1/11/12

'Apropiació’ del paisatge

De la nostra relació visual i diàleg emocional amb l’entorn en resulta el paisatge. Una entitat de gaudi intel·lectual i visual. A poc a poc, els investigadors sobre aquesta entitat de complaença s’apropen a la versemblança sobre el moment històric i el lloc en el que va nèixer, a Occident, l’adequació interessada d’un emplaçament o una edificació amb una finalitat contemplativa del que l’envolta. Si l’entorn resulta agradable o interessant a la vista ¿quan va merèixer dedicar-li una atenció preferent? Aquesta relació finalista amb l’exterior, l’apropiació del paisatge per mitjà de l’aprofitament de certes estructures topogràfiques que afavoreixen les vistes, o del disseny d’elements constructius destinat a explotar visualment l’exterior, el ‘regal’ del paisatge, es pot detectar fàcilment observant determinades disposicions de les façanes, les orientacions de balcons i finestres, la presència de terrasses i miradors urbans amb topònim inclòs, o acudint a la mateixa toponímia. L’home ha aprofitat els miradors naturals per a fixar-hi un minúscul espai de relació visual i sensorial amb el lloc al qual enfoquen, aquell que esdevé, per alguna raó, un eye-catcher.

Algunes pistes històriques sobre el ‘descobriment de les vistes’ i la subsegüent instauració de l’apropiació del paisatge, són les següents: Pel que fa a les elevacions topogràfiques, el castell de Bellver, a la ciutat de Palma, de factura medieval, pren el nom ‘bellver’ amb el significat de ‘bona vista’, de manera que la seva funció defensiva i militar es lliga, sembla, amb una finalitat contemplativa de l’entorn. Un dels constructors, Pere Salvat, també treballà al Palau de l’Almudaina entre els anys 1300 i 1311, un palau orientat a l’excelsa badia de Palma–. L’Alhambra de Granada constitueix una unitat que harmonitza arquitectura i jardí, amb un eix director que és l’aigua i la seva canalització controlada. També hi ha enclavaments des dels quals és possible realitzar una apropiació efectiva del paisatge circumdant: baix el turó, la ciutat i la vega granadina. Donada la ubicació d’aquells castell, aquell palau i aquesta Alhambra, això que pot semblar una obvietat en realitat no pot demostrar-se. En aquest sentit, llegir J. Maderuelo (El paisaje. Génesis de un concepto) és una perfecta manera d’adonar-se i entendre com la gent creu una sèrie de tòpics en relació al ‘descobriment de les vistes’. Sense anar més lluny, el tòpic segons el qual per a localitzar temples i demés emplaçaments del món clàssic grec, helenístic o romà (Segesta, a Sicília; o el Partenó dalt de l’acròpolis a Atenes) hi ha hagut “una elecció paisatgista”. Dit d’una altra manera, que la ubicació espacial de determinades edificacions seguia un criteri segons el qual aquella ubicació permetia les vistes panoràmiques sobre la campanya. Aquesta creença, creu el nostre autor, és una herència de tòpics heredats dels segles XVIII i XIX, i en definitiva està “llastrada pel romanticisme”. El mateix ocorr en el cas de la 'villa' de l'emperador Adriano a Tívoli (aixecada entre 118 i 138 dC).

Sigui com sigui, al Renaixement es ‘descobreix’ la posició fixa de l’experiència visual (el altres paraules, la perspectiva), i s’obliga a l’espectador a la visió perifèrica, a distància. La ubicació dels jardins es fa a llocs elevats del terreny, i per tant es treballen les marjades i les terrasses. Les ‘villa’ toscanes del Trecento i el Quattroccento s’aixequen sobre un poggio. Són sinònims de poder aristocràtic i econòmic, i a la seva funció residencial i utilitària com a centres d’administració de l’activitat agrícola desenvolupada als camps i vinyes, s’hi afegeix l’oci intel·lectual dels seus propietaris (la contemplació ociosa de Sèneca com a forma de felicitat). En conseqüència, apareix la loggia com a element que estableix la transició entre arquitectura i paisatge. La ‘petita casa’ (el casino) que Antonio Pollaiuolo construí el 1485 per al Papa Inocenci VIII era un belvedere, que Donato Bramante, anys després, uní al Vaticà tot creant el Cortile (pati) del Belvedere. A partir d’aquí s’estenen i es sofistiquen els belvedere, per referir-se a estructures arquitectòniques dispostes per a l’apropiació eficient del paisatge: miradors, terrasses amb vistes, glorietes, galeries obertes (l’altana italiana). A Mallorca, això s’evidencia clarament a Raixa, a on el valor estètic del conjunt –i premeditat– s’obté del disseny d’un paisatge agrícola proper plàcid, envoltat de la naturalesa agresta i silvestre de la serra de Tramuntana. La incorporació d’aquell valor a la casa i al jardí es fa, com no podia ser d’una altra manera, per mitjà dels belvedere

