Abans es narraven les obres arquitectòniques amb posterioritat a la seva construcció, i això donava el prestigi de l’arquitecte. Avui es fa a l’inrevés. Però aquí, avui, vull fer com abans, i narrar les obres arquitectòniques –obres d’apropiació arquitectònica del paisatge– d’autors com Fisac, Coderch, Sáenz de Oiza, autors d’una arquitectura hotelera magnífica, necessària, culta i potser irrepetible. Començarem per dir que el subministre massiu de serveis d’allotjament turístic al territori de l'arxipèlag balear ha estat el responsable directe de la transformació radical dels seus paisatges d’abans de la dècada de 1950. Les xifres al respecte són clares, espectaculars, definitives: el primer boom turístic, entre 1960 i 1973, es caracteritza perquè es passa de 400.029 turistes l’any 1960 a 3.573.238 turistes l’any 1973 (una multiplicació per 9 en tretze anys). La demanda creixia a un ritme disparat, molt superior al ritme de l’oferta. Va caldre donar allotjament a la demanda disparada. Si l’any 1971 hi havia a les Balears 691 establiments turístics (bàsicament hotels), l’any 1981 n’hi havia 1.167, i l’any 2001, 2.106. La major part de la planta hotelera balear es va construir, precisament, entre el 1960 i el 1975, així que bona part dels hotels tenen avui 40 anys o més d’antiguitat. Hi ha, per últim, una xifra igualment definitiva: l’any 2017 (és com dir ahir), el turisme aportava el 45,3% del PIB balear, de manera que no hi pot haver cap dubte que és ell, el subsector turístic hipertrofiat, el que sosté el creixement econòmic del país balear, com tampoc no hi pot haver dubte que, en sentit contrari, sosté el decreixement de la qualitat paisatgística–.
Qualitat paisatgística? Això es medeix? És quelcom objectivable? No era, la qualitat, una ‘mesura’ subjectiva dels objectes del món, o a tot estirar intersubjectiva? (intersubjectivitat: una mena d’acord comú relatiu a certes convencions, unes normes intersubjectivament vàlides, com per exemple les del llenguatge o les de la bellesa. Tots tenim sensacions pròpies, subjectives, davant els objectes del món, i ens pertanyen, però les nostres reaccions individuals davant ells estan condicionades per una forma comuna de reaccionar). Així que sí, la ‘mesura’ de la qualitat del paisatge –o la d’un edifici i de qualsevol artefacte territorial– és subjectiva i també intersubjectiva, i per això mateix estan autoritzats per practicar-la justament aquells que comprenen les limitacions que imposa la intersubjectivitat, sense abandonar per complet les facultats de la imaginació o del geni creador. No dic que els únics que tenen autoritat en matèria d’estètica siguin per ventura i solament els professors d’Estètica (en aquesta categoria privilegiada no entra el panfletari Azúa), o persones com l’ex-editor d’Acantilado, o jo mateix. Dic que les persones realment autoritzades per parlar de bon gust són aquelles que no tenen perturbades les seves facultats d’apreciar edificis –artefactes humans, clar– com són els hotels mallorquins de Fisac, de Coderch o de Sáenz de Oiza.
Miguel Fisac (1913-2013) va construir o projectar aquí almenys tretze cases unifamiliares (entre elles la seva propia Casa Fisac mallorquina), l’Eurotel Golf Punta Rotja a la Costa dels Pins, de l’any 1968, i l’Hotel Costa de la Luz a Santa Ponsa (1959). L’hotel mallorquí de Josep Maria Coderch és l’Hotel de Mar (1962-1964), al qual en termes despectius més d’un es va referir amb el sobrenom d’Hotel Chocolate. Aquest era, per cert, l’hotel espanyol número 1.000. Per últim, Sáenz de Oiza és l’autor de la Ciudad Blanca a Alcúdia, l'edifici de les casas-tumbona. Algú dirà, criticant a primera vista les façanes i volums d’aquests edificis, que són lletjos, o impactants, o dolents, o equivocats en el lloc. Però l’arquitectura virtuosa –arquitectura ètica, vull dir en realitat– no es demostra tant en les façanes o en els volums, sinó que ho fa en allò que s’ha estat capaç de crear a l’interior: en els hotels que en aquest blog admiram –com en les cases que aquí solem admirar– s’està bé, s’està recollit, s’està tranquil, s’està millor que no pas dins l’enrenou de la ciutat. Potser s’està alegre. Allà dins, la vida sembla que millora. Allà dins, el món es recompon i ja no ens sembla tan odiós. En la memòria del projecte per a l’Hotel de Mar, Coderch, l’any 1962, escriu: “Que todas ellas [las habitaciones] tengan acceso directo por la escalera y ascensores a la playa o al bosque sin necesidad de atravesar el vestíbulo del hotel y otras dependencias del mismo. Que la disposición de la recepción, zonas de estar y bar, así como la Sala de Congresos y club nocturno, permita la organización de fiestas y espectáculos sin que los ruidos lleguen a la zona de reposo”.
