La imatge cartogràfica de la Mediterrània ho és necessàriament de les seves illes, i les illes han tingut històricament un tractament geogràfic propi, autònom. Fora de la noció ‘geogràfica’ d’illa –porció de terra completament envoltada d’aigua–, la seva definició no és tan senzilla, ja que, d’acord amb aquesta mateixa noció, el planeta sencer pot esser considerat una illa. Hi ha illes que són continents sencers, com Austràlia o Groenlàndia, i n’hi ha que adquireixen la categoria de país, com Japó o Gran Bretanya. Les illes sumen si fa no fa més de 500.000 a la Terra, i de vegades formen arxipèlags enormes com el d’Indonèsia, amb unes 13.000 illes. Inevitablement, Hesíode i Homer (circa s. VIII aC), el Llibre XIV d’Estrabó (64 aC - 24 dC) o Diodor de Sicília (s. I aC) parlen d’illes. Diodor mateix n’escriví un tractat (Nesiotiké) que ve a constituir el primer ‘illari’. Després d’ells, el tema insular inclou Plini i Mel·la, entre d’altres, i a partir del segle XV, basats d’alguna manera en els autors clàssics, apareixeran els primers i més famosos Isolarii italians, com el de Buondelmonti (1420), Bordone (1528) o Porcacchi (1576).
La cartografia és l’art de la representació de terres i mars, a escala, sobre una superfície plana, i el precedent de cultura clàssica és potser el Perimetron d’Anaximandre († c. 546 aC), en el que la Mar Mediterrània apareix representada com una ‘mar interior’, envoltada cap al nord per les muntanyes dels Alps i els Càrpats, i el riu Danubi que desemboca a l’actual Mar Negra. A l’est, enfora, es representa el Mar Caspi fins els deserts d’Àsia Central. Àfrica surt representada com a Líbia.
La cartografia és l’art de la representació de terres i mars, a escala, sobre una superfície plana, i el precedent de cultura clàssica és potser el Perimetron d’Anaximandre († c. 546 aC), en el que la Mar Mediterrània apareix representada com una ‘mar interior’, envoltada cap al nord per les muntanyes dels Alps i els Càrpats, i el riu Danubi que desemboca a l’actual Mar Negra. A l’est, enfora, es representa el Mar Caspi fins els deserts d’Àsia Central. Àfrica surt representada com a Líbia.
La línia litoral de l’espai geogràfic representat presenta a obres clàssiques o medievals com les citades certes imprecisions i vaguetats les quals, donades les circumstàncies, ens obliga a esser condescendents. Els geògrafs o els viatgers del passat no podien sinó observar l’entorn bé des de terra o des del mar, és a dir de forma inevitablement oblíqua. El resultat cartogràfic són imatges fragmentades, i, sobretot, deformades de la realitat. Només la visió perpendicular, ortogonal, permetrà, amb el temps, una interpretació exacta i correcta dels límits representats, tant els de les illes i fronts marítims, com els dels mosaics de paisatge. Malgrat tot, la gran bellesa formal dels primers mapes els exonera de la inseguretat de la seva delineació.
