Cartografia

Omplint el buit'

La secció Cartografia s'inaugura amb els següents dos mapes: el primer és de la USGS, representant el quadrangle SW Rozel Point, i l'altre és un close-up d'un mapa topogràfic del Survey of Egypt, escala 1:1.000.000, any 1910. En aquest darrer es mostren els signes d'un paisatge mínim dins un oceà de quasi-res (la latitud està compresa entre els 22º i 23º N). Aquests mapes il·lustren per al cas l’afirmació d’Isamu Noguchi segons la qual “un espai buit no té escala, significat ni dimensió fins que no s’hi introdueix una línia o objecte”. Sobre aquest artista de l'espai, poden veure's alguns dels seus projectes jardiners i land art a l'enllaç http://www.noguchi.org/noguchi/works/worldwide.




Cartogrames:

Ens conta Z. F. Johnson que els pioners d'aquest tipus de representació no feren sinó imaginar la manera de distorsionar les fronteres i explotar topologies amb la finalitat de transmetre com es distribueixen certes variables temàtiques. Quin va esser el primer 'cartograma'? L'honor sembla que el té Émile Levasseur, que confeccionà, els anys 1868 i 1875, mapes 'diagramàtics' per a llibres de text de geografía econòmica:


Els cartogrames modifiquen el tamany d'una àrea geogràfica basant-se en valors de dades associats a cada àrea. Però la trasformació proporcional d'un valor quantitatiu no necessàriament parteix de geometries 'areals' (polígons), sinó que pot fer-se a partir de línies. El resultat és un cartograma lineal com el que feu H. Drury Harness l'any 1837, que és el primer mapa de densitat de flux, referit aquí al transport de passatgers en tren des de Dublín (Irlanda), i en el que l'amplada de les línies és proporcional a la quantitat de passatgers.

És també típic trobar cartogrames que representen valors areals de població. N'és un exemple el mapa demogràfic mudial de W.S. Woytinsky i E.S. Woytinsky, de l'any 1953, en el qual els continents i els països seleccionats estan a l'escala de les seves respectives poblacions.
   




La idea dels cartogrames encén la creativitat i el pensament matemàtic. És així com vaig denominar corodiagrama a la següent figura (una mena de 'regionalització de les causes atmosfèriques' del temps plujós a Mallorca). Centrada a la Mediterrània occidental, la figura mostra el 'tamany' proporcional de les freqüències relatives del tipus sinòptics per als casos de precipitacions iguals o superiors a 200 mm a l'illa de Mallorca (Balearic Islands). El predomini és el del tipus ciclònic (C), amb un 51,02% del total dels casos, més el dels seus tipus homòlegs CNE (ciclònic amb component nord-est) i CE (ciclònic amb component est). El resultat és que el 79,5% dels episodis de precipitació que han superat els 200 mm a Mallorca (49 dies entre els anys 1939 i 2000) es deu a una circulació de l'aire ciclònica sobre les Balears, o ciclònica amb fluxos en superficie de component est o nord-est. Això significa que quan plou molt a Mallorca no és per una causa 'atlàntica' (adveccions degudes al front polar, p.e.), sinó per la ciclogènesi mediterrània. Amb tot, i de forma un tant inesperada, apareixen certs casos (6,12%) de tipus sinòptic anticiclònic de component oest (AW) i component est (AE).



Mapes 'tipogràfics':

La geografia dels 'fenòmens' no té més frontera que la de la imaginació de cadascú, i això ho demostra el següent mapa tipogràfic dels graffiti principalment amorosos que es poden trobar a les parets dels carrers urbans d'una ciutat ignorada (possiblement Chicago). Fets de retxes, ratlles, dibuixos o escriptura, estampats sobre el secat de formigó, les tipografies mostren la necessitat humana de concretar-se i identificar-se sobre el territori viscut. Aquests graffiti esdevenen informació geogràfica per un motiu de pes. Reuneixen les tres components que defineixen la informació geogràfica: component temàtica l'amor, component espacial el lloc a on es concreta en forma de graffiti, i component temporal la data en què van ser escrits.

Cartografia 'instantània':

Si convenim que l'espai geogràfic està dotat d'història, i que, com a conseqüència d'això, té una naturalesa canviant, la representació cartogràfica de la superfície terrestre també té un caràcter inherentment 'històric', i en el fons, efímer. Malgrat això, certes cartografies són menys permanents que d'altres, fins a l'extrem d'allò que podríem designar amb el nom de cartografia instantània o accidental. Vegem-ne quatre exemples gràfics: el primer és una fotografia de Sean 'S-Factor' Owen, en la que uns pèsols esdevenen accidentalment un mapa de Nordamèrica. El segon és un mapa 'accidental' del continent africà, dibuixat involuntàriament en la confluència trencada de quatre rajoles urbanes. Advertim que la banya d'Àfrica pren el camí equivocat, però sí és fidel el golf de Guinea. El tercer és una fotografia que mostra una representació exacta del continent sudamericà, 'caçat' enmig de la corona vegetal d'uns arbres urbans. El quart és una Mapa Mundi sorprenentment i efímerament perfilat per l'escuma d'un tassó de cervesa. Àfrica apareix certament incompleta, però això ens estalvia el debat si es tracta d'una projecció de Peters o de Mercator.






Un mapa (cartogramàtic) de la incomprensibilitat:


Segons conta Yuval Pinter, quan un anglòfon no entén ni una paraula del que algú diu, amolla la següent expressió: “greek to me” (és grec per a mi). Quan un orador hebreu es troba amb aquesta dificultat, li "sona a ‘chino’, cosa que també diuen els que parlen castellà. L’equivalent coreà a aquesta expressió és "sona a hebreu”.

