Energies renovables i paisatge (esclerosi de la mirada)

Davant del boom que ve –que ha de venir, que ja hi és–, de la instal·lació arreu de plaques fotovoltaiques, s’assumeix que aquests nous artefactes humans estan destinats a ser part constitutiva del territori, i en darrera instància d’un paisatge que en diem 'de l'energia', 'tecnològic'. Temps ençà hi havia altres infraestructures territorials, avui periclitades, aprofitadores de l'energia del vent: molins d’extracció d’aigua (2.445 inventariats a l’illa de Mallorca), molins fariners (818), eres de batre (més de 6.000 cap a la meitat del segle passat), foren part constitutiva de la cultura cerealística de la Mediterrània (d'eres en tenim documentades a l'antic Egipte, Grècia, Roma: espais de producció massiva i social de gra, el gra que serà pa, «el pa nostre de cada dia», s'esmenta a l'oració cristiana). Imprescindible Nuestro pan de cada día, de Predrag Matvejevic (Acantilado, 2013). La denominació que millor s'ajusta al paisatges resultants és la de "paisatges de la fam", i tan sols quan hem deixat de passar-ne, s’han començat a fer valoracions de caràcter estètic de l'empremta paisatgística que han deixat artefactes energètics com aquests. Hem començat a patrimonitzar-los. 

 

«El paisatge és una invenció dels habitants de les ciutats», diu Alain Roger a Breu tractat del paisatge. «El paisatge neix en el marc d'una elit lletrada, culta», diu Augustin Berque a El pensamiento paisajero. No hi podem estar-ne més d’acord. Les elits romàntiques, cultes i urbanes, inventaren la mar, les muntanyes, els deserts d’arena o glaç, o els de la pedra seca de Son Salomó a Menorca. Menorca talaiòtica és imatge de marca territorial i turística. Un invent modern. Llocs arqueològics i etnològics són fixadors de passat, com ho sembla que són ara, salvant la distància històrica, les antigues i primeres centrals de producció elèctrica, moltes d'elles igualment patrimonitzades (Les tres xemeneies de Sant Andrià del Besós, Barcelona, són Bé Cultural de Interès Local. L'antiga central tèrmica d'Alcúdia havia de ser un Museu de la Ciència i la Tecnologia).

Menorca, illa etnològica, començà a operar la seva transició cap a l'energia elèctrica l'any 1892, en què es funda La Eléctrica Mahonesa. D’ençà, l’electricitat ha canviat les nostres vides. Ha il·luminat la nit, artificialitzant els paisatges de la nit urbana. Un triomf humà sobre la foscor. Aviat, la nit autèntica, serà un mite immaterial, com ho és ja la naturalesa. A l'autenticitat i inautenticitat fenomenològiques vaig dedicar el Treball de Fi de Grau de Filosofia. Hi surten Heidegger, Benjamin, Lévinas. 

 

De les renovables, recordar dues coses: amb dades del 2019, a l’Estat espanyol i quant a potència instal·lada, el 50,1% del parc generador d'energia elèctrica correspon a instal·lacions d’energies renovables. La tecnologia eòlica és, numèricament, la més important: suposa el 20,8% de la producció total d’electricitat a l’Estat, ben per darrere de la tecnologia solar, que suposa el 3,5%. Aquestes xifres, en la seva versió optimista, semblen una bona notícia. La mala notícia és que les Balears són la regió amb menys implantació de renovables, a penes arriba al 0,2% del total espanyol: 4 MW de potència eòlica instal·lada (la dels quatre aerogeneradors de Milà, a Maó), però 81 MW de potència en fotovoltaiques. La Llei balear 10/2019, de 22 de febrer, de Canvi climàtic i transició energètica, estableix un Pla de Transició Energètica i Canvi Climàtic segons el qual es preveu que, l'any 2030, el 35% de l’energia final consumida a les Balears provingui de renovables, i que sigui del 100% l’any 2050. Obtenir un 35% de producció renovable significa que caldrà instal·lar una potència fotovoltaica addicional de 5.000 MW, cosa que suposa, en termes d’extensió, una superfície d’unes 5.000 hectàrees (més o menys l'1,3% del territori balear). En el càlcul d’aquesta superfície està inclòs tant el sòl rústic com les cobertes dels edificis urbans. Amb data d’octubre de 2019, a les Illes Balears hi havia un total de 38 parcs fotovoltaics, dels quals 35 estan a Mallorca, 1 a Formentera i 2 a Menorca. Se n’estan tramitant 20 parcs més. Les 58 futures instal·lacions d'energia solar fotovoltaica ens posen en el camí de la ja famosa 'transició energètica'. Veurem tota una activitat de disseny arquitectònic destinada a transformar el fotovoltaic en un element compositiu més de l'edifici construït. Cal atendre, ara, l'acceptabilitat social d'aquesta gran empenta transformadora. Els mapes de zonificació de l'aptitud del territori per a emplaçar les instal·lacions són mapes de la discòrdia, però en ells s'hi veu l'intent de racionalització de la planificació. Ergo no són mapes emocionals.

