Jaume Vallcorba, creador de les editorials Quaderns Crema i Acantilado, morí el 23 d’agost a Barcelona. L’1 de juliol
havia pronunciat una conferència a la Universitat Pompeu Fabra, en la que
acreditava la importància de l’edició com una forma d’enfocar, emmarcar els temes
infinits de la literatura. I deia, també: “El marco es una parte sustancial del
paisaje. Tan sustancial que se diría que sin él no hay paisaje. El marco da
forma a lo que, antes de verse arropado por él, era algo inasible por inmenso.
El marco dirige nuestra mirada hacia su interior: subraya, acentúa, estructura.
Elimina todo lo superfluo y profundiza en lo esencial, dándole relieve y
contorno.”
Doncs bé, el geògraf, com l’editor amb les paraules, s’enfronta amb l’infinit material d’estudi que és la Terra. Per això necessita
posar un marc, uns límits dins dels quals donar cabuda al fenomen terrestre en
el lloc en el qual hi apareix. El geògraf, com l’editor amb els llibres, és si fa
no fa un editor de mapes, i el mapa és un document d’informació simplificada sobre
algun aspecte geogràfic dins d’uns límits igualment geogràfics, terrestres, que
poden estar expressats indistintament tant en forma de coordenades geogràfiques
(latitud i longitud) com de coordenades projectades.
El paisatge sembla que es resol pel mateix principi: el marc n’és una part substancial. El paisatge és una recreació emocional i intel·lectual, especulativa i dinàmicament resolta dins el cartabó de la mirada. No debades, l’ull humà, una finestra avançada del cervell, veu el món exterior dins del marc d’una figura circular denominada ‘camp visual’, un camp que té un angle horitzontal d’uns 160º i un angle vertical d’uns 130º. No obstant, la visió humana és nítida només al centre del camp visual, dins d’un con de visió limitat per angles que varien entre els 30º i 60º. A l’interior d’aquest con, la més gran nitidesa visual la trobam dins un ‘centre’ amb un angle de 10º.
Perquè el paisatge neix també a partir d’una recreació intel·lectual, a aquest marc o límit angular, físic, s’hi afegeix el marc que imposa la cultura. En termes antropològics, s’hi afegeix el conjunt de valors, costums, creences i pràctiques que defineixen la forma de vida d’un grup humà. Per això, la mirada al paisatge és una mirada cultural en virtud de la qual l’observador enfoca, subratlla i estructura coses diferents o de distinta manera en funció de la seva adscripció cultural, avui tan relativa. Al fil d’aquesta idea, de la relació oberta entre paisatge i cultura, un tema d’estudi inexplorat és el dels paisatges de moda. No em referesc ara a la moda del paisatge o, dit d’una altra manera, al fet que el paisatge està de moda, sinó a l’anàlisi de les preferències paisatgístiques que s’observen en la propaganda turística i territorial de les administracions regionals i locals, o d'aquelles preferències de les que potser podrien donar compte els agents turístics a peu de mostrador.
El paisatge sembla que es resol pel mateix principi: el marc n’és una part substancial. El paisatge és una recreació emocional i intel·lectual, especulativa i dinàmicament resolta dins el cartabó de la mirada. No debades, l’ull humà, una finestra avançada del cervell, veu el món exterior dins del marc d’una figura circular denominada ‘camp visual’, un camp que té un angle horitzontal d’uns 160º i un angle vertical d’uns 130º. No obstant, la visió humana és nítida només al centre del camp visual, dins d’un con de visió limitat per angles que varien entre els 30º i 60º. A l’interior d’aquest con, la més gran nitidesa visual la trobam dins un ‘centre’ amb un angle de 10º.
Perquè el paisatge neix també a partir d’una recreació intel·lectual, a aquest marc o límit angular, físic, s’hi afegeix el marc que imposa la cultura. En termes antropològics, s’hi afegeix el conjunt de valors, costums, creences i pràctiques que defineixen la forma de vida d’un grup humà. Per això, la mirada al paisatge és una mirada cultural en virtud de la qual l’observador enfoca, subratlla i estructura coses diferents o de distinta manera en funció de la seva adscripció cultural, avui tan relativa. Al fil d’aquesta idea, de la relació oberta entre paisatge i cultura, un tema d’estudi inexplorat és el dels paisatges de moda. No em referesc ara a la moda del paisatge o, dit d’una altra manera, al fet que el paisatge està de moda, sinó a l’anàlisi de les preferències paisatgístiques que s’observen en la propaganda turística i territorial de les administracions regionals i locals, o d'aquelles preferències de les que potser podrien donar compte els agents turístics a peu de mostrador.