L’any 2005,
Fernando Gómez, director de la Fundación César Manrique creada el 1992 a
Lanzarote, feia en una entrevista una afirmació arriscada però ben encertada: “La
naturaleza se ha convertido en un mito inmaterial”. En efecte, i sense intenció
de provocar cap trauma a l’ecologisme polític a l’ús, la naturalesa ha desaparegut. La substitueix un concepte nou de
naturalesa, reelaborat per la nostra època, per a la qual la naturalesa es té
no com un espai real, físic, sinó simbòlic, símbol del que haguès pogut ser si
no haguès sucumbit sota el domini posicional humà. La naturalesa, en fi,
existeix només com a nostàlgia. Pel demés, l’empremta humana s’ha estès per
bona part de la superfície terrestre i a totes les escales, reduint o eliminant per complet les traces de naturalesa prístina. Europa és un
continent d’antropització plena, en el que els espais de naturalesa relicta
podrien estar reduint-se a certs i ben comptats cims alpins, per posar un
exemple. A on, sinó a Holanda, es comprova amb tanta evidència una prescripció de
la naturalsea com l’esmentada?: Holanda és aquest país transformat al complet per
l’enginyeria hidràulica. Les terres guanyades al mar (els polders), han hagut
de mester una extraordinària inversió de treball humà i tecnològic en forma de rescloses
i de molins de vent per drenar massivament albuferes, llacunes i deltes. De tot
plegat, el resultat n’és un paisatge productiu, enormement artificial i mercantilitzat.
Entre tanta esforçada transformació, a la naturalesa
se li han reservat les ‘àrees protegides’, paisatges ultraconservats que tenen una
funció de vincle nostàlgic amb una etapa prehumana ja finiquitada.
A Catalunya, la fageda d’en Jordà aprofita les acumulacions basàltiques d’una
colada de lava volcànica per conformar un illot d’excepció vegetal que
l’ecologisme –aquesta “forma cool de conservadurisme”, deia Martín Caparrós. La
Vanguàrdia, 29/10/2010)– reclama per a tota la Terra. Però la versió més infantil
de l’acció ecologista oblida fàcilment que als països de pedra nua, a Atacama,
Sonora, Gobi, Aràbia, Gibson, Mojave, Néguev o el Gran Erg Occidental (però
també als territoris de gel: els deserts àrtic i antàrtic), opera una enorme subsidència
d’aire –fabulosos anticiclons– per la qual l’aire acumulat es mou cap a altres
latituds per alimentar en elles el creixement de tempestes i la pluja
equatorial i tropical, com també la de les latituds mitjanes. La naturalesa, en
fi, no és necessàriament verda, d’aquí que l’erroni missatge que relaciona el
verd amb la salut ambiental ha provocat el rebuig de la sorra i de la sequedat.
Certament, el caràcter obert de la noció de naturalesa genera confusió, d’aquí
que calgui reivindicar i dignificar el paper de les ‘naturaleses’ excloses, rebutjades,
indistintes.
G. Alomar Garau. Molins de vent de drenatge hidràulic, Kinderdijk, Holanda.