Acceptabilitat social i pedagogia van juntes, perquè a mirar, s'aprén, i un cop educats, acceptam coses, objectes, entorns que abans ens semblaven simples locus horridus. Educar en relació amb el dilema entre energia i paisatge també duu el seu temps, perquè el dilema ens obliga a enfrontar-nos a les nostres contradiccions, i a superar-les o no fer-ho mai. El dilema no seria gens difícil de resoldre si en les nostres decisions de caràcter territorial no intervinguessin les emocions, és a dir, precisament, la dimensió emocional i afectiva que introdueix la noció de paisatge. Si fóssim éssers radicalment racionals, emplaçar les renovables seria tan fàcil com acudir al mapa d'aptitud territorial per a les energies renovables solar i eòlica, i aplicar-lo fredament.

Tot plegat, hi ha elements que han de permetre donar solució al problema de les tensions, del conflicte, del dilema, que ens permetin assolir amb èxit «simbiosi necessària» (vid. Jornades de recerca històrica de Menorca. Patrimoni Cultural, Paisatge i Energies Renovables: una simbiosi necessària, 2020): primer, disposar d’un mapa de reserves estratègiques de sòl, consensuades amb les entitats locals (ajuntaments, comunitats de veïns. El 2 de novembre de 2020 la televisió catalana va emetre un documental en el qual es descriu el procés d'instal·lació i construcció, l’any 2018, del primer aerogenerador comunitari de l’Estat i del sud d’Europa, instal·lat al municipi català de Pujalt, i de propietat compartida; segon, aprofitar els paisatges malmesos, els desintegrats, marginals o marginats (els 'tercers paisatges', en els quals un bon disseny pot contribuir a transformar els nous artefactes energètics en hitos del paisatge); tercer, un decàleg de bones pràctiques; i quart, reeducar la nostra mirada envers el paisatge, cosa que vol dir superar l’esclerosi de la mirada que ens impedeix veure en positiu els paisatges emergents energètics i trobar en ells l’oportunitat per a crear un nou llenguatge en el paisatge («Encara no hem après a veure els nostres paisatges moderns», escriu, també, Alain Roger). La mirada reeducada fa que l’home contemporani ja pot admirar i jutjar com a belles fins i tot les benzineres abandonades, «més belles que el Taj Mahal», segons el Credo de J.G. Ballard. En un futur no massa llunyà, els nous artefactes enegètics, a més de fer-nos un cert favor ambiental, seran finalment admesos socialment dins l'àmbit del bell.

Rigenerare le aree militari dismesse. Prospettive, dibattiti e riconversioni

En el marc de la Conferència internacional dedicada a la "Regeneración de instalaciones militares en desuso. Perspectivas, debates y reconversiones en Italia, España y contextos internacionales" (Rigenerare le aree militari dismesse. Prospettive, dibattiti e riconversioni in Italia, Spagna e in contesti internazionali), organitzat per la Università IUAV di Venezia (Italia), presentarem, els dies 23 i 24 de setembre, una nova aportació científica sobre el cas de la necessària regeneració urbanística de l'antic quarter militar de Son Busquets (construït l'any 1949 i abandonat l'any 2000), situat en la barriada palmesana del Camp Redó, que consideram un excel·lent laboratori d'experimentació en què posar en pràctica estratègies d'urbanisme tàctic, pop-up urbanism i do-it-yourself urbanism. Aquests aspectes els tractàrem amb l'arquitecte Lluís Gené en un article precedent (Son Busquets. Un caso de urbanismo participativo para un nuevo modelo de ciudad): http://hdl.handle.net/2117/328613. L'article el presentàrem en el IV Congreso ISUF-H: Metrópolis en recomposición: prospectivas proyectuales en el Siglo XXI (Barcelona), amb la idea de mostrar les possibilitats d'unes intervencions urbanes, arquitectòniques i paisatgístiques sensibles amb les preexistències (tant edificatòries i patrimonials com vegetals), allunyades de la fórmula urbanística de la tabula rasa. La idea és també que Son Busquets quedi integrat dins del camp d'acció del futur eix cívic previst al carrer Cotlliure, com a prolongació de l'exitós eix cívic de Blanquerna. L'eix de Cotlliure és urbà, però tè vocació d'esdevenir, un cop travessada la Vía de Cintura, un eix rururbà, amb els canvis d'escala que això significa: de l'escala pròpiament urbana es transita fins a una escala que podem considerar pròpiament paisatgística. La proposta és cosir els distints trams axials –Blanquerna, plaça París i Cotlliure– de tal manera que el centre urbà de Palma quedi finalment connectat amb la perifèria rururbana del futur Parc Agrari Nord de Palma.