La loggia és, si fa no fa, el precedent del balcó, una mena de petita loggia popular (que alhora esdevé un jardí minúscul) la qual, segons l’urbanista Toriumi Motoki, s’inventa a París durant el Renaixement. També es detecta una intenció d’apropiació maximitzadora de l’exterior, no ja per la presència de balcons, sinó per la forma de la mateixa façana de l’edifici: són les façanes dispostes sobre una corba el·líptica, en forma ‘mitja lluna’ (els crescent), la finalitat de la qual és optimitzar la superfície de façana oberta a una vista que es vol explotar visualment, dur-la cap a l’interior. 

Des del mateix terreny i no des de llocs closos, casos d’apropiació del paisatge són els dels promenade, és a dir els passeigs amb vistes, tant marítims (waterfront) com d’interior de les ciutats. Les Tulleries de París ho són –en aquest cas, un passeig ornamental extramurs, devora un riu–, i la fórmula es repeteix arreu. Serveixen d’exemples tant el Promenade des Anglais (a Niça) com el High Line de Nova York (dedicàrem un ‘post’ al High Line en aquest mateix blog, el 21/05/2011), dissenyat per James Corner Field i Piet Oudolf, i que recull la idea de l’any 1990 del Promenade Plantée de París, un passeig de 4,7 km de longitud, que recorr l’antic traçat del tren de la línia de Vincennes. Són exemples, en fi, d’“eleccions paisatgistes” que mereixen tota l’atenció del geògraf del paisatge, i que obren bones oportunitats per a la recerca o la simple indagació a peu de carrer.

17/10/12

El somni de la raó romàntica

El sueño de la razón romántica, un reportatge de premsa publicat a EL PAÍS (15/10/2012), dóna peu a examinar, una vegada més, la predilecció dels artites romàntics pel paisatge, i més en concret, pels paisatges abatuts pel vent o enfosquits i mullats per tempestes violentes, però també els paisatges sublims (J.M.W. Turner, 1775-1851) afectats per tenebres o les boires (Stratus tocant a terra, dirà el geògraf refinat). El desengany i la desil•lusió per les promeses de la Revolució Francesa (1789), unit als dubtes per l’ús descontrolat de la raó de la Il•lustració, sumergiren als seus hereus en una depressió que els feu explorar el costat obscur de les coses, i els feu representar els escenaris recreats en un matís fosc i una inflexió decadent, com una forma d’expressar un futur que es pressentia negre. Els “cementiris nebulosos” de Caspar David Friedrich (1774-1840) en són un exemple, així com també els paisatges en els que un home solitari ens dóna l'esquena contemplant l'acció de la naturalesa (Gebirgslandschaft mit Regenbogen 'Arcoiris' en un paisatge de muntanyes o Der Wanderer über dem Nebelmeer El viatger sobre un mar de núvols).

La força del Romanticisme, com l’alè de la reivindicació del subjecte, s’ha manifestat en multitud d’ocasions i a moviments artístics molts posteriors a aquell, com si l’home del present, modernista primer, vanguardista després i, per últim, postmodern, no s’hagués recuperat encara de la ràbia i dels malsons que li produí la mort definitiva de l’esperança. De la mà d’alguns bons i preclars pensadors que actuen com a intel•lectuals proactius (tenen columnes als diaris, surten per la televisió), avui es reclamen coses com la recuperació dels temps il•lustrats. Però no és tant això. Més aviat, hi ha el desig de recuperar l’esperança que proporcionen les utopies, l’ideal de l’home lliure i d’una civilització millor. Per això, el romanticisme recorr encara habitacions en les que, en la penombra, un nin o una nina, un home o una dona es dibuixen a si mateixos plorant, o escriuen cartes nostàlgiques en les que imaginen un món distint, sense angoixes, lluminós per fi.

