a una categoria patrimonial, a quelcom que mereix conservar-se?  Es poden posar límits –i quins– a la seva evolució?  Com fer-ho, sense incórrer en la seva fossilització?  La societat de consum i la indústria turística van associades a una irresistible demanda de béns paisatgístics –no per altre motiu les càmeres fotogràfiques apunten tant al paisatge–, i aquesta demanda prefereix paisatges que mostrin la versió més bella de la memòria del lloc. Potser la solució sugui intervenir en el paisatge sense destruir la seva lògica. Definim, per tant, les lògiques.

Bronze d'Artemision, representant Posidó o Zeus (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes)

Rio de Janeiro, declarada 'patrimoni mundial' per la UNESCO en la categoria de lloc cultural (Paisatges carioques entre la muntanya i el cel)

El prat de Sant Jordi (revisited)

Els paisatges tenen edat, i és perfectament possible, si es té la documentació gràfica o escrita necessària, fer un relat cronològic de la seva evolució, acotar-ne els extrems: el naixement i fins i tot, potser, la caducitat. Algunes persones creuen que els paisatges, com els gustos o les conviccions personals, són poc dúctils, poc flexibles al canvi. Però el paisatge és, indefectiblement, fruit d’un procés de transformació que pot ser molt lent o bé, pel contrari, fer-se a bon ritme. A vegades, el pas d’una categoria de paisatge a una altra –un land class, land use o land cover, en termes de mètriques de paisatge– pot produïr-se de manera sobtada o, en termes humans, de manera traumàtica. L’extinció d’una categoria dóna a llum a una altra. Només la ‘fi de la Història’, per emprar la contradictio in terminis expressió de F. Fukuyama, podria significar la fi del paisatge, perquè, com sabem, el paisatge és un artifici humà, sense autonomia ni vida pròpia fora de la mirada humana.

El geògraf del paisatge (o els paisatgistes sense prefixos), faran el correcte, quan escometen la interpretació del paisatge, si no perden de vista l’origen del que veuen o estudien. Un exemple: el prat de Sant Jordi, al sud de Mallorca, una gran àrea que fou fonamentalment rural, cal presentar-lo ara com la ruïna d’un ‘paisatge del vent’ mític (al municipi de Palma s’han inventariat 1.056 antics molins de vent d’extracció d’aigua, pràcticament la meitat de la totalitat de molins aiguaders de Mallorca. Es tracta d’una de les concentracions molineres més visibles de la Mediterrània, en part comparable a la de la plana de Lasithi, a Creta, amb uns 1.500 molins de vent hidràulics –les fonts són molt contradictòries al respecte, i algunes posen la xifra de 6.000 molins–). Però el ‘paisatge eòlic’ del prat de Sant Jordi es configura a partir de dues dates concretes: l’any 1835 l’holandès Paul Bouvij arriba a Mallorca procedent d’Amsterdam, ciutat dels pòlders, i poc després concebeix la dessecació d’allò que aleshores era bàsicament una albufera i alguns estanys, amb la finalitat de posar en producció agrícola –i en concret, cereals– els terrenys dessecats. Per a fer-ho, s’instal•la a Mallorca, sembla que l’any 1847, el primer molí de vent amb finalitats hidràuliques. L’any 1934 comencen a aparèixer a l’illa els primers molins de pal•les, una evolució i modernització dels més antics molins ‘de ramell’, que havien proliferat en la segona meitat del segle XIX. Tot plegat, el paisatge moliner de la perifèria oriental de la ciutat de Palma té un principi en aquell any, mentre que el paisatge agrari començà a configurar-se al segle XIX.

Quin final espera al ‘prat’, abans de la completa fossilització del topònim? El canvi s’intueix sense dificultats: la zona acull a hores d’ara, per quedar-s’hi, grans infrastructures territorials: l’aeroport de Palma, situat al bell mig del ‘prat’; les cotxeres de l’Empresa Municipal de Transports; l’hospital Son Llàtzer; una dessaladora; els polígons industrial de Son Morro, Son Ferriol i Son Binimelis; Mercapalma; una "gran superfície" comercial; els dipòsits  de fuel de la companyia CLH, i els d'Endesa Gas. La conversió d’una unitat de paisatge agrari en una unitat de paisatge industrial, comercial i de transport tendrà el seu reflex en el pròxim mapa d’usos del sòl del Corine Land Cover o en els que proporcioni el Sistema de Información sobre Ocupación del Suelo de España (SIOSE). Sobre la ruïna d’aquest paisatge agrari gloriós s’imposen nous usos, es reqüalifiquen terrenys, s’edifiquen altres artefactes arquitectònics, molt més grans que les antigues torres de molí, típicament de planta quadrada, de pedra de marès, el material del lloc. Caldrà reomplir les llacunes de memòria paisatgística per reconèixer-hi aquells cereals, aquelles síquies de drenatge dels excessos hídrics, les rodes de molins girant alhora, a centenars, tot aprofitant l’energia cinètica que proporcionen les brises diürnes de la badia de Palma. Per aquest mateix motiu, també caldrà reconèixer en el vent, en els recurrents embats marítims, la causa inaugural, primigènia, de tot.

Molins periclitats al prat de Sant Jordi (Foto. G. Alomar-Garau, 2012)

Carrer Paul Bouvij. El nucli urbà de Sant Jordi no ho seria sense els plans de dessecació de l'holandès (Foto: G.Alomar-Garau, 2012)