1/12/17

Màster en Paisatge i Restauració. UIB, 2018-2019

Nova edició del Màster en Paisatge i Restauració, titulació ofertada per la Universitat de les Illes Balears per al curs 2018-2019. El Màster habilita per a exercir com a paisatgista, i ofereix formació especialitzada orientada a la posada en pràctica de projectes de paisatge, així com al reconeixement dels valors ambientals i estètics del paisatge. El paisatge, el territori, l’agricultura, els jardins, l’arquitectura i la seva restauració o rehabilitació, juntament amb la seva interpretació i anàlisi, són peces clau per obrir un nou espai d’inversió i de treball. En aquest màster es pretén confegir un col•lectiu humà amb coneixements i competències que hem de lligar a valors ambientals i estètics, sota l’ètica de la sostenibilitat, l’autosuficiència i també del decreixement amigable. Ens interessa treballar la recuperació i restauració, amb els recursos de l’entorn, dels espais malmesos o en procés de canvi, com a sortida professional. El nostre objectiu és fer veure que es poden crear nous espais i viure-hi d’altres maneres, més autocràtiques en materials i energia, que tradueixin la idea de la mínima intervenció necessària. La resposta acadèmica als desafiaments del canvi global és un màster que pretén formar professionals preparats per projectar la restauració i el reciclatge territorial i paisatgístic en l’escala local, així com per fer avaluacions quantitatives i qualitatives del paisatge.

La informació completa sobre el Màster en Paisatge i Restauració es pot trobar a: http://www.fueib.es/curs/paisatge
gabriel.alomar@uib.es
formacio@fueib.org
Tel.: 971 25 96 96

29/10/17

Pintors de mapes

Temps ençà, els cartògrafs rebien el nom de ‘pintors de mapes’. Ve això a compte perquè el cartògraf –l’agrimensor, el delineant, el geòmetra i tantes altres denominacions d’altre temps– no pot eludir el fet que el mapa té una component artística inexcusable. Tot mapa comprèn una composició i una distribució dels elements gràfics i els textos, cenyida als límits físics que comporta el marc de dibuix (el ‘marc de les dades’ o dataframe, per utilitzar la terminologia d’ESRI). Tot mapa, en definitiva, comporta un exercici de disseny. La composició pot esser complexa i variada, o una aposta per un mapa ‘de mínims’, cercant la síntesi o la concisió (“menys és més”, segons la celebrada fórmula de l'arquitecte Mies Van der Rohe, que va dirigir la Staatliches Bauhaus fundada per Walter Gropius). Conscient que el mapa ha estat proclamat el llenguatge de la geografia, el geògraf esdevé un dibuixant d’idees i fets relatius a l’espai.

No és en absolut per tecnofòbia o per nostalgia dels dies anteriors a Google, però temps ençà els mapes combinaven adorablement el seu caràcter pràctic amb un propòsit artístic, cosa que incloïa una temptativa de mostrar certs aspectes paisatgístics de les localizacions que s’hi representaven. De vegades, aquest designi esdevenia la finalitat del mapa: dibuixar en ell escenaris rurals o urbans (imago urbis) com un mitjà eficaç per a mostrar els aspectes ‘geogràfics’ (o de paisatge) més destacats del lloc o de cada lloc. Els moderns mapes topogràfics contenen referències implícites o indirectes del paisatge, que es manifesten, per exemple, en etiquetes com Ull. (ullastres) o Ho. (horta o hortalisses). En canvi, als mapes anteriors a la tecnificació de la cartografia, les referències al paisatge eren si de cas molt més explícites.

El primer mapa que es coneix de la totalitat de l’illa de Mallorca és el del matemàtic i cronista Vicenç Mut, de l’any 1683, i que ara unim cronològicament a altres mapes parcials de l’illa, com el que retrata la part central de la serra de Tramuntana, de ca. 1594, o el plànol de Palma dibuixat per Antoni Garau, l’any 1644. El pictorisme o pictoricisme és, en tots ells, evident, com també ho és en els mapes de les illes de Cabrera i Formentera de Tomás López de Vargas (1782), o els plans ichonographicos dels diferents pobles de Mallorca, de Gerónimo de Berard (Viaje a las villas de Mallorca, 1789). De l’any 1785 és la grabació, per Josep Muntaner, del mapa de Mallorca del Cardenal Antoni Despuig Dameto (Palma, 1745–Luca, Italia, 1813). Aquest mapa, d’escala ca. 1:72.000, es té com l’obra cartogràfica referida a Mallorca més important del segle XVIII, i en ell, la referència al paisatge es posa de manifiest en les 36 vinyetes que envolten el mapa, i que representen vistes de pobles i ciutats que inclouen una descripció escrita sobre aspectes sociodemogràfics i econòmics. La vista de Palma representa el fons de la badia, amb vaixells i l’estampa de la Catedral, a més de molins de vent fariners a l’est i l’oest de la ciutat. Al pla oriental de Palma es representa la zona humida del Prat de Sant Jordi, la dessecació del qual s’abordaria un segle més tard, i a on, en conseqüencia, no s’hi representen els actuals molins de vent d’extracció d’aigua (tanmateix, avui en ruïna). Aquesta i altres cartografies són inspiradores, i traslladades a un context de laboratori, permeten contar i reconstruir part de la història del paisatge de l’espai insular, a partir d’una anàlisi de precisió de la part més gràfica dels mapes, dels seus textos i dels seus dibuixos. Una inspiració com la que trobava J.G. Ballard, que escriu: “Creo en los mapas, diagramas, códigos, juegos de ajedrez, rompecabezas, horarios de aviones, tableros de aeropuertos”.




