De l’any 1783 ençà, la manera de veure i comprendre la superfície terrestre ha
canviat per complet. El 21 de novembre d’aquell any va amollar-se a la ciutat
de París el primer globus aerostàtic tripulat de la història –era de tipus
Montgolfier–, fet amb el que es donava el dispar de sortida de la llarga
carrera dels viatges aeris, i, també, de la mirada genuïnament ‘aèria’ de
l’home. Aquell era un enorme globus d’aire calent, de 21 metres, que va ser
pintat i decorat per a l’ocasió, de color blau. Els tripulants eren Pilâtre de
Rozier i el marquès d’Arlandes. El lloc de sortida, el turó de La Mort, al
costat del riu Sena quan passa per Pasy, és a dir enfront del Camp de Mart, a
on avui s’alça la torre Eiffel. La durada del vol, un total de 21 minuts. A aquests
primers aeronautes –un neologisme inventat pels francesos– seguiren Jeffries i
Blanchard, que el mes de novembre de 1784 s’enlairaren sobre el Tàmesi, a
Londres. I fou Jeffries el primer en escriure un relació de la vivència de
veure el terra flotant sobre ella. “A vista d’ocell, segons es diu” –escriu Jeffries–.
El món en què vivim, el terreny que trepitjam i la diversitat fenomènica de la
superfície terrestre, s’havien transformat en “un mapa o una catifa de bells
colors” –en paraules del mateix Jeffries–. Un mapa, és clar. I una consciència nova de la Terra. Perquè l’home podia ja obtenir mentalment i
insòlitament una imatge totalitzadora, simplificada i relativament plana de la
disposició dels carrers i camins, de les fronteres urbanes i les dels boscos, o,
al camp, les marques dels diferents cultius.
Les geometries –naturals o antròpiques– de la superfície de la Terra. A finals
de 1784, la fantàstica ‘bogeria’ dels globus totalitzava un registre de no
menys de 181 vols, principalment a França i a Anglaterra. A partir d’aquest fet, els globus crearen una conciència nova de la complexitat i
la distribució territorial dels fenòmens i els objectes geogràfics. Conformaren
una visió nova de la terra, misteriosa i inesperada al principi, que podria
comparar-se amb la visió de les primeres imatges del planeta des de l’espai, preses
pels astronautes de l’Apolo en la dècada de 1960 (la famosa fotografia
Earthrise es va obtenir des de l’òrbita lunar el desembre de 1968). Aquestes
fotografies donaren forma al nou concepte d’un planeta blau, únic, amb la seva fràgil
i transparent membrana atmosfèrica, el seu embolcall.
La possibilitat de contemplar verticalment el territori ha menat l’home a aprendre a mirar des d’aquesta altra perspectiva –l’aèria–. En aquest sentit, la mirada –no la visió– és una activitat que s’ensinistra, perquè veiem només allò que som capaços de reconèixer, i pensam en la mesura que aprenem a veure i a distingir la diversitat del món. A partir d’aquí, la ciència geogràfica i el ‘paisatgisme geogràfic’ trobaren en aquesta nova mirada una forma renovada d’interpretar aquesta diversitat i de donar explicacions racionals sobre la distribució espacial dels fenòmens geogràfics, inclosa la mobilitat de l’home i els assentaments humans.
Des de la insòlita experiència visual de Jeffries, Blanchard, Pilâtre i el marquès d’Arlandes a bord d’un globus aerostàtic, la interpretació geogràfica del món va avançar substancialment quan l’any 1856 el fotògraf Nadar (Gaspard-Félix Tournachon) va fer a París les primeres fotografies aèries de la història, a bord precisament d’un globus. I és també amb un globus dirigible com el de Fernando Paúles (un zeppelin, de fet), que s’estan experimentant noves formes de capturar imatges aèries. El zeppelin de Paúles conté 2,5 metres cúbics d’heli, i a bord va muntada una càmera digital amb noves possibilitats de retratar l’espai de la superfície terrestre a una bona resolució espacial i temporal. El producte modern és, en tots els casos, una imatge digital de la Terra, una imatge raster que s’ha consolidat com a forma integrada de mirar l’espai, i, naturalment, d’utilitzar aquesta mirada amb una finalitat científica, de la mateixa manera com feren els científics romàntics del XIX que, com Humboldt, feren del dibuix de paisatge una nova eina d'anàlisi territorial. Entram aquí en un nou tema que incumbeix, també, al paisatge: el de la substitució de la realitat per la imatge. Cosa que ens condueix, novament, a la idea d’artialització, i, més concretament, a una versió hiperactualitzada d’artialització segons la qual ja no hi ha més món –o més paisatge–, que el digitalitzat.
El geògraf del paisatge troba aquí una nova forma d’acreditar-se i de projectar-se: sense abandonar el romanticisme, la literatura, l’antropologia, la història o la història de l’Art, el tema de la digitalització del paisatge resulta ser un interessant i temptador camp d’exploració científica, però també de somni, de creació artística i imaginació (cf. les imaginative geographies d’E. Said, 1979). Per què no?: Si a l’era del silici juntar a geògrafs amb informàtics ha resultat ser una temptativa exitosa, la següent passa potser serà juntar a geògrafs i informàtics amb dissenyadors gràfics. En aquest sentit, la geoinformàtica té més futur que la georenúncia.
La possibilitat de contemplar verticalment el territori ha menat l’home a aprendre a mirar des d’aquesta altra perspectiva –l’aèria–. En aquest sentit, la mirada –no la visió– és una activitat que s’ensinistra, perquè veiem només allò que som capaços de reconèixer, i pensam en la mesura que aprenem a veure i a distingir la diversitat del món. A partir d’aquí, la ciència geogràfica i el ‘paisatgisme geogràfic’ trobaren en aquesta nova mirada una forma renovada d’interpretar aquesta diversitat i de donar explicacions racionals sobre la distribució espacial dels fenòmens geogràfics, inclosa la mobilitat de l’home i els assentaments humans.
Des de la insòlita experiència visual de Jeffries, Blanchard, Pilâtre i el marquès d’Arlandes a bord d’un globus aerostàtic, la interpretació geogràfica del món va avançar substancialment quan l’any 1856 el fotògraf Nadar (Gaspard-Félix Tournachon) va fer a París les primeres fotografies aèries de la història, a bord precisament d’un globus. I és també amb un globus dirigible com el de Fernando Paúles (un zeppelin, de fet), que s’estan experimentant noves formes de capturar imatges aèries. El zeppelin de Paúles conté 2,5 metres cúbics d’heli, i a bord va muntada una càmera digital amb noves possibilitats de retratar l’espai de la superfície terrestre a una bona resolució espacial i temporal. El producte modern és, en tots els casos, una imatge digital de la Terra, una imatge raster que s’ha consolidat com a forma integrada de mirar l’espai, i, naturalment, d’utilitzar aquesta mirada amb una finalitat científica, de la mateixa manera com feren els científics romàntics del XIX que, com Humboldt, feren del dibuix de paisatge una nova eina d'anàlisi territorial. Entram aquí en un nou tema que incumbeix, també, al paisatge: el de la substitució de la realitat per la imatge. Cosa que ens condueix, novament, a la idea d’artialització, i, més concretament, a una versió hiperactualitzada d’artialització segons la qual ja no hi ha més món –o més paisatge–, que el digitalitzat.
El geògraf del paisatge troba aquí una nova forma d’acreditar-se i de projectar-se: sense abandonar el romanticisme, la literatura, l’antropologia, la història o la història de l’Art, el tema de la digitalització del paisatge resulta ser un interessant i temptador camp d’exploració científica, però també de somni, de creació artística i imaginació (cf. les imaginative geographies d’E. Said, 1979). Per què no?: Si a l’era del silici juntar a geògrafs amb informàtics ha resultat ser una temptativa exitosa, la següent passa potser serà juntar a geògrafs i informàtics amb dissenyadors gràfics. En aquest sentit, la geoinformàtica té més futur que la georenúncia.
 |
| Globus deixant Dover. E.W. Cock, circa 1840 |