El paisatge és una capa d’informació escrita en l’alfabet del seu temps, només que aquest alfabet pot resultar diferent a distintes
èpoques. En el cas dels paisatges de pedra en sec –els paisatges xerolítics–, com a conseqüència de l’ús d’una tècnica constructiva idèntica o similar, és a dir d’un alfabet únic, el
resultat és una ‘arquitectura’ rural ‘en sèrie’: les terrasses de cultiu,
parets i altres estructures d’enginyeria o arquitectura tradicional, formen un
conjunt construït que sembla ser la factura d’un sol hombre, un sol autor. Però
el paisatge evoluciona en sintonia amb l’evolució de les funcions que adquireix
històricament el terreny, de manera que quan s’atribueix a una porció del
territori un ús per a convertir-lo en un medi de producció específic,
aprofitant-ne certs factors físics, la funció fa canviar la forma, la que dóna
lloc al paisatge. Què se’n fa, aleshores, de l’antic alfabet? Què se n'’ha de
preservar, de l’herència rebuda, de la memòria d’un temps? Quina pedra llevar-ne i
quina conservar o aprofitar?
Malgrat el
seu caràcter intrínsecament dinàmic, la solució està, potser, en procurar que el
paisatge sigui fidel al seu origen. Emperò, un origen referit a quin límit
cronològic? No pot oblidar-se que la pròpia dinàmica terrestre –la climàtica, sense anar més lluny– també
és responsable de la transformació del paisatge, la seva lenta ‘erosió’ o el
seu sobtat ‘esllavissament’, en termes geomorfològics. Esllavissades com la de
Bàlitx, a l’illa de Mallorca (entre el port de Sóller i Cala Tuent), de tipus
translacional, mobilitzà uns 700 milions de m3 de roca, i se n’ha
estudiat una possible causa sísmica, és a dir un possible terratrèmol
relacionat amb alguna de les falles que encara hi ha actives a Mallorca (Mateos et al., 2013). A pesar de la restauració
i el manteniment de les grans marjades de llocs com Estellencs o Banyalbufar,
quan temps falta, a escala geològica, perquè la muntanya ‘caigui’ i s’empassi
l’obra construïda humana, secular?
Les arenes del Gran Erg Occidental han sepultat antigues empremtes humanes, potser ciutadelles. Antics ports litorals romanen ocults sota l’oceà poderòs. Objectes d’art humà incommensurable s’oxiden i s’esmicolen sense remei, fora de l’abast del geògraf o de l’arqueòleg. Aviat no sabrem dir si aquell petit còdol fou una mà d’or, un bocí de l’escut d’un guerrer o un bòlid llençat per una antiga fona balear o cartaginesa. El presumpte Posidó o el Zeus de bronze, del 450 aC, exhibit al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, fou trobat l’any 1928 al fons del mar, al nord de l’illa d’Eubea. Al rescat d’un bocí infím del passat, algunes persones hi han dedicat una vida, el seu temps i els seus doblers. En termes existencialistes, una passió inútil. Sobre darreries, el declivi de tota vida, escriu James Joyce a ‘Els Morts’ (Dublinesos. Traducció castellana d’E. Chamorro):
Les arenes del Gran Erg Occidental han sepultat antigues empremtes humanes, potser ciutadelles. Antics ports litorals romanen ocults sota l’oceà poderòs. Objectes d’art humà incommensurable s’oxiden i s’esmicolen sense remei, fora de l’abast del geògraf o de l’arqueòleg. Aviat no sabrem dir si aquell petit còdol fou una mà d’or, un bocí de l’escut d’un guerrer o un bòlid llençat per una antiga fona balear o cartaginesa. El presumpte Posidó o el Zeus de bronze, del 450 aC, exhibit al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, fou trobat l’any 1928 al fons del mar, al nord de l’illa d’Eubea. Al rescat d’un bocí infím del passat, algunes persones hi han dedicat una vida, el seu temps i els seus doblers. En termes existencialistes, una passió inútil. Sobre darreries, el declivi de tota vida, escriu James Joyce a ‘Els Morts’ (Dublinesos. Traducció castellana d’E. Chamorro):
“La nieve caía
sobre todos los lugares de la oscura llanura central, sobre las colinas sin
árboles, caía dulcemente sobre el pantano de Allen y, más hacia el oeste, caía
suavemente sobre las oscuras olas amotinadas del Shannon. Caía también sobre
todos los lugares del solitario cementerio en la colina donde Michael Furey
yacía enterrado. (…) Su alma se desvaneció lentamente al escuchar el dulce
descenso de la nieve a través del Universo, como el descenso de la última postrimería,
sobre todos los vivos y todos los muertos.”
Pel que fa al paisatge, a causa de la seva incontestable naturalesa
evolutiva, té sentit elevar-lo a una categoria patrimonial, a quelcom que
mereix conservar-se? Es poden posar límits –i quins– a la seva evolució? Com
fer-ho, sense incórrer en la seva fossilització? La societat de
consum i la indústria turística van associades a una irresistible demanda de
béns paisatgístics –no per altre motiu les càmeres fotogràfiques apunten tant al
paisatge–, i
aquesta demanda prefereix paisatges que mostrin la versió més bella de la
memòria del lloc. Potser la solució sugui intervenir
en el paisatge sense destruir la seva lògica. Definim, per tant, les lògiques.
Bronze d'Artemision, representant Posidó o Zeus (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes) |
Rio de Janeiro, declarada 'patrimoni mundial' per la UNESCO en la categoria de lloc cultural (Paisatges carioques entre la muntanya i el cel) |