28/9/12

Paisatge i Humanisme

Si l’espai és el domini disciplinar de la geografia, el paisatge no ho és menys. Fent-hi un símil conscientment artificiós, si consideram que l’espai de la superfície terrestre és el domini filosòfic del materialisme, el paisatge ho seria de l’idealisme. Això per què? Perquè l’espai ateny nocions com articulació, ordenació, configuració, medició, estadística, mentre que el paisatge es relaciona amb nocions típicament idealistes com esperit, idea, concepte. Potser per una raó com aquesta, en termes científics, a la noció de paisatge s’hi arriba amb bones possibilitats d’èxit des de posicions més aviat historicistes i no pas positivistes. En Geografia, s’hi arriba des de posicions humanístiques.

Per altra part, abunden i són ja majoria els casos en els que la quimera quantitativista ha allunyat els geògrafs (i els que estan en el burocràtic procès acadèmic de ser-ho) de les descripcions d’Herodot, dels pràctics dibuixos de paisatge de Humboldt, de l’excelsa literatura de viatges de Leight Fermor, dels diaris de viatge del capità Cook o Banks a bord de l’Endeavour (La Edad de los Prodigios. Terror y belleza en la ciencia del romanticismo. Richard Holmes). El quantitativisme, dic, els ha allunyat de la cultura humana, sense l’examen de la qual ja no és possible comprendre les transformacions de la superfície terrestre, ben visibles arreu, sobre el terreny. Allò a què vull arribar és a la idea que, en realitat, al geògraf no l’interessa tant l’espai –o no li interessa en absolut– com el lloc. I per extensió, al geògraf li interessa el subjecte. No pas com un subjecte que forma part d’una estadística, sinó com el que forma part d’una cultura i la manifesta en la seva manera de construir, de treballar o de moure’s.

A partir d’aquestes consideracions, cal preguntar-se coses com quina és la finalitat del paisatgisme (disciplina difusa que ha quedat assimilada a l’anomenada ‘arquitectura del paisatge’. Una denominació descarada i oportunista. El mateix ocorre, tal volta, amb el ‘disseny de paisatge’): ¿Potser cerca produir racionalment efectes visuals lligats a la idea de bellesa? ¿Potser produir racionalment efectes lligats a la idea de lloc? És cert que, a través del ‘disseny de paisatge’, el Paisatge ha deixat de ser una matèria purament teòrica per a fer-se una matèria aplicada (no em referesc aquí al Land Art, ni tampoc als agricultors o als mestres margers que anònimament han dissenyat i dissenyen encara els paisatges d’avui). Per aquest motiu, el paisatgista –geògraf, arquitecte, ecòleg, biòleg– ha d’interrogar-se per la intenció finalista dels seus propòsits, croquis i projectes ("així és, així quedarà"). Al meu parer, en paisatge, la idea de lloc ha de prevaldre sobre la idea de composició, proporció, bellesa.

8/8/12

Geografia de la Percepció

En la imatge mental que ens construïm de l’entorn hi ha un paper decisiu reservat a la percepció humana, de manera que la ment –el ‘lloc’ en el que té lloc la percepció del medi–, esdevé necessàriament una nova dimensió en Geografia. Sobre això, començar per llegir David Lowenthal és una excel·lent manera d’introduïr-se i profunditzar en la Geografia de la Percepció, i comprovar que la imatge que es té de l’entorn –del paisatge, val a dir aquí– té una càrrega de subjectivitat que inclou fins i tot els sentiments. L'idealisme extrem del bisbe George Berkeley interessa a l'estudiós del paisatge quan comprovam que la màxima Esse est percipi (ésser és ser percebut) adquireix ple sentit quan la referim a la noció de paisatge: el paisatge no existeix fins que rep una mirada humana que el compon ("sin ojos contemplativos no hay paisaje", diu Laín Entralgo, 1947). Pel que fa a nosaltres els humans, és cert que les creences filosòfiques del bisbe Berkeley han estat superades pel materialisme ("la matèria és anterior a l'esperit de la idea"), però, en el fons, alguna cosa hi ha: no sempre som el que pensam que som, perquè som percebuts de manera parcialment diferent pels altres.