31/8/17

Gust estètic, distinció social

"Hasta hace poco tiempo el aprecio del paisaje estaba casi exclusivamente reservado a las élites cultivadas, capaces de experimentar sentimientos estéticos por la lectura de descripciones literarias de determinados lugares, su reproducción iconográfica o, incluso, su intuición al escuchar ciertas melodías o pasajes musicales”.

Florencio Zoido, director del Centro de Estudios Territorio y Paisaje de la Junta de Andalucía, ens recorda, un cop més, no tan sols que el paisatge és una creació relativament recent, sinó que la seva apreciació estètica era al principi exclusiva d’una “elit cultivada”. És, de fet, en la segona meitat del segle XVIII quan es conforma la visió moderna del paisatge, segons la qual apareix una forma nova de percebre’l i de valorar-lo. Precisament per la seva sublimitat impracticable i aterradora, Rousseau, part incontestable d'aquella elit, serà un dels primers en exaltar el paisatge muntanyós dels Alps suïssos. També és, de fet, un dels responsables directes de la transformació d’un país en paisatge, tal com ho ha vist amb tot encert Alain Roger (Breve tratado del paisaje, 2007), transformació que s’esdevé precisament en aquell segle, i que culminarà, com és ben sabut, en el moviment romàntic.

Això vol dir que les connotacions negatives que tenien fins aleshores llocs com la muntanya o l’oceà comencen a diluir-se, i apareixen les noves categories estètiques que inaugurarà el mateix romanticisme. La sensacional i ostentosa posada en escena del jardí barroc francès (Vaux-le-Vicomte, Versalles, Chantilly) serà reemplaçada en el segle XVIII per una nova concepció del jardí basada en una invitació a la comprensió i la percepció sensible de l’entorn natural. Comprensió sensible i ja no comprensió metòdica o racional. Escriu Rousseau en la Carta XI de la Quarta Part de Júlia o la nova Eloïsa (1761):

J’étais plus empressé de voir les objets que d'examiner leurs impressions, et j’aimais à me livrer à cette charmante contemplation sans prendre la peine de penser”.

És a dir, té més valor la contemplació i el goig desinteressat del jardí, que el treball mental de racionalització de tot el que s’hi veu. Ara, diran els nous tractadistes, en el jardí la naturalesa s’ha de deixar que segueixi el seu curs, de manera que es confongui, es dissolgui dins del propi jardí, perquè “tota la naturalesa és un jardí”, segons el radical i novedós postulat d’Horace Walpole (1717-1797) enunciat en History of the Modern Taste in Gardering (1780). El paisatge prendrà aleshores una importància inusitada, i despertarà una sensibilitat nova que aviat arribarà a França, a Itàlia, a Rússia, a Alemanya i en general a l’Europa central. En les primeres dues dècades del segle XVIII el nou model estètic del camp anglès es materialitzarà en els jardins de Castle Howard, Blenheim, Claremont o Chiswick. Els poetes anglesos s’hi sentiran a gust i explotaran literàriament la visió pintoresca, sentimental de la naturalesa que ofereixen els jardins 'paisatgístics', d'estil anglès. Cal dir que aquests ideals només eren possibles per a un reduït nombre de rics terratinents, que convivien amb l’elit intel·lectual i artística del seu segle, autors de la imatge arcàdica del camp anglès: l’escriptor aristòcrata Horace Walpole, Jean-Marie Morel, William Mason, René-Louis de Girardin, l’arquitecte William Kent, el moralista Joseph Addison, el poeta Alexander Pope. Resoltes totes les seves necessitats de supervivència (aliment, aigua, calefacció) aquests homes parlen de jardins i els creen pel luxe de la seva bellesa, l’oci que comporta la seva contemplació. Els jardiners també tenen nom: Charles Bridgeman, Lancelot Capability Brown, Humphry Repton. Tots ells tenen una missió cultural, i la porten a termini en la mesura de les seves elevades possibilitats econòmiques i per seva condició de rics. Dos segles més tard, el nostre judici estètic ha estat ben dirigit. Som rics si hem estat educats en el bon gust, i ens consideram, per això, persones de gust. Explotam les bondats estètiques del nostre entorn, i de la mà d’Instagram utilitzam el teló de fons que brinda un bell jardí per millorar el nostre prestigi social.

