Si l’espai és el domini disciplinar de la geografia, el paisatge no ho és menys. Fent-hi un símil conscientment artificiós, si consideram que l’espai de la superfície terrestre és el domini filosòfic del materialisme, el paisatge ho seria de l’idealisme. Això per què? Perquè l’espai ateny nocions com articulació, ordenació, configuració, medició, estadística, mentre que el paisatge es relaciona amb nocions típicament idealistes com esperit, idea, concepte. Potser per una raó com aquesta, en termes científics, a la noció de paisatge s’hi arriba amb bones possibilitats d’èxit des de posicions més aviat historicistes i no pas positivistes. En Geografia, s’hi arriba des de posicions humanístiques.
Per altra part, abunden i són ja majoria els casos en els que la quimera quantitativista ha allunyat els geògrafs (i els que estan en el burocràtic procès acadèmic de ser-ho) de les descripcions d’Herodot, dels pràctics dibuixos de paisatge de Humboldt, de l’excelsa literatura de viatges de Leight Fermor, dels diaris de viatge del capità Cook o Banks a bord de l’Endeavour (La Edad de los Prodigios. Terror y belleza en la ciencia del romanticismo. Richard Holmes). El quantitativisme, dic, els ha allunyat de la cultura humana, sense l’examen de la qual ja no és possible comprendre les transformacions de la superfície terrestre, ben visibles arreu, sobre el terreny. Allò a què vull arribar és a la idea que, en realitat, al geògraf no l’interessa tant l’espai –o no li interessa en absolut– com el lloc. I per extensió, al geògraf li interessa el subjecte. No pas com un subjecte que forma part d’una estadística, sinó com el que forma part d’una cultura i la manifesta en la seva manera de construir, de treballar o de moure’s.
A partir d’aquestes consideracions, cal preguntar-se coses com quina és la finalitat del paisatgisme (disciplina difusa que ha quedat assimilada a l’anomenada ‘arquitectura del paisatge’. Una denominació descarada i oportunista. El mateix ocorre, tal volta, amb el ‘disseny de paisatge’): ¿Potser cerca produir racionalment efectes visuals lligats a la idea de bellesa? ¿Potser produir racionalment efectes lligats a la idea de lloc? És cert que, a través del ‘disseny de paisatge’, el Paisatge ha deixat de ser una matèria purament teòrica per a fer-se una matèria aplicada (no em referesc aquí al Land Art, ni tampoc als agricultors o als mestres margers que anònimament han dissenyat i dissenyen encara els paisatges d’avui). Per aquest motiu, el paisatgista –geògraf, arquitecte, ecòleg, biòleg– ha d’interrogar-se per la intenció finalista dels seus propòsits, croquis i projectes ("així és, així quedarà"). Al meu parer, en paisatge, la idea de lloc ha de prevaldre sobre la idea de composició, proporció, bellesa.