David Lowenthal (El pasado es un país extraño, 1998) ha explorat la percepció humana del passat, i la manera com el passat opera i modifica la nostra imatge de la realitat del present. En Geografia del Paisatge, la idea del passat serveix per a preguntar, per exemple, per quina raó recorrem mentalment a ell per a rememorar i enyorar paisatges ja desapareguts. Potser no ens satisfan els escenaris visuals del present? En quina mesura i en quins casos preferim els paisatges del passat, o els rebutjam? La interpretació del passat no és, ni molt menys, idéntica en totes les persones i a totes les èpoques. Si ho fos, el ciutadà romà del segle I rememoraria amb melanconia els camps silvestres sobre els que aleshores s’edificà el magnífic Coliseum, o Pericles haguès considerat l’impacte visual del Partenó sobre el turó de l’acròpolis d’Atenes. En canvi, l’home contemporani dóna alegrement per bo que el paisatge de la Mallorca pre-turística de la primera meitat del segle XX, es pot asimilar al paradís –les platges prístines, sense a penes humans–. Segons aquesta lógica, als ulls del ciutadà futur de l’any 2212, l’illa de Mallorca de l’any 2012 –dos-cents anys enrera– serà recordada per la seva pulcritud ambiental i un paisatge hoteler perfectament integrat en l’entorn circumdant. Són dobles postures davant el passat, i el corrent cultural del moment és el que decideix no només el sentiment d’atracció o rebuig dels elements del passat, sinó què mereix conservar-se i què destruir-se. La mateixa cultura –però també les modes– ha determinat la formació del gust popular pel paisatge, que fou ‘descobert’ pels pintors del Renaixement, i que no està exempt de prejudicis i biaixos visuals. Prejudicis paisatgístics com els que fan que a les Balears s’hi adverteixi un rebuig local dels pinars i les garrigues històriques, i s’opti pels paisatges exportats en els que la ‘palmerització’, la febre tropicalitzadora i el verd-fosfi ho impregnen tot. D’aquesta manera, als paisatges mediterranis s’experimenta un procés de “reducció semàntica” (en expressió de Françoise Choay, Semiologie et Urbanisme, 1967) que impedeix la correcta lectura del document històric reutilitzat –el palimsest– que denominam paisatge.

25/6/12

Aquest bloc ha resultat guanyador de la segona edició (2012) del Premi de Blocs de la Universitat de les Illes Balears, cortesia del Vicerectorat de Projecció Universitària.

19/5/12

Huellas en la playa de Rodas

La transformació històrica i les dinàmiques del paisatge són indiscutiblement fruit de les noves relacions entre l’home i la naturalesa establertes a partir del Neolític, és a dir des del moment en què apareix la ‘domesticació’ dels vegetals, i per tant l’agricultura. La historiografia clàssica parla del Neolític –‘pedra nova’, en referència a les troballes de destrals fetes amb pedres tallades– com el període en el que té lloc la més gran revolució social, econòmica i tecnològica de la Prehistòria. Però aquí no interessa tant parlar del Neolític com a revolució identificada per primera vegada al Pròxim Orient, poc temps després que comencés l’Holocè –fa 10.000 anys–, com parlar de la concepció històrica de la influència del medi ambient sobre la societat, i la de l’home com a agent modificador de la naturalesa. Aquesta concepció inclou un viatge que va de la idea del naixement i la transformació de la Terra seguint un pla o designi ‘diví’ –és a dir la de la Terra creada per Déu–, a la crítica d’aquesta concepció per part dels epicuris i els estoics, i després a la que es reprèn als segles XVII i XVIII, en els que es comença a manifestar la inquietud sobre les nefastes interferències de l’home en el presumpte equilibri i l’harmonia de la naturalesa.

Fou des del nínxol institucional del Departament de Geografia de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, des d’on Clarence J. GLACKEN va fer una extensa exploració del recorregut històric d’aquella concepció, que va concloure en una obra magna que duu per títol Traces on the Rodian Shore, que seria publicada l’any 1967 (Huellas en la playa de Rodas, en la seva edició en castellà). ‘Empremtes’ en una platja grega? De què es tracta? El títol Huellas en la playa de Rodas recorda aquell remot episodi, narrat per Vitruvi, segons el qual Aristip (segles V-IV aC), un deixeble de Sòcrates, arribà a una platja de Rodes després d’un naufragi i, descobrint en l’arena el dibuix d’unes figures geomètriques, es felicità perquè les identificà com a empremtes humanes. És la idea primitiva de l’home i la cultura humana com a dispensador de seguretat, enfront de la naturalesa inquietant i temible. ‘Bene speremus. Hominum enim vestigia video’, digué Aristip (segons la llatinització del grec feta per Vitruvi. "Amics, podem esperar bones coses. Veig empremptes d'homes").
La cita completa és la següent: Aristipus philosophus Socraticus, naufragio cum eiectus ad Rhodiensium litus animadvertisset geométrica schemata descripta, exclamavisse ad comités ita dicitur: ‘bene speremus! hominum enim vestigia video’.