7/6/17


Les I Jornades de Treball de Paisatge, organitzades pel Grup de Treball de Paisatge de la Asociación de Geógrafos Españoles i el Consell Insular de Menorca, es faran a Menorca els dies 15 i 16 de juny de 2017. El principal objectiu d'aquestes Jornades és reconéixer i recordar les dues dimensions, ètica i estètica, del paisaje. Les Jornades de Treball plantegen per primer cop un model organitzatiu de reunió científica basat no en la presentació de comunicacions a l'ús, sinó en l'organització i desenvolupament de dues meses de debat: en la primera mesa intervendran ponents experts convidats, que exposaran l'experiència del tractament del paisatge en el Pla Territorial Insular de Menorca. La segona mesa consistirà en la realització d'una taula rodona, de caràcter obert, dedicada a una posada al dia en matèria d'investigació sobre el paisatge, la seva docència i la seva professió. El caràcter teorico-pràctic de les Jornades pressuposa també la seva consagració a conèixer la realitat del territori menorquí per mitjà d'un conjunt de visites de camp, preparades per l'ocasió: es faran visites al poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés, les planes agro-ramaderes del nord de Ciutadella, Punta Nati, els camps fotovoltaïcs de Ciutadella, el periurbà i el port de Maó,  el mosaïc agro-forestal del Grau-Favaritx i les planes de Turdonell i Sant Bartomeu.

7/3/17

La distància i el ‘potencial de paisatge’

L’enunciat ha de ser prou clar. El potencial de paisatge pot ser entès com quelcom directament proporcional a la distància recorreguda. No se m’ocorre, de moment, una proporció inversa. Això significa que, sense distància, l’espai es redueix a zero, i el paisatge es troba en una mena de ‘moment zero’. Així que la distància és la raó de ser del geògraf, de qui es mou, del geògraf del paisatge, però també de tots aquells que viatgen. Distància euclidiana o no euclidiana, però distància. Millor no euclidiana, és clar, perquè no és possible viatjar en línia recta sobre una superfície corba com és la de la Terra, que és una esfera (no perfecta, i per tant un esferoide). Així que sobre la superfície de la Terra la distància més curta entre dos punts no és la recta que els uneix, sinó l’arc. Per això mateix, quan operam amb un Sistema d’Informació Geogràfica i volem obtenir resultats realistes, l’operador GIS calcula el Cost de Distància i no pas la Distància Euclidiana. Explique-m’ho breument. La distància és la quantitat d’espai que es recorre durant el moviment. És una mesura de longitud, i es formula de la següent manera:

s = v · t


Es tracta d’una quantitat escalar (i el valor de distància sempre és positiu), de manera que la distància l’expressam amb el valor de la magnitud (per exemple, 100) més la unitat emprada (per exemple, metres). Si començam a caminar 8 m cap al nord, després 10 m cap a l’est i després 8 m cap al sud, haurem fet una distància de 26 metres. De manera que la distància es pot dir que és la suma de les distàncies que s’han recorregut. El desplaçament, en canvi, és una mesura de longitud però es tracta d’una quantitat no de tipus escalar, sinó de tipus vectorial. És igual a la posició final menys la posició inicial. Si recorrem 8 m cap al nord, després 10 m cap a l’est i finalment 8 m cap al sud, ens haurem desplaçat 10 metres cap a l’est. Perquè per al desplaçament només cal comptar el punt d’inici i el punt final del recorregut:


Δd = di – df


En aquest cas, el resultat pot ser de signe negatiu o positiu, depenent de la direcció del desplaçament dins del sistema de coordenades definit. Segons el nostre exemple, per desplaçar-nos 10 metres (+10 m cap l’est) hem hagut de recórrer una distància de 26 metres. Tot plegat, disminuir o negar la distància –o observar a curta distància– és disminuir o negar el potencial de paisatge, perquè una distància curta li treu metres al paisatge. Harold Carter, autor del magnífic El Estudio de la Geografia Urbana (llibre amb el qual em vaig educar), afirma: “Quan la fricció de la distància quedi universalment reduïda a zero, aleshores serà quan no existeixin localitzacions privilegiades i quan s’hauran eliminat les desigualtats”. Però aleshores tampoc hi haurà geografia. Per tant, els estatuts vitals del geògraf haurien d’incorporar una llei que digués quelcom com: Mai desitjaràs que estigui a prop el lloc cap al qual et dirigeixes.