“Enorme mole de ocho pisos”, escrivía un corresponsal de premsa, l’any 1964, sobre l’hotel de Coderch, l’Hotel de Mar a Illetes (Calvià). Al capdavall, el primer boom turístic demandava peces hoteleres de més grans dimensions, que amb els anys introduïrien un problema visual que no es tenia quan es projectaren els primers establiments turístics de l’etapa anterior al turisme de masses, que és el turisme dels tour operators. El cas és que a Coderch li interessaren sempre coses importants, bàsiques, com la privacitat de l’hoste, la seva intimitat. I, sobretot, la serenitat (“perquè les coses que inquieten cansen”). Li interessa evitar els renous en un lloc de repòs que –se suposa– és un hotel. En les equacions vitals de Coderch, la variables ‘privacitat’ i ‘intimitat’ sempre hi són. El detall de les gelosies de fusta de l’Hotel de Mar no és casual. En la memòria del projecte per a l’Hotel de Mar, el seu arquitecte també escriu: “Las zonas de estar y comedores están estudiadas de forma que sea fácil compartimentarlas para que resulten salas de menor superficie y mayor intimidad.” “Que la orientación de las habitaciones debe ser S-SE, todas con vistas al mar; que debe tener el mayor contacto posible con la naturaleza y que desde ellas no pueda verse más que el mar y los árboles.”
Coderch té una concepció domèstica del seu hotel: un volum unitari, un volum monocrom, monòton. I la privacitat. D’això hi ha similituds amb les cases dels estiuejants locals dels primers nuclis vacacionals mallorquins de la Colònia de Sant Jordi o de la Colònia de Sant Pere: cases amb porxo amb vistes al mar, que funciona com un àmbit semi-privat des del qual s’estableixen les relacions amb l’entorn immediat. Si el paisatge és important, Coderch pensa que fracassa en l’escala escollida per al seu hotel, que transforma des del mar un tram del paisatge marítim. Quant al brill de les rajoles vidrades de color marró (el de la xocolata) que s’apliquen a les parets de l'Hotel de Mar, tampoc és autòcton. Però si el comparam amb el desolador efecte estètic de l’alumini actualment de moda (les esgarrifoses persianes i portes d’alumni que han desintegrat greument la façana de pedra mallorquina, menorquina, eivissenca ...), la ceràmica vidrada de l’Hotel de Mar és una benedicció, i cal congratular-s'hi. Cal felicitar-se. L’hotel mallorquí de Coderch, l’“enorme mole de ocho pisos”, és un objecte territorial vibrant com les fulles en el pinar-jardí dins del que està (altre cop Rubió i Tudurí). Abans de la seva remodelació integral, el 2008 ("... para buscar la mayor satisfacción del cliente", llegim indignats), era un edifici excitant.
Qualitat paisatgística? Això es medeix? És quelcom objectivable? No era, la qualitat, una ‘mesura’ subjectiva dels objectes del món, o a tot estirar intersubjectiva? (intersubjectivitat: una mena d’acord comú relatiu a certes convencions, unes normes intersubjectivament vàlides, com per exemple les del llenguatge o les de la bellesa. Tots tenim sensacions pròpies, subjectives, davant els objectes del món, i ens pertanyen, però les nostres reaccions individuals davant ells estan condicionades per una forma comuna de reaccionar). Així que sí, la ‘mesura’ de la qualitat del paisatge –o la d’un edifici i de qualsevol artefacte territorial– és subjectiva i també intersubjectiva, i per això mateix estan autoritzats per practicar-la justament aquells que comprenen les limitacions que imposa la intersubjectivitat, sense abandonar per complet les facultats de la imaginació o del geni creador. No dic que els únics que tenen autoritat en matèria d’estètica siguin per ventura i solament els professors d’Estètica (en aquesta categoria privilegiada no entra el panfletari Azúa), o persones com l’ex-editor d’Acantilado, o jo mateix. Dic que les persones realment autoritzades per parlar de bon gust són aquelles que no tenen perturbades les seves facultats d’apreciar edificis –artefactes humans, clar– com són els hotels mallorquins de Fisac, de Coderch o de Sáenz de Oiza.