24/4/12

El paisatge. Un recurs patrimonial

El paisatge ha esdevingut, als darrers anys, un recurs patrimonial susceptible de ser preservat. Què podem entendre, emperò, per patrimoni? Des de quan la preocupació per la seva conservació?. És segurament a partir de l’últim terç del segle XX que es pot dir que comença a construir-se una visió del patrimoni considerat com tot allò que pertany a la memòria dels homes. El patrimoni és aleshores allò heredat d’una societat en la seva cultura, de manera que no es pot desvincular, dissociar del territori d’on prové i on hi ha nascut. De qüestions com aquestes, entre d'altres, se n’ocupa la Geografia Cultural.

De l’any 1462 és un document en el que des de l’Administració –en aquest cas, l’eclesiàstica–, es mostra la preocupació per la conservació dels elements que formen part de l’antiguitat, i en concret per les restes de l’antiga Roma. Aquest document es refereix a la Butlla –una ordre papal o ordre pontifícia– del Papa Pius II, anomenada Cum alma nostra vitem. Però l’interès pel manteniment dels vestigis del passat creix al calor de la Il·lustració (segle XVIII, si fa no fa), un moviment obra d’unes quantes persones que es coneixien entre elles, es llegien les unes a les altres i fins i tot s’admiraven: Montesquieu, Voltaire, Diderot, Hume, Gibbon, Rousseau, Holbach, Kant, Herder, Vico, La Mettrie, Helvètius, Adam Smith. També el romanticisme inspirà l’interès per les runes del passat, de manera que il·lustració i romanticisme expliquen que Goethe faci un ja famós Viatge a Itàlia (1786) i descobreixi les runes de la ciutat de Verona. Aquí i allà, Goethe també farà servir el dibuix com a mitjà d’observació i comprensió del paisatge, i escriurà coses com aquestes:

Este viaje maravilloso no responde al deseo de formarme falsas ideas sobre mí mismo, sino al de conocerme mejor. Cuando llegué aquí, no aspiraba a nada. Y ahora sólo persigo que nada siga siendo para mí un mero nombre, una simple palabra. Quiero ver y descubrir con mis propios ojos todo aquello que se considera bello, grandioso y venerable”.

El viatge a Itàlia era aleshores i ho va seguir essent durant molt temps per als alemanys (Goethe, Winckelman), els anglesos (Byron, Shelley, Ruskin, Keats) i inclús els francesos (Stendhal), alguna cosa així com un viatge d’iniciació, un viatge d’encontre amb el gran art, amb les obres més belles realitzades per l’home. També Heinrich Schliemann dedicà part de la seva vida a descobrir les restes de l’antiga Troia (la Il·lió de les gestes d’Aquil·les retratades a La Il·líada).

Un efecte perniciós de la valoració del passat i per tant dels seus artefactes petris i les seves runes, ha estat modernament l’expoli de peces i riqueses que s’importen cap a museus com el British Museum, que es nodreixen d’aquestes runes per a exhibir-les fora dels llocs a on es van crear. Així, ve aquí a compte una reflexió atrevida: no està produint la declaració del cant de la Sibil·la com a Patrimoni intangible de la Humanitat, una desvinculació i dissociació similar d’una creació cultural, del lloc a on es va crear? El cant es reprodueix ja a recintes de plàstic en els que es fan fires turístiques, sense fum, olor ni passió.

Goethe llegint, segons un bocet de Tischbein.

12/4/12

"Una abeja tiene territorio. El hombre tiene paisaje"

Segons les apreciacions del catedràtic de Geografia Eduardo Martínez de Pisón, no hi ha paisatge sense home perquè la ubiqüitat humana ha dut la nostra empremta fins a gairebé tots els llocs, i perquè únicament la mirada de l’home qualifica quelcom com a ‘paisatge’, torna paisatge allò que naturalment és només territori. "No hi ha home sense paisatge perquè estam fets d’ell”, diu el geògraf ("Significado cultural del paisaje", I Seminari Internacional sobre Paisatge, 2003). Tot redundant en aquests i altres aspectes relatius a la noció de paisatge, Martínez de Pisón explica al següent vídeo, de manera clarificadora, la perspectiva geogràfica (i humanística) d’aquesta noció.