Això planteja la pregunta: Hi ha hagut un estudi, ni que sigui superficial, d’aquest fenomen? El resultat és el següent cartograma, segons el qual quan un helenòfon té problemes per a entendre alguna cosa, els seus idiomes preferits de referència, en allò que concerneix la incomprensió, són l’àrab i el mateix xinès. I mentre que per als àrabs és proverbialment ininteligible l’idioma hindi, per a un xinès ho és ... la ‘llengüa del cels’. Per als rumans, l’idioma més incomprensible és el turc, i per als turcs és el francès.

Però és el xinès, d’acord amb el cartograma, l’idioma més incomprensible, d’acord amb les referències d’al menys una dotzena d’altres llengües, des del grec i el polac fins l’alemany o el lituà. L’espanyol, l’hebreu i el grec també són molt populars pel que fa a la incomprensibilitat, cosa que s’entèn en els dos darrers casos (per l’aïllament geogràfic i el relatiu petit ‘tamany’ d’aquestes llengües). En canvi, el cas de l’espanyol és certament inexplicable.

Tot plegat, la pregunta fonamental és: Per què és considerat l’idioma X el paradigma de la incomprensibilitat per a l’idioma Y? No significa això que Y coneix al menys l’existència de l’idioma X? La mútua incomprensibilitat idiomática és el resultat d’una mescla entre la proximitat entre-llengües i la intel•ligibilitat. A l’Edat Mitjana, per exemple, quan el coneixement dels monjos de l’idioma grec es va anar debilitant, aquests anotaven una nota en llatí al marge d’alguns texts, amb la que expressaven que no eren capaços de traduir alguna cosa: “Graecum est, non legitur” (“És grec, no ho puc llegir”).

A Itàlia, un pot protestar: "¿Parlo italiano o ottomano Turco?" (parlo italià o turc otomà?). Un neo-zelandès diria "Sounds like Double Dutch to me". Per a un alemany, els idiomes més incomprensibles són el xinès i el castellà (Das kommt mir Spanisch vor). Com que això és cert, al cartograma s'hauria de dibuixar una doble fletxa. En finès, Siansaksa (“Pig German”) és la paraula. Similar, per cert, a l’expressió anglesa “Pig Latin”. En islandès, un pot dir “Þetta er latína fyrir mér” (“Això és llatí per a mi”) or “Þetta kemur mér spánskt fyrir sjónir” (“em sona espanyol”). I qui no ha sentit l'expressió castellana segons la qual un català "habla [como un] polaco"?


'Portugal não é um país pequeno'

El tamany dels països és una variable relativa, cosa que il·lustra a la perfecció la imatge d’aquest post. Efectivament, Portugal não és um país pequeno si la seva grandària és relativa a l’abast geogràfic de la llengua portuguesa. L’imperi colonial portuguès arribà a tenir 2.168.071 km2, és a dir la mateixa xifra que aproximadament dóna la unió física de quatre països europeus: Espanya, Alemanya França, Anglaterra i Itàlia (2.096.639 km2). Curiós és també que el cartògraf d'aquest mapa no oblidi ni obvii un país d'influència portuguesa com és Macau, que medeix uns mínims 14 km2, que és si fa no fa el tamany del municipi mallorquí de Consell (13,7 km2).



Mapes dibuixats a mà alçada

Diu el geògraf italià Franco Farinelli que “la modernitat neix amb els mapes, perquè ens permeten fragmentar la realitat i representar-la en forma de taules, però la lògica de la globalització demana reconsiderar la Terra pel que realment és: un globus” (cf. La crisis de la razón cartográfica i La invención de la Tierra). Els mapes fets a mà, mapes personals i de temàtica diversa, il·lustren també la necessitat humana de ‘descompondre’ la realitat espacial per mostrar-la ordenada i simplificada mitjançant una representació cartogràfica. Tot al respecte, una versió del paradís cartogràfic és la que mostra a Internet el col·leccionista de mapes fets a mà Kris Kharzinsky, de Filadèlfia, fundador de The Hand Drawn Map Association (www.handmaps.org). Pertany als seus petits tresors el següent mapa –a destacar-ne la simplicitat mínimal amb què s'expressa l'autor–, dibuixat a mà alçada per un tal Aiko per a un amic no japonès, perquè pogués arribar des de l’estació Ogikubo al cafè 6-jigen (en japonés, ‘sexta dimensió).
 


Dades free raster i vectorial

Natural Earth (http://www.naturalearthdata.com/) és un projecte per servir dades en format raster i vectorial de límits administratius, polígons urbans, xarxa hidrogràfica, hipsografia terrestre, carreteres, espais naturals protegits, fronteres marítimes, línies de costa, batimetries, gratícules i molts temes més, d'arreu del món. Els sets de dades se serveixen a escales 1:10.000.000 (1 cm = 10 km) 1:50.000.000 (1 cm = 500 km) i 1:110.000.000 (1 cm = 1.100 km). Això resol un problema universal dels geògrafs interessats a dissenyar els seus propis mapes mundials o regionals, i que havien de recórrer a les més disparatades piruetes administratives i acadèmiques per obtenir aquesta mena de límits. Els arxius de dades venen en els formats estàndards de la indústria GIS: .shp shapefiles i .tif geotiff, i en projecció 'geogràfica' WGS84 datum. Com a novetat, la darrera versió de Natural Earth (la 1.3) ha publicat un kit de dades de tipus quick start, de 158 Mb, amb una mostra de temes que poden esser carregats en forma de projecte .MXD d'ArcMap i com a document QGIS.

El lloc web del projecte ho expressa així: We developed Natural Earth as a convenient resource for making custom maps. Unlike other map data intended for scientific analysis or military mapping, Natural Earth is designed to meet the needs of production cartographers using a variety of software applications. Maximum flexibility is a goal”.