20/10/16

Ontoteleologia del jardí

A propòsit dels jardins –i, en concret, de l'ontologia i la teleolologia del jardí tal com ho retrata críticament i magníficament Rosario Assunto–, no podem deixar passar l'ocasió de fer una apologia del jardí en tant que 'paisatge absolut', i del paisatge en tant que 'jardí absolut', precisament en la línia de Rosario Assunto. Aquest filòsof escriu a favor del jardins (Ontología y teleología del jardín, 1991), la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra els espais verds (que són només utilitaris, i la seva funció pràctica exclou el valor d'una bellesa per contemplar. L'espai verd és tan sols funció, mentre que el jardí és representació. L'espai verd és serialitzable, mentre que cada jardí és individual i irrepetible). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra el consum (i el jardí no és cap recurs per a explotar, sinó expressió per a disfrutar). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra l'home-massa (orteguià). Aquest filòsof escriu a favor del jardins, la qual cosa vol dir, en sentit contrari, que escriu contra el consum social dels jardins (perquè consum s'oposa a contemplació). Aquest filòsof escriu a favor del jardins perquè és en el jardí on cristalitza la transformació de la naturalesa en objecte estètic (cosa que en el paisatge és més difusa). Concebre la qualitat estètica del paisatge, és en el jardí que es fa explícit.

Si, des d'un punt de vista de teleologia aristototèl•lica, l'home tendeix per naturalesa a buscar en la vida un lloc feliç, bell, agradable, útil i saludable, aquest lloc és el jardí. D'aquesta manera, finalísticament, el jardí és un lloc destinat a viure la contemplació i a contemplar la vida en l'acte mateix de viure-la. Res més que això. Ni cap servei social ni cap exercici d'higiene pública. Perquè el jardí no és objecte de consum, ni d'ús. De fet, resulta que els jardins han esdevingut espais per allotjar tota mena de manifestacions de masses lúdiques, teatrals, mercantils, que generen, totes elles, 'renou', renou incompatible amb allò que s'espera d'un jardí (obtenir una experiència vital unida a la contemplació i al plaer estètic dels sentits). És clar que Rosario Assunto pregona una mena d'elitisme, de conservadurisme cultural aplicat a la salvació (si és que això encara és possible) dels autèntics jardins. Per això pregona i defensa els jardins privats, els petits jardins de les cases de la ciutat, els jardins dels patis de les cases de veïns, grans o petits, antics o moderns. Tots ells "haurien d'estar garantits i cuidats com a font de delectació pública, facilitant als seus propietaris el seu manteniment, fins i tot amb avantatges fiscals, que anirien en benefici de tots, per tal com tots, com a passejants o veïns, podem disfrutar d'aquests jardins". Molts jardins han estat sacrificats en les últimes dècades per incorporar-hi alguna construcció útil o funcional. De manera que "tots, fins i tot els forasters que estan de pas, han perdut l'indescriptible plaer que produïa en els carrers de Roma [per a nosaltres, també de Palma], de quan en quan, un portal que alegrava la vista per la fulminant aparició de vegetació, i l'olor del perfum de les plantes i de les flors, com un suau bàlsam que canviava segons les estacions." En definitiva, d'allò que Schiller anomenà "educació estètica", el jardí n'és un mitjà i una finalitat, "el lloc on cadascú dels individus ha de ser ensenyat per la bellesa del lloc a comportar-se com un príncep".