"Una abeja tiene un territorio. El hombre no es una fiera. El hombre es algo más: tiene cultura. El hombre no tiene territorio, tiene paisaje, que es territorio más cultura"


17/3/12

Mani. Viajes por el sur del Peloponeso


La literatura –de viatges o aquella per a la que no cal un adjectiu– és una magníficaforma de coneixement dels paisatges de la Terra. Si hem parlat de la poètica deVirgili és per comprovar que un únic vers (ite domum saturae, venit Hesperus, ite, capellae) pot descriure la magnificència delvespre, la melanconia a la que ens mena la llum del vespre, i les transformacionsdel paisatge percebut quan cau la tarda (tota vegada que la llum del solintervé decisivament en la manera com apareix a la vista el paisatge observat).Que una imatge val més que mil paraules és una dita tan recurrent i oportunistacom, sovint, molt equivocada. Els pensaments profunds, la intel·ligència, semblentrobar el lloc del dia ideal cap al vespre, cosa que Hegel ho expressà subtilmentd’aquesta manera: ‘quan cau la tarda aixeca el vol l’òliba de Minerva’. Amb aquestaintuició hegeliana –literària– cap imatge mai no podrà competir.

Com descriurela desolació del paisatge pedregós de les muntanyes més meridionals de laMediterrània, l’aire sofocant dels migdies d’estiu? Una resposta la trobam enla moderna literatura de viatges practicada per l’excels Sir Patrick LeighFermor, que escriu, en una traducció al castellà d’Agustina Luengo, el següentpassatge referit a la regió meridional de Mani, al sud de la península delPeloponès, cap a l'any 1958: “La luz perpendicular, sinsombras, reverberaba en las piedras con un metálico fulgor, y el paisaje enterosufría un ligero y contínuo estremecimiento, vibrando y temblando en elvehemente resplandor del mediodía”. I continua: “El único asomo de salvación sehallaba lejos de allí, hacia el sudoeste. A través de un profundo agujero enlas montañas confinantes, relucía una pálida y nebulosa vista del Jónico, encuya línea del horizonte se veía, como un fantasma, la península de Mesenia.Todo, excepto este remoto brillo, era la abominación de la desolación” (PatrickLeigh Fermor, Mani. Viajes por el sur del Peloponeso).

16/2/12

El paisatge. Un constructe humà

L’estudi del paisatge –sigui o no des d’una aproximació geogràfica– s’ha de començar per abordar-lo amb un principi clar: a la pregunta ‘què és el paisatge?’ no és possible respondre d’un sol cop. El primer que cal tenir en compte és que són dues les tendències o concepcions teòriques sobre aquesta pregunta, i que F. López Silvestre resumeix molt bé (cf. l’article ¿Es el paisaje simple reconocimiento? Sobre mis problemas de atención en Barbizon): La primera tendència diu que el paisatge és una representació. La segona diu que el paisatge no representa, sinó que és. D'acord amb això, el paisatge és concebut bé com la representació mental d’una determinada porció de l’espai (paisatge és la IDEA que ens en construïm), o bé com a espai mateix, és a dir que ‘paisatge’ i ‘territori’ són la mateixa cosa. Per dir-ho d’una altra manera, per paisatge s'entenen dues coses: una, la construcció mental –i en definitiva cultural– que es fa cada observador davant d’un determinat escenari; i dos, aquest mateix escenari, és a dir quelcom físic, ‘material’ i no ‘ideal’. En conseqüència, el concepte de paisatge gira si fa no fa entorn d’aquestes dues maneres de concebre’l. Dues maneres que noltros, en aquesta assignatura, assimilam respectivament a l’historicisme o l’humanisme per una banda, i al positivisme per l’altra.

