25/1/13

Paisatge i Patrimoni

El paisatge és una capa d’informació escrita en l’alfabet del seu temps, només que aquest alfabet pot resultar diferent a distintes èpoques. En el cas dels paisatges de pedra en sec –els paisatges xerolítics–, com a conseqüència de l’ús d’una tècnica constructiva idèntica o similar, és a dir d’un alfabet únic, el resultat és una ‘arquitectura’ rural ‘en sèrie’: les terrasses de cultiu, parets i altres estructures d’enginyeria o arquitectura tradicional, formen un conjunt construït que sembla ser la factura d’un sol hombre, un sol autor. Però el paisatge evoluciona en sintonia amb l’evolució de les funcions que adquireix històricament el terreny, de manera que quan s’atribueix a una porció del territori un ús per a convertir-lo en un medi de producció específic, aprofitant-ne certs factors físics, la funció fa canviar la forma, la que dóna lloc al paisatge.  Què se’n fa, aleshores, de l’antic alfabet?  Què se n'’ha de preservar, de l’herència rebuda, de la memòria d’un temps? Quina pedra llevar-ne i quina conservar o aprofitar?

Malgrat el seu caràcter intrínsecament dinàmic, la solució està, potser, en procurar que el paisatge sigui fidel al seu origen.  Emperò, un origen referit a quin límit cronològic?  No pot oblidar-se que la pròpia dinàmica terrestre –la climàtica, sense anar més lluny– també és responsable de la transformació del paisatge, la seva lenta ‘erosió’ o el seu sobtat ‘esllavissament’, en termes geomorfològics. Esllavissades com la de Bàlitx, a l’illa de Mallorca (entre el port de Sóller i Cala Tuent), de tipus translacional, mobilitzà uns 700 milions de m3 de roca, i se n’ha estudiat una possible causa sísmica, és a dir un possible terratrèmol relacionat amb alguna de les falles que encara hi ha actives a Mallorca (Mateos et al., 2013). A pesar de la restauració i el manteniment de les grans marjades de llocs com Estellencs o Banyalbufar, quan temps falta, a escala geològica, perquè la muntanya ‘caigui’ i s’empassi l’obra construïda humana, secular?  
Les arenes del Gran Erg Occidental han sepultat antigues empremtes humanes, potser ciutadelles. Antics ports litorals romanen ocults sota l’oceà poderòs. Objectes d’art humà incommensurable s’oxiden i s’esmicolen sense remei, fora de l’abast del geògraf o de l’arqueòleg. Aviat no sabrem dir si aquell petit còdol fou una mà d’or, un bocí de l’escut d’un guerrer o un bòlid llençat per una antiga fona balear o cartaginesa. El presumpte Posidó o el Zeus de bronze, del 450 aC, exhibit al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, fou trobat l’any 1928 al fons del mar, al nord de l’illa d’Eubea. Al rescat d’un bocí infím del passat, algunes persones hi han dedicat una vida, el seu temps i els seus doblers. En termes existencialistes, una passió inútil. Sobre darreries, el declivi de tota vida, escriu James Joyce a ‘Els Morts’ (Dublinesos. Traducció castellana d’E. Chamorro):

La nieve caía sobre todos los lugares de la oscura llanura central, sobre las colinas sin árboles, caía dulcemente sobre el pantano de Allen y, más hacia el oeste, caía suavemente sobre las oscuras olas amotinadas del Shannon. Caía también sobre todos los lugares del solitario cementerio en la colina donde Michael Furey yacía enterrado. (…) Su alma se desvaneció lentamente al escuchar el dulce descenso de la nieve a través del Universo, como el descenso de la última postrimería, sobre todos los vivos y todos los muertos.

Pel que fa al paisatge, a causa de la seva incontestable naturalesa evolutiva, té sentit elevar-lo a una categoria patrimonial, a quelcom que mereix conservar-se?  Es poden posar límits –i quins– a la seva evolució?  Com fer-ho, sense incórrer en la seva fossilització?  La societat de consum i la indústria turística van associades a una irresistible demanda de béns paisatgístics –no per altre motiu les càmeres fotogràfiques apunten tant al paisatge–, i aquesta demanda prefereix paisatges que mostrin la versió més bella de la memòria del lloc. Potser la solució sugui intervenir en el paisatge sense destruir la seva lògica. Definim, per tant, les lògiques.

