Aquest nou post es dedica, com es diu al seu títol, a aquells dels que deim que estan mirant el paisatge. Hem posat "observador" per no caure en l'estranyíssim que resultaria dir "mirador", és a dir algú que mira. I malgrat això, "observar" el paisatge ens sembla un contrasentit, perquè "observar" és un verb i un acte que implica una mena d'atenció clínica (o també científica) sobre algun objecte del món, en aquest cas un fragment del territori. I atendre 'clínicament' ve a significar pensar racionalment, calculísticament, en allò que s'està mirant. Tot el contrari d'allò a la qual cosa ens convoca precisament el paisatge, que més aviat és a la contemplació, que té una connotació clarament més emocional que no pas racional (Ja hem explicat i hem escrit que no és de cap manera el mateix veure, mirar, observar i contemplar). Filant més prim encara, dir "mirar el paisatge" també suposa l'apriori segons el qual el paisatge és quelcom que està fora de nosaltres, quan sovint hem defensat el contrari: que el paisatge és quelcom que es construeix dins nosaltres en l'acte de mirar-lo, d'experimentar-lo, de sentir la Stimmung. Paisatge i intencionalitat donaria per molt si ho tematitzèssim a partir de les tesis de Brentano i Husserl al voltant de la separació o no entre l'objecte intencional i el contingut de l'acte mental.
Dit això, qui mira el «paisatge» es defineix pel distanciament que pren respecte de l'objecte observat i, a partir d'aquí, l'adopció d'un punt de vista. El programes SIG que incorporen eines d'anàlisi visual del paisatge utilitzen el terme «punt observador» per definir la posició des de la qual el subjecte considera l'escena presentada, el seu camp o conca visual. Per altra part, se sol assumir (diria que erròniament) que aquell qui mira el paisatge ho és de forma passiva, cosa amb la qual Jeff Malpas no hi està d'acord, perquè per a ell «la visió, com amb tots els modes de compromís sensorial, pressuposa activitat». Així, qui mira-contempla el paisatge esdevé un espectador, i espectador vol dir un agent actiu que no es limita a arreplegar «paisatge» de forma passiva, sinó que selecciona activament, classifica i fa judicis de valor dels elements que, junts, donen forma a la imatge –i no cosa– a la qual donam el nom de paisatge. La mirada paisatgística és una mirada compendiadora i componedora d'una imatge de l'espai, i aquesta imatge s'instaura en l'instant en què es desvetllen les figures amorfes i imprecises de l'escena contemplada, com una boira que es dispersa i deixa veure la figura desvetllada, ja nítida, de la muntanya o la vall. Jean-Marc Besse (La sombra de las cosas. Sobre paisaje y geografía, 2010), escriu que en la contemplació d'un paisatge «los trazos del mundo aparecen a la mirada como una invitación a explorar los detalles, todos los pliegues de lo visible, en una suerte de interminable viaje». Amb el paisatge es concreta una manera personal i particular d'estar al món i de representar-se'l. Des d'una perspectiva fenomenològica, la vivència del paisatge és diferent no només segons les disposicions afectives (Heidegger!) i culturals de l'espectador, sinó també segons l'hora del dia, l'estació de l'any o el temps meteorològic.
També es pot estar d'acord amb Gilles A. Tiberghien (Horizontes, 2001), per a qui «el marc, el punt de vista i l'horitzó són constitutius del paisatge». S'hi ha d'haver creat un cert buit entre el punt d'observació i l'horitzó. Si el paisatge és tan sols una part limitada del país és perquè hi ha una posició de l'espectador que determina l'amplitud del camp visual, i una rugositat del terreny que determina quina part es veu i quina no des del punt d'observació. Tot paisatge es caracteritzaria per aquesta dialèctica del visible/no visible, amb unes parts de l'espai que no són visibles des de determinats punts d'observació, i d'altres que sí ho són. També es pot dir que hi ha una predisposició geometrizant primordial en l'ésser humà, la predisposició a enquadrar les seves activitats dins un marc d'estabilitat visual, de dimensions conegudes. A aquesta inclinació per l'enquadrament sembla que s'oposa, dialècticament, la contrària: la curiositat pel que hi ha en la part de darrera dels horitzons. Per això, i per acabar, tota experiència «de paisatge» suposa el desplegament de l'infinit del món en allò finit, perquè al mateix temps que la visió d'un paisatge confina aquest món dins del marc d'estabilitat visual, també obre un horitzó darrera del qual es presagien altres móns. L'horitzó, per cert, està a una distància que matemàticament es pot calcular: en concret, per als ulls d'una persona situats a 1,8 m d'altura del terra, l'horitzó està a uns 4,8 km de distància.
Dit això, qui mira el «paisatge» es defineix pel distanciament que pren respecte de l'objecte observat i, a partir d'aquí, l'adopció d'un punt de vista. El programes SIG que incorporen eines d'anàlisi visual del paisatge utilitzen el terme «punt observador» per definir la posició des de la qual el subjecte considera l'escena presentada, el seu camp o conca visual. Per altra part, se sol assumir (diria que erròniament) que aquell qui mira el paisatge ho és de forma passiva, cosa amb la qual Jeff Malpas no hi està d'acord, perquè per a ell «la visió, com amb tots els modes de compromís sensorial, pressuposa activitat». Així, qui mira-contempla el paisatge esdevé un espectador, i espectador vol dir un agent actiu que no es limita a arreplegar «paisatge» de forma passiva, sinó que selecciona activament, classifica i fa judicis de valor dels elements que, junts, donen forma a la imatge –i no cosa– a la qual donam el nom de paisatge. La mirada paisatgística és una mirada compendiadora i componedora d'una imatge de l'espai, i aquesta imatge s'instaura en l'instant en què es desvetllen les figures amorfes i imprecises de l'escena contemplada, com una boira que es dispersa i deixa veure la figura desvetllada, ja nítida, de la muntanya o la vall. Jean-Marc Besse (La sombra de las cosas. Sobre paisaje y geografía, 2010), escriu que en la contemplació d'un paisatge «los trazos del mundo aparecen a la mirada como una invitación a explorar los detalles, todos los pliegues de lo visible, en una suerte de interminable viaje». Amb el paisatge es concreta una manera personal i particular d'estar al món i de representar-se'l. Des d'una perspectiva fenomenològica, la vivència del paisatge és diferent no només segons les disposicions afectives (Heidegger!) i culturals de l'espectador, sinó també segons l'hora del dia, l'estació de l'any o el temps meteorològic.
També es pot estar d'acord amb Gilles A. Tiberghien (Horizontes, 2001), per a qui «el marc, el punt de vista i l'horitzó són constitutius del paisatge». S'hi ha d'haver creat un cert buit entre el punt d'observació i l'horitzó. Si el paisatge és tan sols una part limitada del país és perquè hi ha una posició de l'espectador que determina l'amplitud del camp visual, i una rugositat del terreny que determina quina part es veu i quina no des del punt d'observació. Tot paisatge es caracteritzaria per aquesta dialèctica del visible/no visible, amb unes parts de l'espai que no són visibles des de determinats punts d'observació, i d'altres que sí ho són. També es pot dir que hi ha una predisposició geometrizant primordial en l'ésser humà, la predisposició a enquadrar les seves activitats dins un marc d'estabilitat visual, de dimensions conegudes. A aquesta inclinació per l'enquadrament sembla que s'oposa, dialècticament, la contrària: la curiositat pel que hi ha en la part de darrera dels horitzons. Per això, i per acabar, tota experiència «de paisatge» suposa el desplegament de l'infinit del món en allò finit, perquè al mateix temps que la visió d'un paisatge confina aquest món dins del marc d'estabilitat visual, també obre un horitzó darrera del qual es presagien altres móns. L'horitzó, per cert, està a una distància que matemàticament es pot calcular: en concret, per als ulls d'una persona situats a 1,8 m d'altura del terra, l'horitzó està a uns 4,8 km de distància.
