"Hasta hace poco tiempo el aprecio del paisaje estaba casi exclusivamente reservado a las élites cultivadas, capaces de experimentar sentimientos estéticos por la lectura de descripciones literarias de determinados lugares, su reproducción iconográfica o, incluso, su intuición al escuchar ciertas melodías o pasajes musicales”.
Florencio Zoido, director del Centro de Estudios Territorio y Paisaje de la Junta de Andalucía, ens recorda, un cop més, no tan sols que el paisatge és una creació relativament recent, sinó que la seva apreciació estètica era al principi exclusiva d’una “elit cultivada”. És, de fet, en la segona meitat del segle XVIII quan es conforma la visió moderna del paisatge, segons la qual apareix una forma nova de percebre’l i de valorar-lo. Precisament per la seva sublimitat impracticable i aterradora, Rousseau, part incontestable d'aquella elit, serà un dels primers en exaltar el paisatge muntanyós dels Alps suïssos. També és, de fet, un dels responsables directes de la transformació d’un país en paisatge, tal com ho ha vist amb tot encert Alain Roger (Breve tratado del paisaje, 2007), transformació que s’esdevé precisament en aquell segle, i que culminarà, com és ben sabut, en el moviment romàntic.
Això vol dir que les connotacions negatives que tenien fins aleshores llocs com la muntanya o l’oceà comencen a diluir-se, i apareixen les noves categories estètiques que inaugurarà el mateix romanticisme. La sensacional i ostentosa posada en escena del jardí barroc francès (Vaux-le-Vicomte, Versalles, Chantilly) serà reemplaçada en el segle XVIII per una nova concepció del jardí basada en una invitació a la comprensió i la percepció sensible de l’entorn natural. Comprensió sensible i ja no comprensió metòdica o racional. Escriu Rousseau en la Carta XI de la Quarta Part de Júlia o la nova Eloïsa (1761):
“J’étais plus empressé de voir les objets que d'examiner leurs impressions, et j’aimais à me livrer à cette charmante contemplation sans prendre la peine de penser”.
És a dir, té més valor la contemplació i el goig desinteressat del jardí, que el treball mental de racionalització de tot el que s’hi veu. Ara, diran els nous tractadistes, en el jardí la naturalesa s’ha de deixar que segueixi el seu curs, de manera que es confongui, es dissolgui dins del propi jardí, perquè “tota la naturalesa és un jardí”, segons el radical i novedós postulat d’Horace Walpole (1717-1797) enunciat en History of the Modern Taste in Gardering (1780). El paisatge prendrà aleshores una importància inusitada, i despertarà una sensibilitat nova que aviat arribarà a França, a Itàlia, a Rússia, a Alemanya i en general a l’Europa central. En les primeres dues dècades del segle XVIII el nou model estètic del camp anglès es materialitzarà en els jardins de Castle Howard, Blenheim, Claremont o Chiswick. Els poetes anglesos s’hi sentiran a gust i explotaran literàriament la visió pintoresca, sentimental de la naturalesa que ofereixen els jardins 'paisatgístics', d'estil anglès. Cal dir que aquests ideals només eren possibles per a un reduït nombre de rics terratinents, que convivien amb l’elit intel·lectual i artística del seu segle, autors de la imatge arcàdica del camp anglès: l’escriptor aristòcrata Horace Walpole, Jean-Marie Morel, William Mason, René-Louis de Girardin, l’arquitecte William Kent, el moralista Joseph Addison, el poeta Alexander Pope. Resoltes totes les seves necessitats de supervivència (aliment, aigua, calefacció) aquests homes parlen de jardins i els creen pel luxe de la seva bellesa, l’oci que comporta la seva contemplació. Els jardiners també tenen nom: Charles Bridgeman, Lancelot Capability Brown, Humphry Repton. Tots ells tenen una missió cultural, i la porten a termini en la mesura de les seves elevades possibilitats econòmiques i per seva condició de rics. Dos segles més tard, el nostre judici estètic ha estat ben dirigit. Som rics si hem estat educats en el bon gust, i ens consideram, per això, persones de gust. Explotam les bondats estètiques del nostre entorn, i de la mà d’Instagram utilitzam el teló de fons que brinda un bell jardí per millorar el nostre prestigi social.