Bronze d'Artemision, representant Posidó o Zeus (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes)
Rio de Janeiro, declarada 'patrimoni mundial' per la UNESCO en la categoria de lloc cultural (Paisatges carioques entre la muntanya i el cel)

15/1/13

El prat de Sant Jordi (revisited)

Els paisatges tenen edat, i és perfectament possible, si es té la documentació gràfica o escrita necessària, fer un relat cronològic de la seva evolució, acotar-ne els extrems: el naixement i fins i tot, potser, la caducitat. Algunes persones creuen que els paisatges, com els gustos o les conviccions personals, són poc dúctils, poc flexibles al canvi. Però el paisatge és, indefectiblement, fruit d’un procés de transformació que pot ser molt lent o bé, pel contrari, fer-se a bon ritme. A vegades, el pas d’una categoria de paisatge a una altra –un land class, land use o land cover, en termes de mètriques de paisatge– pot produïr-se de manera sobtada o, en termes humans, de manera traumàtica. L’extinció d’una categoria dóna a llum a una altra. Només la ‘fi de la Història’, per emprar la contradictio in terminis expressió de F. Fukuyama, podria significar la fi del paisatge, perquè, com sabem, el paisatge és un artifici humà, sense autonomia ni vida pròpia fora de la mirada humana.

El geògraf del paisatge (o els paisatgistes sense prefixos), faran el correcte, quan escometen la interpretació del paisatge, si no perden de vista l’origen del que veuen o estudien. Un exemple: el prat de Sant Jordi, al sud de Mallorca, una gran àrea que fou fonamentalment rural, cal presentar-lo ara com la ruïna d’un ‘paisatge del vent’ mític (al municipi de Palma s’han inventariat 1.056 antics molins de vent d’extracció d’aigua, pràcticament la meitat de la totalitat de molins aiguaders de Mallorca. Es tracta d’una de les concentracions molineres més visibles de la Mediterrània, en part comparable a la de la plana de Lasithi, a Creta, amb uns 1.500 molins de vent hidràulics –les fonts són molt contradictòries al respecte, i algunes posen la xifra de 6.000 molins–). Però el ‘paisatge eòlic’ del prat de Sant Jordi es configura a partir de dues dates concretes: l’any 1835 l’holandès Paul Bouvij arriba a Mallorca procedent d’Amsterdam, ciutat dels pòlders, i poc després concebeix la dessecació d’allò que aleshores era bàsicament una albufera i alguns estanys, amb la finalitat de posar en producció agrícola –i en concret, cereals– els terrenys dessecats. Per a fer-ho, s’instal•la a Mallorca, sembla que l’any 1847, el primer molí de vent amb finalitats hidràuliques. L’any 1934 comencen a aparèixer a l’illa els primers molins de pal•les, una evolució i modernització dels més antics molins ‘de ramell’, que havien proliferat en la segona meitat del segle XIX. Tot plegat, el paisatge moliner de la perifèria oriental de la ciutat de Palma té un principi en aquell any, mentre que el paisatge agrari començà a configurar-se al segle XIX.

Quin final espera al ‘prat’, abans de la completa fossilització del topònim? El canvi s’intueix sense dificultats: la zona acull a hores d’ara, per quedar-s’hi, grans infrastructures territorials: l’aeroport de Palma, situat al bell mig del ‘prat’; les cotxeres de l’Empresa Municipal de Transports; l’hospital Son Llàtzer; una dessaladora; els polígons industrial de Son Morro, Son Ferriol i Son Binimelis; Mercapalma; una "gran superfície" comercial; els dipòsits  de fuel de la companyia CLH, i els d'Endesa Gas. La conversió d’una unitat de paisatge agrari en una unitat de paisatge industrial, comercial i de transport tendrà el seu reflex en el pròxim mapa d’usos del sòl del Corine Land Cover o en els que proporcioni el Sistema de Información sobre Ocupación del Suelo de España (SIOSE). Sobre la ruïna d’aquest paisatge agrari gloriós s’imposen nous usos, es reqüalifiquen terrenys, s’edifiquen altres artefactes arquitectònics, molt més grans que les antigues torres de molí, típicament de planta quadrada, de pedra de marès, el material del lloc. Caldrà reomplir les llacunes de memòria paisatgística per reconèixer-hi aquells cereals, aquelles síquies de drenatge dels excessos hídrics, les rodes de molins girant alhora, a centenars, tot aprofitant l’energia cinètica que proporcionen les brises diürnes de la badia de Palma. Per aquest mateix motiu, també caldrà reconèixer en el vent, en els recurrents embats marítims, la causa inaugural, primigènia, de tot.

Molins periclitats al prat de Sant Jordi (Foto. G. Alomar-Garau, 2012)

Carrer Paul Bouvij. El nucli urbà de Sant Jordi no ho seria sense els plans de dessecació de l'holandès (Foto: G.Alomar-Garau, 2012)