L’estudi del paisatge –sigui o no des d’una aproximació geogràfica– s’ha de començar per abordar-lo amb un principi clar: a la pregunta ‘què és el paisatge?’ no és possible respondre d’un sol cop. El primer que cal tenir en compte és que són dues les tendències o concepcions teòriques sobre aquesta pregunta, i que F. López Silvestre resumeix molt bé (cf. l’article ¿Es el paisaje simple reconocimiento? Sobre mis problemas de atención en Barbizon): La primera tendència diu que el paisatge és una representació. La segona diu que el paisatge no representa, sinó que és. D'acord amb això, el paisatge és concebut bé com la representació mental d’una determinada porció de l’espai (paisatge és la IDEA que ens en construïm), o bé com a espai mateix, és a dir que ‘paisatge’ i ‘territori’ són la mateixa cosa. Per dir-ho d’una altra manera, per paisatge s'entenen dues coses: una, la construcció mental –i en definitiva cultural– que es fa cada observador davant d’un determinat escenari; i dos, aquest mateix escenari, és a dir quelcom físic, ‘material’ i no ‘ideal’. En conseqüència, el concepte de paisatge gira si fa no fa entorn d’aquestes dues maneres de concebre’l. Dues maneres que noltros, en aquesta assignatura, assimilam respectivament a l’historicisme o l’humanisme per una banda, i al positivisme per l’altra.
L’afirmació de Marx segons la qual ‘la matèria és anterior a l’esperit de la idea’, sembla no funcionar quan parlam de paisatge (el materialisme diu que allò material precedeix el pensament, i per tant no està ‘condicionat’ per aquest). Per què no funciona, idò? Perquè per a existir, el paisatge em necessita. Sense mi, sense la síntesi que realitza la meva mirada, no hi ha paisatge. Hi ha matèria, forma o color, però és l’home, i només ell, que eleva aquests elements a la categoria de paisatge. Per suposat, perquè hi hagi paisatge fa falta la matèria primera –un territori–, però a continuació cal que el territori atregui la mirada de l’home, qui el sublima. Això enceta al menys dues noves preguntes: La primera és: Fins a quin punt és cultural aquesta mirada? (existeix una mirada, un sublimació prístina, no contaminada per la cultura?). La segona és: assoleix una mirada ‘paisatgística’ de l’entorn un ésser viu distint de l’home (una formiga, un aucell, un moix)?. A la primera pregunta respondria amb un sí, i a la segona amb un no, però per motivar-ho ens fan falta Immanuel Kant, Augustin Berque o Alain Roger.
L’afirmació de Marx segons la qual ‘la matèria és anterior a l’esperit de la idea’, sembla no funcionar quan parlam de paisatge (el materialisme diu que allò material precedeix el pensament, i per tant no està ‘condicionat’ per aquest). Per què no funciona, idò? Perquè per a existir, el paisatge em necessita. Sense mi, sense la síntesi que realitza la meva mirada, no hi ha paisatge. Hi ha matèria, forma o color, però és l’home, i només ell, que eleva aquests elements a la categoria de paisatge. Per suposat, perquè hi hagi paisatge fa falta la matèria primera –un territori–, però a continuació cal que el territori atregui la mirada de l’home, qui el sublima. Això enceta al menys dues noves preguntes: La primera és: Fins a quin punt és cultural aquesta mirada? (existeix una mirada, un sublimació prístina, no contaminada per la cultura?). La segona és: assoleix una mirada ‘paisatgística’ de l’entorn un ésser viu distint de l’home (una formiga, un aucell, un moix)?. A la primera pregunta respondria amb un sí, i a la segona amb un no, però per motivar-ho ens fan falta Immanuel Kant, Augustin Berque o Alain Roger.
