"Sense massa exageració, podria afirmar-se que Virgili va descobrir el vespre". Aquesta afirmació atrevida és de l’historiador de l’Art Erwin Panofsky, i amb ella ens vol cridar l’atenció sobre la inexistència de vespres en la literatura grega. Homer canta l’aurora, com ens recorda Javier Gomá a un encertat i sensible article de premsa (Prendas al atardecer, EL PAÍS, 17/09/11), però la primera atenció als vespres es troba, tardanament, a les Bucòliques del romà Virgili. El vers que si de cas ho confirma és el següent: Ite domum saturae, venit Hesperus, ite, capellae, que la traducció pot mostrar-se com: “Tornau a casa, sadollats; tornau, petits cabrits, que ja ha arribat l’estrella del vespre”. Per què parlar dels vespres en geografia del paisatge? Per introduir la noció de paisatge com un constructe fonamentalment sensorial, i per la importància de la llum solar en la percepció del nostre entorn i en l’estat anímic dels éssers humans. El paisatge, en fi, de manera similar a com ho fa un fenomen atmosfèric de cicle diari –la brisa marina, per exemple–, segueix un cicle diürn que comença amb l’aurora i acaba amb el crepuscle vespertí.
Quan cau el Sol sobre l’horitzó terrestre, les ombres dels objectes s’allarguen, i el geògraf atent buscarà el raig verd i en cercarà la seva raó en la fracció visible de l’espectre electromagnètic. Mentrestant, de forma inesperada, el marès, sigui en forma de roca calcària escullosa d'edat miocènica o en forma d’eolianita quaternària, passarà de ser un tipus de roca més a fer-nos comprendre que el paisatge és, definitivament, un constructe mental influït per l’estat atmosfèric del dia, per mitjà del qual l’home que observa el seu entorn immediat, el sublima. Les raons per les quals elevam la visió d’una determinada porció de terreny a una categoria sensorial o estètica són culturals, però també educatives (la sensibilitat també s’educa, segons el meu parer).
Sigui com sigui, el cas és que, des de fa molt temps, el vespre inspira als humans un sentiment de melanconia. Culturalment, aquest fet potser comença al món occidental amb el poeta Virgili, que es referia a l’Arcàdia com la llar de l’home primitiu, paradís ideal, en el que com hem vist la melanconia s’associa a la part de la tarda quan el sol cau. En el procés, el patiment humà sembla combinar-se, sense contradir-se, amb la perfecció que la llum solar confereix a l’entorn. La contemplació humana d’això es plasma en forma de paisatge. És aleshores quan l’Arcàdia de Virgili pot llegir-se –i deu– en clau paisatgística. Una Arcàdia que resorgirà al Renaixement (N. Poussin) convertida en un paradís –un paisatge idíl•lic, sublim– que s’ha perdut per sempre, i el record del qual suscita tristesa, i per tant melanconia. No és per altra cosa que això que la contemplació vespertina del paisatge ens connecta en el temps amb el paradís perdut, aquell en el que el poeta canta el pastor que fa tornar el petits animals a casa, abans que es faci fosc, quan ha arribat l’estrella del vespre. Davant els paisatges vespertins pensam distint: potser més clar i potser més reflexius (“quan cau la tarda, aixeca el vol l'òliba de Minerva”, observa Hegel).
La fotografia que acompanya aquest post està presa el 15 d’octubre de 2004, uns minuts abans de la posta de sol, i apunta a una paret maresenca de la pedrera de Ses Olles, Llucmajor (Mallorca). Tot seguint KESSLER (2000), la paret de marès resultant, il•luminada pel darrer sol del dia, és la plasmació pictòrica de la sensibilitat que desperta en algú un fragment rocós de l’espai geogràfic.
La fotografia que acompanya aquest post està presa el 15 d’octubre de 2004, uns minuts abans de la posta de sol, i apunta a una paret maresenca de la pedrera de Ses Olles, Llucmajor (Mallorca). Tot seguint KESSLER (2000), la paret de marès resultant, il•luminada pel darrer sol del dia, és la plasmació pictòrica de la sensibilitat que desperta en algú un fragment rocós de l’espai geogràfic.