L’afirmació de Marx segons la qual ‘la matèria és anterior a l’esperit de la idea’, sembla no funcionar quan parlam de paisatge (el materialisme diu que allò material precedeix el pensament, i per tant no està ‘condicionat’ per aquest). Per què no funciona, idò? Perquè per a existir, el paisatge em necessita. Sense mi, sense la síntesi que realitza la meva mirada, no hi ha paisatge. Hi ha matèria, forma o color, però és l’home, i només ell, que eleva aquests elements a la categoria de paisatge. Per suposat, perquè hi hagi paisatge fa falta la matèria primera –un territori–, però a continuació cal que el territori atregui la mirada de l’home, qui el sublima. Això enceta al menys dues noves preguntes: La primera és: Fins a quin punt és cultural aquesta mirada? (existeix una mirada, un sublimació prístina, no contaminada per la cultura?). La segona és: assoleix una mirada ‘paisatgística’ de l’entorn un ésser viu distint de l’home (una formiga, un aucell, un moix)?. A la primera pregunta respondria amb un sí, i a la segona amb un no, però per motivar-ho ens fan falta Immanuel Kant, Augustin Berque o Alain Roger.

10/1/12

Descobriment del paisatge

"Sense massa exageració, podria afirmar-se que Virgili va descobrir el vespre". Aquesta afirmació atrevida és de l’historiador de l’Art Erwin Panofsky, i amb ella ens vol cridar l’atenció sobre la inexistència de vespres en la literatura grega. Homer canta l’aurora, com ens recorda Javier Gomá a un encertat i sensible article de premsa (Prendas al atardecer, EL PAÍS, 17/09/11), però la primera atenció als vespres es troba, tardanament, a les Bucòliques del romà Virgili. El vers que si de cas ho confirma és el següent: Ite domum saturae, venit Hesperus, ite, capellae, que la traducció pot mostrar-se com: “Tornau a casa, sadollats; tornau, petits cabrits, que ja ha arribat l’estrella del vespre”. Per què parlar dels vespres en geografia del paisatge? Per introduir la noció de paisatge com un constructe fonamentalment sensorial, i per la importància de la llum solar en la percepció del nostre entorn i en l’estat anímic dels éssers humans. El paisatge, en fi, de manera similar a com ho fa un fenomen atmosfèric de cicle diari –la brisa marina, per exemple–, segueix un cicle diürn que comença amb l’aurora i acaba amb el crepuscle vespertí.

Quan cau el Sol sobre l’horitzó terrestre, les ombres dels objectes s’allarguen, i el geògraf atent buscarà el raig verd i en cercarà la seva raó en la fracció visible de l’espectre electromagnètic. Mentrestant, de forma inesperada, el marès, sigui en forma de roca calcària escullosa d'edat miocènica o en forma d’eolianita quaternària, passarà de ser un tipus de roca més a fer-nos comprendre que el paisatge és, definitivament, un constructe mental influït per l’estat atmosfèric del dia, per mitjà del qual l’home que observa el seu entorn immediat, el sublima. Les raons per les quals elevam la visió d’una determinada porció de terreny a una categoria sensorial o estètica són culturals, però també educatives (la sensibilitat també s’educa, segons el meu parer).
Sigui com sigui, el cas és que, des de fa molt temps, el vespre inspira als humans un sentiment de melanconia. Culturalment, aquest fet potser comença al món occidental amb el poeta Virgili, que es referia a l’Arcàdia com la llar de l’home primitiu, paradís ideal, en el que com hem vist la melanconia s’associa a la part de la tarda quan el sol cau. En el procés, el patiment humà sembla combinar-se, sense contradir-se, amb la perfecció que la llum solar confereix a l’entorn. La contemplació humana d’això es plasma en forma de paisatge. És aleshores quan l’Arcàdia de Virgili pot llegir-se –i deu– en clau paisatgística. Una Arcàdia que resorgirà al Renaixement (N. Poussin) convertida en un paradís –un paisatge idíl•lic, sublim– que s’ha perdut per sempre, i el record del qual suscita tristesa, i per tant melanconia. No és per altra cosa que això que la contemplació vespertina del paisatge ens connecta en el temps amb el paradís perdut, aquell en el que el poeta canta el pastor que fa tornar el petits animals a casa, abans que es faci fosc, quan ha arribat l’estrella del vespre. Davant els paisatges vespertins pensam distint: potser més clar i potser més reflexius (“quan cau la tarda, aixeca el vol l'òliba de Minerva”, observa Hegel).

La fotografia que acompanya aquest post està presa el 15 d’octubre de 2004, uns minuts abans de la posta de sol, i apunta a una paret maresenca de la pedrera de Ses Olles, Llucmajor (Mallorca). Tot seguint KESSLER (2000), la paret de marès resultant, il•luminada pel darrer sol del dia, és la plasmació pictòrica de la sensibilitat que desperta en algú un fragment rocós de l’espai geogràfic.