El paisatge ha esdevingut, als darrers anys, un recurs patrimonial susceptible de ser preservat. Què podem entendre, emperò, per patrimoni? Des de quan la preocupació per la seva conservació?. És segurament a partir de l’últim terç del segle XX que es pot dir que comença a construir-se una visió del patrimoni considerat com tot allò que pertany a la memòria dels homes. El patrimoni és aleshores allò heredat d’una societat en la seva cultura, de manera que no es pot desvincular, dissociar del territori d’on prové i on hi ha nascut. De qüestions com aquestes, entre d'altres, se n’ocupa la Geografia Cultural.
De l’any 1462 és un document en el que des de l’Administració –en aquest cas, l’eclesiàstica–, es mostra la preocupació per la conservació dels elements que formen part de l’antiguitat, i en concret per les restes de l’antiga Roma. Aquest document es refereix a la Butlla –una ordre papal o ordre pontifícia– del Papa Pius II, anomenada Cum alma nostra vitem. Però l’interès pel manteniment dels vestigis del passat creix al calor de la Il·lustració (segle XVIII, si fa no fa), un moviment obra d’unes quantes persones que es coneixien entre elles, es llegien les unes a les altres i fins i tot s’admiraven: Montesquieu, Voltaire, Diderot, Hume, Gibbon, Rousseau, Holbach, Kant, Herder, Vico, La Mettrie, Helvètius, Adam Smith. També el romanticisme inspirà l’interès per les runes del passat, de manera que il·lustració i romanticisme expliquen que Goethe faci un ja famós Viatge a Itàlia (1786) i descobreixi les runes de la ciutat de Verona. Aquí i allà, Goethe també farà servir el dibuix com a mitjà d’observació i comprensió del paisatge, i escriurà coses com aquestes:
“Este viaje maravilloso no responde al deseo de formarme falsas ideas sobre mí mismo, sino al de conocerme mejor. Cuando llegué aquí, no aspiraba a nada. Y ahora sólo persigo que nada siga siendo para mí un mero nombre, una simple palabra. Quiero ver y descubrir con mis propios ojos todo aquello que se considera bello, grandioso y venerable”.
El viatge a Itàlia era aleshores i ho va seguir essent durant molt temps per als alemanys (Goethe, Winckelman), els anglesos (Byron, Shelley, Ruskin, Keats) i inclús els francesos (Stendhal), alguna cosa així com un viatge d’iniciació, un viatge d’encontre amb el gran art, amb les obres més belles realitzades per l’home. També Heinrich Schliemann dedicà part de la seva vida a descobrir les restes de l’antiga Troia (la Il·lió de les gestes d’Aquil·les retratades a La Il·líada).
Un efecte perniciós de la valoració del passat i per tant dels seus artefactes petris i les seves runes, ha estat modernament l’expoli de peces i riqueses que s’importen cap a museus com el British Museum, que es nodreixen d’aquestes runes per a exhibir-les fora dels llocs a on es van crear. Així, ve aquí a compte una reflexió atrevida: no està produint la declaració del cant de la Sibil·la com a Patrimoni intangible de la Humanitat, una desvinculació i dissociació similar d’una creació cultural, del lloc a on es va crear? El cant es reprodueix ja a recintes de plàstic en els que es fan fires turístiques, sense fum, olor ni passió.
Goethe llegint, segons un bocet de Tischbein.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada