Heterotopologia

Sobre la ciència dels espais i dels altres espais, ciència geogràfica al capdavall, vénen plenament al cas les paraules de Michel Foucault (Michel Foucault par lui-même), que reproduïm a continuació, traduïdes del francès al català:

"No vivim en un espai neutre i blanc. No vivim, no morim, no estimem dins del rectangle d'un full de paper. Vivim, morim i estimem en un espai quadriculat, retallat, bigarrat, amb zones clares i zones fosques, amb diferències de nivell, amb esglaons, buits, relleus; regions dures i altres engrunadisses, penetrables, poroses. Hi ha regions de pas: els carrers, els trens, el metro; hi ha regions obertes, de detenció provisòria (transitòria): cafès, cines, platges, hotels; i, a més a més, hi ha regions tancandes, de repòs i d'intimitat. Ara bé, jo somio una ciència –i dic bé, una ciència– que tendria per objecte aquests espais diferents, aquells altres llocs, aquelles impugnacions (contestacions) mítiques i reals de l'espai on vivim. Aquesta ciència no estudiarà les utopies, ja que cal que reservem aquest nom per a allò que no té, realment, un lloc, sinó que estudiaria les heterotopies, els espais absolutament altres; i, necessàriament, la ciència en qüestió es diria, es dirà, ja es diu, l'heterotopologia".

Apunt per a una (necessària) crítica de la naturalesa

En l’època en què més es parla de la categoria estètica de moda –el sublim–, els qui ho fan es troben en la necessitat de dotar-se de paraules per saber de què s’està parlant exactament. Kant, és clar, és un dels grans inventors de paraules filosòfiques (o de donar-lis nous significats), perquè s’ha après a distingir. En aquest aspecte és com Aristòtil, que també té una gran necessitat de paraules: ¿a què li dic jo una cosa que canvia, però que segueix essent la mateixa cosa? (una taronja, per exemple, que canvia d’estat però segueix essent la mateixa cosa. ¿De quina manera dir que la taronja ha canviat en uns aspectes i en d’altres no?). Per això Aristòtil distingeix entre substància i accident (i allò que va canviant són accidents). Quina avantatge, avui, disposar de paraules aristotèliques com substància, accident, causa, matèria, forma, ànima. També el segle XVIII és un segle impressionant: tot el que la Humanitat ni tan sols havia somiat que pogués existir, ara ho té a la mà i se’n pot parlar, com ocorre amb la importància que de cop pren allò del "m’agrada" i "no m’agrada". Això, a banda dels coneixements científics, perquè Kant és contemporani de Newton. De Newton, per cert, William Blake en va fer un retrat representant-lo com un heroi grec (musculós, i amb un compàs amb el que fa el dibuix de l’Univers). Perquè Newton havia descobert la manera com Déu havia dissenyat el món, i havia aconseguit, a través de la seva Llei de la Gravitació Universal, explicar com funcionava realment l'Univers.

El cas és que l’obra perfecta de Déu ara era embellible, millorable, fins al punt que nosaltres, deixant Déu de banda, també podíem "fer" naturalesa, construir, sí, una "segona naturalesa", cosa de la qual la Revolució Industrial en deixarà una clara constància. L’època moderna és aquest canvi de mentalitat: es passa de ser profundament platònics (l’important és allò que no canvia, la idea) a una mentalitat segons la qual nosaltres podem fer coses: no hem d’estar simplement esperant que la naturalesa (les pluges de primavera, per exemple) ens ajudi perquè puguem cultivar i obtenir aliment, sinó que podem fer coses per ajudar a la naturalesa, i així produir més aliment, coses, artificis, construccions, modificacions del terreny que facin que les nostres vides millorin. No es tracta de no tocar la naturalesa com si es tractés d’un producte diví, i només contemplar-la (tenir una bíos teoretikós: la vida teòrica, la vida de l’home que només observa).

Tot plegat, a partir de la Modernitat guanya pes la idea que nosaltres podem millorar el món. Per aquesta via, la natura que hi havia abans i la natura que hi havia després de la Revolució Industrial no s’assemblen en res. De tal forma que els paisatges ‘naturals’ deixaran d’existir com a tals. Ja no hi haurà, en sentit estricte, natura. Anar a fer una paella a la Comuna de Bunyola no és estar a la natura, és estar a la Comuna de Bunyola. Allà, la naturalesa ha desaparegut. I quan, en tot cas, es viatja a un lloc de naturalesa intacta, prístina, el que es troba no és precisament allò que en diem un “paisatge natural”, sinó un estat d’horror en el qual la supervivència és prou complicada, si més no impossible. La natura només es converteix en un paisatge quan es domina. Quan no es domina, és l'horror.

S'Estaca (Valldemossa, Mallorca). La muntanya, dominada i 'paisatgitzada'