La Voluntat en el paisatge (a propòsit de Schopenhauer)

Que la filosofia s’ha interessat pel paisatge és quelcom conegut i fora de dubte, i només els geogràfs i, en general, els paisatgistes rústecs o parvenus ignoren aquesta relació indispensable. En aquesta ocasió vull fer menció de les referències de Schopenhauer a la bellesa de la naturalesa i al paisatge, referències que mostren una manera particular d’entendre l’experiència estètica com a via d’apaivagament de les “misèries del món”. L’obra capital de Schopenhauer, El món com a voluntat i com a representació (Die Welt als Wille und Vorstellung), publicada per primer cop a Leipzig l’any 1819, és el lloc ideal per trobar la tesis del filòsof segons la qual la naturalesa no és altra cosa que objectivació de la Voluntat (i voluntat és el nom que Schopenhauer dóna a la incognoscible cosa-en-sí kantiana). La Voluntat és el principi de totes les realitats i motor de tot canvi. També és allò de la qual cosa prové el material amb el qual la nostra raó –la raó humana, l’enteniment– es representa fenomènicament el món. La Voluntat és un impuls vital, una força còsmica que subjau per sota dels nostres pensaments. És la força amagada, cega i irracional, que fonamenta totes les nostres accions i desitjos. La causa última de tot allò que fem, emprenem i desitgem o volem. La Voluntat és la força en virtut de la qual tot el que hi ha vol persistir en el seu voler ser, continuar essent allò que és, perpetuar el seu ser. Per això, viure significa voler. Però el voler, que és incessant i inevitable, no permet la seva satisfacció estable i definitiva. Per això viure és dolor produït per la insatisfacció dels desitjos, i l’única forma de no sentir dolor és la supressió del desig, cosa impossible per tal com és el desig de conèixer allò que volitivament ens permetria conèixer la manera de negar la voluntat i, per tant, eliminar el dolor.

El cas és que hi ha un lloc en el qual ens podem refugiar d’aquesta font incessant de dolor en tant que voluntat incessant de viure. Un lloc en el qual podem defugir la Voluntat als dictats de la qual estam sotmesos. Aquest lloc és el de l’estètica. En la contemplació estètica d’un bell paisatge, la voluntat queda negada o en suspens transitori, i en aquest moment esdevenim “subjectes purs de coneixement”, val a dir subjectes en condició de conèixer les idees, l'essència d'allò que ens envolta. Dit d'una altra manera, a través de la percepció estètica aconseguim exonerar-nos dels desitjos concrets i immediats, i observar allò que la voluntat té de més separat d’allò quotidià i dolorós. Així, hi ha certs instants en la vida en els quals s’interromp aquell moviment tirànic. En l'experiència estètica que comporta la visió d'un bell paisatge, l’ésser humà no aplica el principi de raó (de causalitat) davant els objectes que l’envolten, ni els considera com a objectes en tant que instruments per a la satisfacció de les necessitats vitals, dels desitjos o els interessos humans. En aquells instants l’enteniment se separa de la voluntat, perquè la satisfacció estètica és desinteressada, és existencial i no pas terrenal. Davant un bell paisatge, l’oblit del voler i de tot interès particular permet evitar el dolor que suposa el viure insatisfet, perquè la contemplació desinteressada de la naturalesa no està orientada a la satisfacció de cap desig. L’individuació també desapareix, perquè ha estat captivada per la bellesa del paisatge en el qual ens extraviem, ens dissipem i ens oblidem de nosaltres mateixos. En definitiva, la bellesa de la naturalesa (o de l’obra artística) ens situa davant la possibilitat d’una existència no subjugada al desig ni sotmesa a l’impuls tirànic de la Voluntat, i cada paisatge o racó de la naturalesa considerat per la seva bellesa és una mostra material d’aquesta possibilitat. En paraules de Schopenhauer, «el espectáculo de un hermoso paisaje apacigua de una maravillosa manera la tempestad de las pasiones, el apremio del deseo, el temor y cualquier otra penalidad propia del querer; y todo ello porque nos invita, casi nos impone, un puro conocer avolitivo, por medio del cual ingresamos en otro mundo, donde prácticamente no existe todo lo que concierne a nuestra voluntad y nos inquieta, ya que sólo queda de nosotros el sujeto puro del conocimiento».