Florencio Zoido, director del Centro de Estudios Territorio y Paisaje de la Junta de Andalucía, ens recorda, un cop més, no tan sols que el paisatge és una creació relativament recent, sinó que la seva apreciació estètica era al principi exclusiva d’una “elit cultivada”. És, de fet, en la segona meitat del segle XVIII quan es conforma la visió moderna del paisatge, segons la qual apareix una forma nova de percebre’l i de valorar-lo. Precisament per la seva sublimitat impracticable i aterradora, Rousseau, part incontestable d'aquella elit, serà un dels primers en exaltar el paisatge muntanyós dels Alps suïssos. També és, de fet, un dels responsables directes de la transformació d’un país en paisatge, tal com ho ha vist amb tot encert Alain Roger (Breve tratado del paisaje, 2007), transformació que s’esdevé precisament en aquell segle, i que culminarà, com és ben sabut, en el moviment romàntic.
Això vol dir que les connotacions negatives que tenien fins aleshores llocs com la muntanya o l’oceà comencen a diluir-se, i apareixen les noves categories estètiques que inaugurarà el mateix romanticisme. La sensacional i ostentosa posada en escena del jardí barroc francès (Vaux-le-Vicomte, Versalles, Chantilly) serà reemplaçada en el segle XVIII per una nova concepció del jardí basada en una invitació a la comprensió i la percepció sensible de l’entorn natural. Comprensió sensible i ja no comprensió metòdica o racional. Escriu Rousseau en la Carta XI de la Quarta Part de Júlia o la nova Eloïsa (1761):
“J’étais plus empressé de voir les objets que d'examiner leurs impressions, et j’aimais à me livrer à cette charmante contemplation sans prendre la peine de penser”.
És a dir, té més valor la contemplació i el goig desinteressat del jardí, que el treball mental de racionalització de tot el que s’hi veu. Ara, diran els nous tractadistes, en el jardí la naturalesa s’ha de deixar que segueixi el seu curs, de manera que es confongui, es dissolgui dins del propi jardí, perquè “tota la naturalesa és un jardí”, segons el radical i novedós postulat d’Horace Walpole (1717-1797) enunciat en History of the Modern Taste in Gardering (1780). El paisatge prendrà aleshores una importància inusitada, i despertarà una sensibilitat nova que aviat arribarà a França, a Itàlia, a Rússia, a Alemanya i en general a l’Europa central. En les primeres dues dècades del segle XVIII el nou model estètic del camp anglès es materialitzarà en els jardins de Castle Howard, Blenheim, Claremont o Chiswick. Els poetes anglesos s’hi sentiran a gust i explotaran literàriament la visió pintoresca, sentimental de la naturalesa que ofereixen els jardins 'paisatgístics', d'estil anglès. Cal dir que aquests ideals només eren possibles per a un reduït nombre de rics terratinents, que convivien amb l’elit intel·lectual i artística del seu segle, autors de la imatge arcàdica del camp anglès: l’escriptor aristòcrata Horace Walpole, Jean-Marie Morel, William Mason, René-Louis de Girardin, l’arquitecte William Kent, el moralista Joseph Addison, el poeta Alexander Pope. Resoltes totes les seves necessitats de supervivència (aliment, aigua, calefacció) aquests homes parlen de jardins i els creen pel luxe de la seva bellesa, l’oci que comporta la seva contemplació. Els jardiners també tenen nom: Charles Bridgeman, Lancelot Capability Brown, Humphry Repton. Tots ells tenen una missió cultural, i la porten a termini en la mesura de les seves elevades possibilitats econòmiques i per seva condició de rics. Dos segles més tard, el nostre judici estètic ha estat ben dirigit. Som rics si hem estat educats en el bon gust, i ens consideram, per això, persones de gust. Explotam les bondats estètiques del nostre entorn, i de la mà d’Instagram utilitzam el teló de fons que brinda un bell jardí per millorar el nostre prestigi social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada