'Apropiació’ del paisatge

De la nostra relació visual i diàleg emocional amb l’entorn en resulta el paisatge. Una entitat de gaudi intel·lectual i visual. A poc a poc, els investigadors sobre aquesta entitat de complaença s’apropen a la versemblança sobre el moment històric i el lloc en el que va nèixer, a Occident, l’adequació interessada d’un emplaçament o una edificació amb una finalitat contemplativa del que l’envolta. Si l’entorn resulta agradable o interessant a la vista ¿quan va merèixer dedicar-li una atenció preferent? Aquesta relació finalista amb l’exterior, l’apropiació del paisatge per mitjà de l’aprofitament de certes estructures topogràfiques que afavoreixen les vistes, o del disseny d’elements constructius destinat a explotar visualment l’exterior, el ‘regal’ del paisatge, es pot detectar fàcilment observant determinades disposicions de les façanes, les orientacions de balcons i finestres, la presència de terrasses i miradors urbans amb topònim inclòs, o acudint a la mateixa toponímia. L’home ha aprofitat els miradors naturals per a fixar-hi un minúscul espai de relació visual i sensorial amb el lloc al qual enfoquen, aquell que esdevé, per alguna raó, un eye-catcher.

Algunes pistes històriques sobre el ‘descobriment de les vistes’ i la subsegüent instauració de l’apropiació del paisatge, són les següents: Pel que fa a les elevacions topogràfiques, el castell de Bellver, a la ciutat de Palma, de factura medieval, pren el nom ‘bellver’ amb el significat de ‘bona vista’, de manera que la seva funció defensiva i militar es lliga, sembla, amb una finalitat contemplativa de l’entorn. Un dels constructors, Pere Salvat, també treballà al Palau de l’Almudaina entre els anys 1300 i 1311, un palau orientat a l’excelsa badia de Palma–. L’Alhambra de Granada constitueix una unitat que harmonitza arquitectura i jardí, amb un eix director que és l’aigua i la seva canalització controlada. També hi ha enclavaments des dels quals és possible realitzar una apropiació efectiva del paisatge circumdant: baix el turó, la ciutat i la vega granadina. Donada la ubicació d’aquells castell, aquell palau i aquesta Alhambra, això que pot semblar una obvietat en realitat no pot demostrar-se. En aquest sentit, llegir J. Maderuelo (El paisaje. Génesis de un concepto) és una perfecta manera d’adonar-se i entendre com la gent creu una sèrie de tòpics en relació al ‘descobriment de les vistes’. Sense anar més lluny, el tòpic segons el qual per a localitzar temples i demés emplaçaments del món clàssic grec, helenístic o romà (Segesta, a Sicília; o el Partenó dalt de l’acròpolis a Atenes) hi ha hagut “una elecció paisatgista”. Dit d’una altra manera, que la ubicació espacial de determinades edificacions seguia un criteri segons el qual aquella ubicació permetia les vistes panoràmiques sobre la campanya. Aquesta creença, creu el nostre autor, és una herència de tòpics heredats dels segles XVIII i XIX, i en definitiva està “llastrada pel romanticisme”. El mateix ocorr en el cas de la 'villa' de l'emperador Adriano a Tívoli (aixecada entre 118 i 138 dC).

Sigui com sigui, al Renaixement es ‘descobreix’ la posició fixa de l’experiència visual (el altres paraules, la perspectiva), i s’obliga a l’espectador a la visió perifèrica, a distància. La ubicació dels jardins es fa a llocs elevats del terreny, i per tant es treballen les marjades i les terrasses. Les ‘villa’ toscanes del Trecento i el Quattroccento s’aixequen sobre un poggio. Són sinònims de poder aristocràtic i econòmic, i a la seva funció residencial i utilitària com a centres d’administració de l’activitat agrícola desenvolupada als camps i vinyes, s’hi afegeix l’oci intel·lectual dels seus propietaris (la contemplació ociosa de Sèneca com a forma de felicitat). En conseqüència, apareix la loggia com a element que estableix la transició entre arquitectura i paisatge. La ‘petita casa’ (el casino) que Antonio Pollaiuolo construí el 1485 per al Papa Inocenci VIII era un belvedere, que Donato Bramante, anys després, uní al Vaticà tot creant el Cortile (pati) del Belvedere. A partir d’aquí s’estenen i es sofistiquen els belvedere, per referir-se a estructures arquitectòniques dispostes per a l’apropiació eficient del paisatge: miradors, terrasses amb vistes, glorietes, galeries obertes (l’altana italiana). A Mallorca, això s’evidencia clarament a Raixa, a on el valor estètic del conjunt –i premeditat– s’obté del disseny d’un paisatge agrícola proper plàcid, envoltat de la naturalesa agresta i silvestre de la serra de Tramuntana. La incorporació d’aquell valor a la casa i al jardí es fa, com no podia ser d’una altra manera, per mitjà dels belvedere. 

La loggia és, si fa no fa, el precedent del balcó, una mena de petita loggia popular (que alhora esdevé un jardí minúscul) la qual, segons l’urbanista Toriumi Motoki, s’inventa a París durant el Renaixement. També es detecta una intenció d’apropiació maximitzadora de l’exterior, no ja per la presència de balcons, sinó per la forma de la mateixa façana de l’edifici: són les façanes dispostes sobre una corba el·líptica, en forma ‘mitja lluna’ (els crescent), la finalitat de la qual és optimitzar la superfície de façana oberta a una vista que es vol explotar visualment, dur-la cap a l’interior. 

Des del mateix terreny i no des de llocs closos, casos d’apropiació del paisatge són els dels promenade, és a dir els passeigs amb vistes, tant marítims (waterfront) com d’interior de les ciutats. Les Tulleries de París ho són –en aquest cas, un passeig ornamental extramurs, devora un riu–, i la fórmula es repeteix arreu. Serveixen d’exemples tant el Promenade des Anglais (a Niça) com el High Line de Nova York (dedicàrem un ‘post’ al High Line en aquest mateix blog, el 21/05/2011), dissenyat per James Corner Field i Piet Oudolf, i que recull la idea de l’any 1990 del Promenade Plantée de París, un passeig de 4,7 km de longitud, que recorr l’antic traçat del tren de la línia de Vincennes. Són exemples, en fi, d’“eleccions paisatgistes” que mereixen tota l’atenció del geògraf del paisatge, i que obren bones oportunitats per a la recerca o la simple indagació a peu de carrer.