En definitiva, resulta que l’actitud estètica és d’alguna manera superior a l’actitud científica, perquè l’objecte de l’art són les idees, quelcom que transcendeix l’espai i el temps, i que no es detura en les explicacions, basades en el principi de raó, sobre el com, el per què i per a què són les coses. La percepció estètica del paisatge apunta directament a la intuïció d’allò que els objectes d’aquest paisatge són realment, perquè les idees, l’essència metafísica, no són objectes de l’enteniment que opera racionalment. L’actitud estètica fa possible el coneixement de les idees, i, en conseqüència, esdevé l’actitud filosòfica per a comprendre el món. Hi ha que dir, pel demés, que Schopenhauer opta per la via romàntica de percepció estètica de la naturalesa, via oberta per Rousseau, qui es consagrà al contacte directe amb la naturalesa com una forma de consol espiritual i de perfecció moral. Això es veu molt bé quan llegim les referències de Schopenhauer als jardins. Per a ell, el disseny de jardins constitueix un art jeràrquicament superior a l’art de l’arquitectura, i la bellesa natural continguda en un jardí ens resulta bella perquè està mostrada artísticament. Ara bé, com a tal forma d’expressió artística, és el jardí paisatgista d’estil anglès –i no el jardí barroc d’estil francès– aquell que fa possible que, en la intuïció, quedi revelada la idea objectivada de la Voluntat que subjau en els elements vegetals i ornamentals del jardí:

«En los jardines ingleses se trata de llevar la voluntad de la naturaleza, tal como se objetiva en un árbol, un arbusto, una montaña y un lago, a la expresión más pura posible de sus ideas, es decir, a su propia esencia. En los jardines franceses, en cambio, sólo se refleja la voluntad de su dueño, que ha sometido a la naturaleza, por lo que ésta, en vez de las ideas que le son propias, porta, como señal de su esclavitud, las formas que le han impuesto: setos cortados a tijera, árboles cortados con toda clase de formas, avenidas rectas, etc.» (Schopenhauer, El món com a voluntat i com a representació, cap. 33: "Observaciones sueltas sobre la belleza de la naturaleza").

Fisac, Coderch, Sáenz de Oiza ... Paisatge hoteler

Abans es narraven les obres arquitectòniques amb posterioritat a la seva construcció, i això donava el prestigi de l’arquitecte. Avui es fa a l’inrevés. Però aquí, avui, vull fer com abans, i narrar les obres arquitectòniques –obres d’apropiació arquitectònica del paisatge– d’autors com Fisac, Coderch, Sáenz de Oiza, autors d’una arquitectura hotelera magnífica, necessària, culta i potser irrepetible. Començarem per dir que el subministre massiu de serveis d’allotjament turístic al territori de l'arxipèlag balear ha estat el responsable directe de la transformació radical dels seus paisatges d’abans de la dècada de 1950. Les xifres al respecte són clares, espectaculars, definitives: el primer boom turístic, entre 1960 i 1973, es caracteritza perquè es passa de 400.029 turistes l’any 1960 a 3.573.238 turistes l’any 1973 (una multiplicació per 9 en tretze anys). La demanda creixia a un ritme disparat, molt superior al ritme de l’oferta. Va caldre donar allotjament a la demanda disparada. Si l’any 1971 hi havia a les Balears 691 establiments turístics (bàsicament hotels), l’any 1981 n’hi havia 1.167, i l’any 2001, 2.106. La major part de la planta hotelera balear es va construir, precisament, entre el 1960 i el 1975, així que bona part dels hotels tenen avui 40 anys o més d’antiguitat. Hi ha, per últim, una xifra igualment definitiva: l’any 2017 (és com dir ahir), el turisme aportava el 45,3% del PIB balear, de manera que no hi pot haver cap dubte que és ell, el subsector turístic hipertrofiat, el que sosté el creixement econòmic del país balear, com tampoc no hi pot haver dubte que, en sentit contrari, sosté el decreixement de la qualitat paisatgística–.

Qualitat paisatgística? Això es medeix? És quelcom objectivable? No era, la qualitat, una ‘mesura’ subjectiva dels objectes del món, o a tot estirar intersubjectiva? (intersubjectivitat: una mena d’acord comú relatiu a certes convencions, unes normes intersubjectivament vàlides, com per exemple les del llenguatge o les de la bellesa. Tots tenim sensacions pròpies, subjectives, davant els objectes del món, i ens pertanyen, però les nostres reaccions individuals davant ells estan condicionades per una forma comuna de reaccionar). Així que sí, la ‘mesura’ de la qualitat del paisatge –o la d’un edifici i de qualsevol artefacte territorial– és subjectiva i també intersubjectiva, i per això mateix estan autoritzats per practicar-la justament aquells que comprenen les limitacions que imposa la intersubjectivitat, sense abandonar per complet les facultats de la imaginació o del geni creador. No dic que els únics que tenen autoritat en matèria d’estètica siguin per ventura i solament els professors d’Estètica (en aquesta categoria privilegiada no entra el panfletari Azúa), o persones com l’ex-editor d’Acantilado, o jo mateix. Dic que les persones realment autoritzades per parlar de bon gust són aquelles que no tenen perturbades les seves facultats d’apreciar edificis –artefactes humans, clar– com són els hotels mallorquins de Fisac, de Coderch o de Sáenz de Oiza.

Miguel Fisac (1913-2013) va construir o projectar aquí almenys tretze cases unifamiliares (entre elles la seva propia Casa Fisac mallorquina), l’Eurotel Golf Punta Rotja a la Costa dels Pins, de l’any 1968, i l’Hotel Costa de la Luz a Santa Ponsa (1959). L’hotel mallorquí de Josep Maria Coderch és l’Hotel de Mar (1962-1964), al qual en termes despectius més d’un es va referir amb el sobrenom d’Hotel Chocolate. Aquest era, per cert, l’hotel espanyol número 1.000. Per últim, Sáenz de Oiza és l’autor de la Ciudad Blanca a Alcúdia, l'edifici de les casas-tumbona. Algú dirà, criticant a primera vista les façanes i volums d’aquests edificis, que són lletjos, o impactants, o dolents, o equivocats en el lloc. Però l’arquitectura virtuosa –arquitectura ètica, vull dir en realitat– no es demostra tant en les façanes o en els volums, sinó que ho fa en allò que s’ha estat capaç de crear a l’interior: en els hotels que en aquest blog admiram –com en les cases que aquí solem admirar– s’està bé, s’està recollit, s’està tranquil, s’està millor que no pas dins l’enrenou de la ciutat. Potser s’està alegre. Allà dins, la vida sembla que millora. Allà dins, el món es recompon i ja no ens sembla tan odiós. En la memòria del projecte per a l’Hotel de Mar, Coderch, l’any 1962, escriu: “Que todas ellas [las habitaciones] tengan acceso directo por la escalera y ascensores a la playa o al bosque sin necesidad de atravesar el vestíbulo del hotel y otras dependencias del mismo. Que la disposición de la recepción, zonas de estar y bar, así como la Sala de Congresos y club nocturno, permita la organización de fiestas y espectáculos sin que los ruidos lleguen a la zona de reposo”.

“Enorme mole de ocho pisos”, escrivía un corresponsal de premsa, l’any 1964, sobre l’hotel de Coderch, l’Hotel de Mar a Illetes (Calvià). Al capdavall, el primer boom turístic demandava peces hoteleres de més grans dimensions, que amb els anys introduïrien un problema visual que no es tenia quan es projectaren els primers establiments turístics de l’etapa anterior al turisme de masses, que és el turisme dels tour operators. El cas és que a Coderch li interessaren sempre coses importants, bàsiques, com la privacitat de l’hoste, la seva intimitat. I, sobretot, la serenitat (“perquè les coses que inquieten cansen”). Li interessa evitar els renous en un lloc de repòs que –se suposa– és un hotel. En les equacions vitals de Coderch, la variables ‘privacitat’ i ‘intimitat’ sempre hi són. El detall de les gelosies de fusta de l’Hotel de Mar no és casual. En la memòria del projecte per a l’Hotel de Mar, el seu arquitecte també escriu: “Las zonas de estar y comedores están estudiadas de forma que sea fácil compartimentarlas para que resulten salas de menor superficie y mayor intimidad.” “Que la orientación de las habitaciones debe ser S-SE, todas con vistas al mar; que debe tener el mayor contacto posible con la naturaleza y que desde ellas no pueda verse más que el mar y los árboles.”

Coderch té una concepció domèstica del seu hotel: un volum unitari, un volum monocrom, monòton. I la privacitat. D’això hi ha similituds amb les cases dels estiuejants locals dels primers nuclis vacacionals mallorquins de la Colònia de Sant Jordi o de la Colònia de Sant Pere: cases amb porxo amb vistes al mar, que funciona com un àmbit semi-privat des del qual s’estableixen les relacions amb l’entorn immediat. Si el paisatge és important, Coderch pensa que fracassa en l’escala escollida per al seu hotel, que transforma des del mar un tram del paisatge marítim. Quant al brill de les rajoles vidrades de color marró (el de la xocolata) que s’apliquen a les parets de l'Hotel de Mar, tampoc és autòcton. Però si el comparam amb el desolador efecte estètic de l’alumini actualment de moda (les esgarrifoses persianes i portes d’alumni que han desintegrat greument la façana de pedra mallorquina, menorquina, eivissenca ...), la ceràmica vidrada de l’Hotel de Mar és una benedicció, i cal congratular-s'hi. Cal felicitar-se. L’hotel mallorquí de Coderch, l’“enorme mole de ocho pisos”, és un objecte territorial vibrant com les fulles en el pinar-jardí dins del que està (altre cop Rubió i Tudurí). Abans de la seva remodelació integral, el 2008 ("... para buscar la mayor satisfacción del cliente", llegim indignats), era un edifici excitant.