 

9/2/17

Fenomenologia de l’esperit en el paisatge (a propòsit de Hegel)

Hegel (cap al 1800) és, si fa no fa, la següent cosa. Hi va haver un temps en què l’art no es tenia únicament com quelcom per a embellir (per exemple, per decorar la paret de dalt del sofà, val a dir per decorar la vida, i els anuncis publicitaris s’encarreguen de dir-nos que redecorem el nostre armari cada primavera). Aquell temps era el dels grecs. De la mateixa manera que les rondalles mallorquines satisfeien i omplien totes necessitats espirituals dels mallorquins del segle XIX (si algú moria, a l’infant se li contava una rondalla explicativa relacionada amb la mort), l’art en temps dels grecs satisfeia totes les respostes sobre la vida. Per Hegel, si l’art és un producte dels homes, és en l'art on trobarem allò humà. En concret, en l'art trobarem l’esperit humà de cada època. O almenys, és una de les poques maneres en què a vegades és possible trobar-lo. No debades, els romàntics varen discutir si l’art era la forma d’expressió d’allò que no es podia expressar d’altra forma. Tot plegat, en la vida humana l'art no és quelcom accessori, insubstancial. És més que pintar alguna cosa. O quelcom merament informatiu. Molt més que això, l'art és una de les formes en què es materialitza l’esperit humà –això tan intangible–, que pot ser tant l’esperit de l’artista com l’esperit d’un poble, ja que els costums, els modes de viure, el nivell cultural, són coses que es reflecteixen en les obres artístiques que produeix aquest artista o aquest poble. Quan miram un quadre no miram tan sols els colors, sinó l’esperit del pintor que ho ha pintat. Un grafitti no només és una paret tudada per un ignorant, sinó l’aparició fenomènica de l’esperit de qui ho ha fet. Dit d’una altra manera, l’esperit intangible es fa tangible a través d’una aparició fenomènica. Això, dut al paisatge, vol dir que malgrat que el paisatge no és cap obra artística –llevat, potser, del jardins, que Rosario Assunto denomina paisatges absoluts–, els paisatges entesos com a ‘segones naturaleses’, naturaleses domesticades, no són formes de materialitzar l’esperit de la gent, dels pobles –maneres de passar de l’esperit a la forma concreta–, però sí són formes en què aquest esperit es manifesta. Repetesc: no 'de', sinó 'en què'. En aquest sentit, si fem una arriscada lectura hegeliana del paisatge, els paisatges mostren la forma canviant, històrica, com pensa o viu gent. Horts, barriades, ciutats, edificis, autopistes, vinyes, marges i parets de pedra seca, el formigó ..., demostren que el nostre esperit va canviant amb el temps.

Quant a la bellesa en general, i la representació artística de la naturalesa en particular, diu Hegel que el bell artístic és superior al bell natural, i afegeix que el bell natural és bell en tant que hi ha bell artístic. No és que el bell artístic sigui una còpia derivada del bell natural, sinó que és a l’inrevés: el bell natural és una còpia del bell artístic. La intenció artística de pintar un paisatge amb una posta de Sol perquè la posta ens sembla bella, significa que si hi ha una bellesa en la posta, aquesta bellesa no és més que un reflex de la bellesa de l’esperit. Som nosaltres que embellim la naturalesa, com som nosaltres que embellim la mar, la mar horrorosa. Un exemple clàssic i proper: Si es viatja per les carreteres de la Serra de Tramuntana mallorquina o el Cinque Terre de la Ligúria italiana, algunes senyals amb una càmera de fotos dibuixada ens indiquen que oficialment es tracta d’un lloc d’interès paisatgístic, és a dir un lloc des del qual es pot contemplar un paratge especialment bell. Però ¿què és allò que fa que es consideri bell aquest lloc en concret? ¿Per què diem que aquest lloc és el lloc bell?. La resposta és: perquè nosaltres l’hem fet bell. Perquè aquell és el nostre model de bellesa. És una projecció en el paisatge de la nostra concepció de bellesa. Això significa que nosaltres reconeixem en la naturalesa el nostre propi concepte de bellesa. En sentit contrari, vol dir que no extraiem de la naturalesa el nostre concepte de bellesa, i, de fet, la naturalesa no té bellesa ni lletjor, és estèticament neutra. L’esperit és nostre, la naturalesa no té esperit. Es veu, tot plegat, que amb Hegel l’estètica s’allunya de la naturalesa i del bell natural. La publicitat de la marca Desigual ens diu que allò és moda, la moda. De la mateixa manera, nosaltres admiram com a bell o interessant allò que ens han dit que és bell o que té interès, però no perquè allò sigui per si mateix bell o interessant, sinó perquè les coses belles són les que duen l’etiqueta o dibuix d'una màquina fotogràfica estampada en una senyal de carretera.