'Flâneuries'

A propòsit d’un llibre d’edició relativament recent (Psicogeografia, Merlin Coverley, Carpe Noctem/PanCrítica, 2014) voldria llençar a l’aire la següent afirmació: Al paisatge s’hi arriba des de la flâneurie, l’observació ociosa, recreativa i improductiva de l’entorn, la inactivitat i la pèrdua de temps. El flâneur, el passejant desocupat, retratat per Baudelaire (Le Peintre de la vie moderne), Walter Benjamin o Balzac, esdevé un perfecte subjecte del paisatge urbà. Aquest subjecte, el que passejava sense rumb i a la deriva pels carrers del París del segle XIX, el primer modern espectador urbà, és un cartògraf visual de primera, i els seus mapes són els mapes psicogeogràfics. La psicogeografia pretén explicar les sensacions i el comportament de les persones a partir de les formes que adopta l’espai geogràfic. Això assoleix la seva màxima expressió a la ciutat, tot un regal per al caminant ociós, per al “cavaller que passeja pels seus carrers”, en paraules de Baudelaire, ell mateix un flâneur per a qui “per a l’observador apassionat, és una immensa alegria tenir la seva llar en el cor de la multitud, entre el flux i reflux del moviment, enmig d’allò que fuig i allò infinit”. La flâneurie, diu Balzac, és la “gastronomia per als ulls”. Sòcrates distingeix a l’home ociós en el mercat d’Atenes, i el pren com a interlocutor. Diu Walter Benjamin que són les construccions urbanes més característiques del segle XIX –les estacions del ferrocarril, els pabellons de les exposicions, els grans magatzems– aquelles per les que més se sent atret el flâneur, ja que és en elles en les que es troben les masses amb les que al nostre espectador li agrada barrejar-se, o a les que observa a una distancia calculada. 

En el passeig ociós –per això mateix, de vegades, melancòlic–, l’espectador queda captivat per tots els aspectes de l’escenari pel qual camina, s’atura i mira, acte pel qual l’ambient geogràfic s’eleva a la més moderna categoria de paisatge (paisatge comercial, paisatge ferroviari, etc.). Sovint, els escenaris o les escenes de l’observació ‘flâneurista’ –o del passeig baudelairià–, tenen una caràcter ‘situacionista’, en els mateixos termes en els que foren plantejats pels situacionistes, per als qui la realitat i els esdeveniments no són sinó el producte d’una construcció prèvia, planejada i preparada al detall pels poders fàctics, i per tant legitimada pels mitjans de comunicació, que juguen, a més a més, un paper essencial en la creació d’esdeveniments (és a dir, de situacions). També és típicament ‘situacionista’ el concepte de psicogeografia. La societat de consum i el paisatge escaparatista urbà, com el de l’espectacle, està pensat i organitzat per a modificar el comportament de les persones i derivar-lo cap a un impuls consumidor. Tot això té interès per a l'analista i l'observador filosòfic de l'espai. El marxista Henri Lefebvre interpretava l'espai urbà com el lloc en el qual es desenvolupa la lluita de classes. Les forces que dissenyen l'espai de la ciutat són les forces del capital i les seves mil cares.

Quan no hi havia mapes topogràfics de ciutats, els ciutadans havien de recórrer als mapes mentals, al coneixement autònom i imaginari que cada habitant tenia de la seva ciutat. Avui, al passejant ociós difícilment se li ofereix l'oportunitat del passeig obert a la sorpresa i a l'atzar, sense opressions: circular per la ciutat és estar, ja d'entrada, atrapat dins les forces comercials que han arruïnat el necessari distanciament. El flâneur de Baudelaire és avui un turista pervertit, un consumidor de capells mexicans en la tenda del Coliseum de Roma. Però propostes neo-situacionistes com les de les Pussy Riot, els seus detourements, farien les delícies del flâneur decimonònic de París. Després hi ha tot un conjunt de nous intents d'apropiació de l'espai urbà que no és el de les parades comercials que banalitzen el producte local, o el de la gentrificació de les antigues barriades populars, sinó el dels veïns del barri que reivindiquen aspectes com el verd urbà i la jardineria urbana reinterpretada en clau de guerrilla (http://www.guerrillagardening.org).