Miguel Fisac (1913-2013) va construir o projectar aquí almenys tretze cases unifamiliares (entre elles la seva propia Casa Fisac mallorquina), l’Eurotel Golf Punta Rotja a la Costa dels Pins, de l’any 1968, i l’Hotel Costa de la Luz a Santa Ponsa (1959). L’hotel mallorquí de Josep Maria Coderch és l’Hotel de Mar (1962-1964), al qual en termes despectius més d’un es va referir amb el sobrenom d’Hotel Chocolate. Aquest era, per cert, l’hotel espanyol número 1.000. Per últim, Sáenz de Oiza és l’autor de la Ciudad Blanca a Alcúdia, l'edifici de les casas-tumbona. Algú dirà, criticant a primera vista les façanes i volums d’aquests edificis, que són lletjos, o impactants, o dolents, o equivocats en el lloc. Però l’arquitectura virtuosa –arquitectura ètica, vull dir en realitat– no es demostra tant en les façanes o en els volums, sinó que ho fa en allò que s’ha estat capaç de crear a l’interior: en els hotels que en aquest blog admiram –com en les cases que aquí solem admirar– s’està bé, s’està recollit, s’està tranquil, s’està millor que no pas dins l’enrenou de la ciutat. Potser s’està alegre. Allà dins, la vida sembla que millora. Allà dins, el món es recompon i ja no ens sembla tan odiós. En la memòria del projecte per a l’Hotel de Mar, Coderch, l’any 1962, escriu: “Que todas ellas [las habitaciones] tengan acceso directo por la escalera y ascensores a la playa o al bosque sin necesidad de atravesar el vestíbulo del hotel y otras dependencias del mismo. Que la disposición de la recepción, zonas de estar y bar, así como la Sala de Congresos y club nocturno, permita la organización de fiestas y espectáculos sin que los ruidos lleguen a la zona de reposo”.
“Enorme mole de ocho pisos”, escrivía un corresponsal de premsa, l’any 1964, sobre l’hotel de Coderch, l’Hotel de Mar a Illetes (Calvià). Al capdavall, el primer boom turístic demandava peces hoteleres de més grans dimensions, que amb els anys introduïrien un problema visual que no es tenia quan es projectaren els primers establiments turístics de l’etapa anterior al turisme de masses, que és el turisme dels tour operators. El cas és que a Coderch li interessaren sempre coses importants, bàsiques, com la privacitat de l’hoste, la seva intimitat. I, sobretot, la serenitat (“perquè les coses que inquieten cansen”). Li interessa evitar els renous en un lloc de repòs que –se suposa– és un hotel. En les equacions vitals de Coderch, la variables ‘privacitat’ i ‘intimitat’ sempre hi són. El detall de les gelosies de fusta de l’Hotel de Mar no és casual. En la memòria del projecte per a l’Hotel de Mar, el seu arquitecte també escriu: “Las zonas de estar y comedores están estudiadas de forma que sea fácil compartimentarlas para que resulten salas de menor superficie y mayor intimidad.” “Que la orientación de las habitaciones debe ser S-SE, todas con vistas al mar; que debe tener el mayor contacto posible con la naturaleza y que desde ellas no pueda verse más que el mar y los árboles.”
Coderch té una concepció domèstica del seu hotel: un volum unitari, un volum monocrom, monòton. I la privacitat. D’això hi ha similituds amb les cases dels estiuejants locals dels primers nuclis vacacionals mallorquins de la Colònia de Sant Jordi o de la Colònia de Sant Pere: cases amb porxo amb vistes al mar, que funciona com un àmbit semi-privat des del qual s’estableixen les relacions amb l’entorn immediat. Si el paisatge és important, Coderch pensa que fracassa en l’escala escollida per al seu hotel, que transforma des del mar un tram del paisatge marítim. Quant al brill de les rajoles vidrades de color marró (el de la xocolata) que s’apliquen a les parets de l'Hotel de Mar, tampoc és autòcton. Però si el comparam amb el desolador efecte estètic de l’alumini actualment de moda (les esgarrifoses persianes i portes d’alumni que han desintegrat greument la façana de pedra mallorquina, menorquina, eivissenca ...), la ceràmica vidrada de l’Hotel de Mar és una benedicció, i cal congratular-s'hi. Cal felicitar-se. L’hotel mallorquí de Coderch, l’“enorme mole de ocho pisos”, és un objecte territorial vibrant com les fulles en el pinar-jardí dins del que està (altre cop Rubió i Tudurí). Abans de la seva remodelació integral, el 2008 ("... para buscar la mayor satisfacción del cliente", llegim indignats), era un edifici excitant.