El prat de Sant Jordi (revisited)

Els paisatges tenen edat, i és perfectament possible, si es té la documentació gràfica o escrita necessària, fer un relat cronològic de la seva evolució, acotar-ne els extrems: el naixement i fins i tot, potser, la caducitat. Algunes persones creuen que els paisatges, com els gustos o les conviccions personals, són poc dúctils, poc flexibles al canvi. Però el paisatge és, indefectiblement, fruit d’un procés de transformació que pot ser molt lent o bé, pel contrari, fer-se a bon ritme. A vegades, el pas d’una categoria de paisatge a una altra –un land class, land use o land cover, en termes de mètriques de paisatge– pot produïr-se de manera sobtada o, en termes humans, de manera traumàtica. L’extinció d’una categoria dóna a llum a una altra. Només la ‘fi de la Història’, per emprar la contradictio in terminis expressió de F. Fukuyama, podria significar la fi del paisatge, perquè, com sabem, el paisatge és un artifici humà, sense autonomia ni vida pròpia fora de la mirada humana.

El geògraf del paisatge (o els paisatgistes sense prefixos), faran el correcte, quan escometen la interpretació del paisatge, si no perden de vista l’origen del que veuen o estudien. Un exemple: el prat de Sant Jordi, al sud de Mallorca, una gran àrea que fou fonamentalment rural, cal presentar-lo ara com la ruïna d’un ‘paisatge del vent’ mític (al municipi de Palma s’han inventariat 1.056 antics molins de vent d’extracció d’aigua, pràcticament la meitat de la totalitat de molins aiguaders de Mallorca. Es tracta d’una de les concentracions molineres més visibles de la Mediterrània, en part comparable a la de la plana de Lasithi, a Creta, amb uns 1.500 molins de vent hidràulics –les fonts són molt contradictòries al respecte, i algunes posen la xifra de 6.000 molins–). Però el ‘paisatge eòlic’ del prat de Sant Jordi es configura a partir de dues dates concretes: l’any 1835 l’holandès Paul Bouvij arriba a Mallorca procedent d’Amsterdam, ciutat dels pòlders, i poc després concebeix la dessecació d’allò que aleshores era bàsicament una albufera i alguns estanys, amb la finalitat de posar en producció agrícola –i en concret, cereals– els terrenys dessecats. Per a fer-ho, s’instal•la a Mallorca, sembla que l’any 1847, el primer molí de vent amb finalitats hidràuliques. L’any 1934 comencen a aparèixer a l’illa els primers molins de pal•les, una evolució i modernització dels més antics molins ‘de ramell’, que havien proliferat en la segona meitat del segle XIX. Tot plegat, el paisatge moliner de la perifèria oriental de la ciutat de Palma té un principi en aquell any, mentre que el paisatge agrari començà a configurar-se al segle XIX.

Quin final espera al ‘prat’, abans de la completa fossilització del topònim? El canvi s’intueix sense dificultats: la zona acull a hores d’ara, per quedar-s’hi, grans infrastructures territorials: l’aeroport de Palma, situat al bell mig del ‘prat’; les cotxeres de l’Empresa Municipal de Transports; l’hospital Son Llàtzer; una dessaladora; els polígons industrial de Son Morro, Son Ferriol i Son Binimelis; Mercapalma; una "gran superfície" comercial; els dipòsits  de fuel de la companyia CLH, i els d'Endesa Gas. La conversió d’una unitat de paisatge agrari en una unitat de paisatge industrial, comercial i de transport tendrà el seu reflex en el pròxim mapa d’usos del sòl del Corine Land Cover o en els que proporcioni el Sistema de Información sobre Ocupación del Suelo de España (SIOSE). Sobre la ruïna d’aquest paisatge agrari gloriós s’imposen nous usos, es reqüalifiquen terrenys, s’edifiquen altres artefactes arquitectònics, molt més grans que les antigues torres de molí, típicament de planta quadrada, de pedra de marès, el material del lloc. Caldrà reomplir les llacunes de memòria paisatgística per reconèixer-hi aquells cereals, aquelles síquies de drenatge dels excessos hídrics, les rodes de molins girant alhora, a centenars, tot aprofitant l’energia cinètica que proporcionen les brises diürnes de la badia de Palma. Per aquest mateix motiu, també caldrà reconèixer en el vent, en els recurrents embats marítims, la causa inaugural, primigènia, de tot.

Molins periclitats al prat de Sant Jordi (Foto. G. Alomar-Garau, 2012)

Carrer Paul Bouvij. El nucli urbà de Sant Jordi no ho seria sense els plans de dessecació de l'holandès (Foto: G.Alomar-Garau, 2012)