14/6/16

Diàleg amb el tercer paisatge

Les voreres dels camins, tercers-paisatges marginals, mostren en aquesta època –el juny– la seva solvència estètica. La de les roselles, per exemple, que són plantes ruderals. Es tracta, és clar, d’un judici estètic més, que aquest cop aplicam als racons desapercebuts –rurals o urbans, això és indiferent–. Als bocins de terra marginals, laterals, circumstancials, agònics (i la vida, segons el parer existencialista d’Unamuno, és essencialment agònica, d’aquí la seva tragèdia). Potser ocorre que en les voreres se simbolitza l’element agònic de la vida –també en els no-llocs, això s’hauria de poder estudiar–. I quan el paisatgista –o l’ecòleg– posa la mirada en els espais de vorera, indefinits per definició, tot esdevé relatiu, inaprehensible, més complex. D'aquesta manera, si el nostre propòsit és resoldre el problema de la seva unitat, ens trobarem amb la impossibilitat de mesurar-los amb precisió, perquè no és possible prendre’n nota exacta de les coses que no han sofert la regularització deguda a l’home, com per exemple la forma dels niguls, la distribució de la matèria estel·lar, les turbulències en general. Els tercers-paisatges ho són: desordenats, desobedients, salvatges. Els contemplam fugaçment, intuïm que hi ha una tensió paisatgística no resolta, però no comprenem les relacions essencials del seu contingut. Són, per a l’historiador o el geògraf positivista, uns adversaris impossibles, indiferents, però això no té perquè fer-los trivials.
¿Què podem fer?. Com sempre, dialogar. Perquè el paisatge és l’amic indiferent amb el qual dialogam a soles –com el ninot Gorogó amb el qual parlava de petita Ana Maria Matute, tot i que, en el cas del paisatge, a vegades compartim aquest diàleg amb els altres
. Perquè els paisatges només moren quan ho fan les darreres persones que els evoquen. Cosa que mena, altre cop, al judici del gust (en els termes en els que s’explica en la Crítica del Judici de Kant, que compartim plenament). Aplicat al paisatge, el judici del gust és, naturalment, subjectiu (i no hi ha paisatge –l’“objecte”– sense subjecte –l’home–). Així que tots estam en debat amb nosaltres mateixos en relació amb el que és “bell” o “lleig”, i res ens ha d’impedir constatar que hi ha una bellesa en l’agònica vitalitat d’una família de roselles, al juny estant. 

1/2/16

Traduir 'paisatge'

El mot ‘paisatge’, segons la traducció que proporciona Google Translator, es mostra de la següent manera. Cal dir que Google n’afegeix un llistat de sinònims en cada idioma. Per exemple, en anglès, scenery funciona com a sinònim de landscape, de la mateixa manera que, en portuguès, cenário sembla ser l’equivalent sinonímic de paisagem (tot i que Google, per alguna raó, opta en primera instància per cenário). Pel que fa a l’etimologia, crida l’atenció l’abundància relativa de referències directes al llatí scaenarum (per exemple, en danès és esceneri, en eslovac scenérie, en italià scenario o en polonès sceneria), tot i que els romans no desenvoluparen per complet una paraula que es referís al paisatge en els termes en els que ens hi referim modernament. Per altra part, destaca la simplicitat vocal i consonàntica amb què el mot ‘paisatge’ sembla que es tradueix en l’idioma igbo (mma), llengua que parlen uns 18 milions de persones a Nigèria. Hi ha llengües minoritàries però encara actives, com el luxemburguès, un idioma germànic que parlen unes 300.000 persones, o el gaèlic escocès, parlat per unes 58.000 persones a Alba (el nom gaèlic d'Escòcia). El samoà, llengua d'Oceania, el parlen a l'arxipèlag de la Polinèsia unes 370.000 persones. En relació amb la traducció dels idiomes que no tenen grafia llatina (el grec, coreà, hindi, xinès, japonès, macedoni, etc.), només he posat la manera com sona o, millor dit, com es transcriu.

Natuurskoon (africaans), pamje (albanès), Landschaft (alemany), landscape (anglès), dekorasiya (àzeri), paisaia (euskera), scenografija (bosnià), paisaje (castellà), talan-awon (cebuà), peyizaj (crioll d’Haití), krajolik (croat), esceneri (danès), scenérie (eslovac), kulise (eslové), pejzaĝo (esperanto), maastik (estonià), maisema (finès), paysage (francès), seallaidhean (gaèlic escocès), escenario (gallec), golygfeydd (gal•lès), shimfidar wuri (haussa), scenery (hmong), táj (hongarès), mma (igbo), pemandangan (indonesi), radharcra (irlandès), landslag (islandès), scenario (italià), sesawangan (javanés), dekorācijas (letó), dekoracijos (lituà), scaenarum (llatí), kuliss (luxemburguès), pemandangan (malai), toerana manodidina (malgaix), xenarju (maltès), tirohanga (maorí), landschap (neerlandès), natur (noruec), sceneria (polonès), cenário (portuguès), decor (romanès), vaʻaiga (samoà), ka botle (sessoto), muuqaal (somalí), landskap (suec), pamandangan (sundanès), scenery (swahili), telon (tagal), manzara (tucs), scenérie (txec), manzara (uzbec), phong cảnh (vietnamita), zokongola (xixewa), iwoye (yoruba), scenery (zulú)

Grafies no llatines: dekorats’ia (armeni), dr̥śyābalī (bengalí), tesapheap (camboià), piejzaž (bieolorús), peĭzazh (búlgar), pung-gyeong (coreà), buneba (georgià), topío (grec), dr̥śyāvali (guijarati), drshyon (hindi), keshiki (japonés), dr̥śyāvaḷi (kannada), peyzaj (kazakh), thiv thad (laosià), scenografiJata (macedònic), pakr̥tidr̥śaṁ (malaianam), ekhādyā pradēśātīla naisargika dēkhāvā (marathi), taizny chimeglel (mongol), dr̥śyaharu (nepalès), nazārē (punjabí), peyzaz (rus), pejzaž (serbi), sundaratvayen (singalès), manzara (tadjikistanès), thạṣ̄nīyp̣hāph (tai), kāṭciyamaippu (tàmil), dr̥śyaṁ (telugu), krayevyd (ucraïnès), fēngguāng (xinès simplificat).

28/1/16

Lèxic (II)

Paisatges de l’ànima, paisatges disruptius, paisatges antològics, paisatges en moviment, moda del paisatge, Arquitectura del paisatge, Ecologia del paisatge, impacte paisatgístic, integració paisatgística, fragilitat del paisatge, polítiques de paisatge, directrius de paisatge, carta del paisatge, catàleg de paisatge, criteri paisatgístic, agent del paisatge, ànsia del paisatge, paisatges eclèctics, paisatges submarins, paisatge submergits, caràcter del paisatge, mosaic paisatgístic, indicador de paisatge, ordenació del paisatge, educació en paisatge, fragmentació del paisatge, gestió del paisatge, sociabilitat paisatgística, monitorització del paisatge, ethnoscape, mediascape, technoscape, paisatge financer, paisatge ideològic, paisatges ciberpunk, paisatge bacterià, paisatge tipogràfic, interpretació del paisatge, millora del paisatge, belenització del paisatge, transformació del paisatge, metamorfosi del paisatge, erosió del paisatge, preservació del paisatge, protecció del paisatge, satisfacció paisatgística, walkscapes, Paisatge d’Atenció Especial, palimpsest de paisatge, paisatges de la nit urbana, mimetització del paisatge, taxonomia del paisatge, unitat de paisatge, element de paisatge, regió paisatgística, zona paisatgística, domini paisatgístic, megapaisatge, macropaisatge, mesopaisatge, geocora-paisatge, microgeocora-paisatge, geotopo-paisatge, topologia del paisatge, facies de paisatge, morfologia del paisatge, antropopaisatges, nefopaisatge, valorització del paisatge, valor identitari del paisatge, valor estètic del paisatge, valor espiritual del paisatge, valor social del paisatge, valor històric del paisatge, valor productiu del paisatge, riquesa de paisatge, paisatge auditiu, paisatge prístin, paisatge olfactiu, paisatges nivals, paisatges tòxics, paisatges recreats, paisatge figurats, paisatges promenade, paisatges pop corn, Landscape, Landschaft, Landschaftskunde, Länderkunde, Landschafterey, Kulturlandschaft, metageografia, esbós de paisatge, composició de paisatge, pintura de paisatge, paisatgisme, Patinir, Poussin, Turner, Constable, Wordsworth, Friedrich, Senancour.

Les polítiques de paisatge com a pretext i com a oportunitat

Article publicat al diari Última Hora (08/09/2008)
Gabriel Alomar Garau

D’un temps ençà, el paisatge ha començat a sonar en les oïdes del ciutadà illenc, i ho està fent –i ben segur que ho farà– d’una manera diferent a allò que l’habitant comú pensa quan pensa en paisatge. Des de l’àmbit acadèmic, el paisatge és ja una ciència, i també un objecte d’estudi en Màsters, Posgraus, Llicenciatures i Títols de Grau –el de Geografia l’inclou com a assignatura–, així com de debat en conferències i jornades organitzades a l‘efecte. Des d’un àmbit cultural, el paisatge és un històric i recurrent objecte d’expressió artística en pintura i literatura, i des del psicològic és un element d’emoció de primer ordre. No obstant això, dir què és paisatge no resulta encara fàcil per al ciutadà no ensinistrat. És particularment encertada, per exemple, la idea de paisatge com a transfons estètic de l’activitat humana sobre el medi, o la idea de representació material i visible de la identitat cultural, per bé que avui dia el paisatge es contempla també com un bé i un recurs. Tècnicament, el Conveni Europeu del Paisatge el defineix com la “part del territori tal com la percep la població, el caràcter de la qual resulta de l’acció dels factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells”. Així, el pas de la humanitat sobre la Terra, l’ocupació del sól i els seus usos distintius deixen sempre una empremta que anomenam paisatge, i sobre la qual emetem opinions d’aprovació o desaprovació d’acord amb un criteri estètic. Al paisatge se li atribueixen distints valors qualitatius ordinals de bellesa i de lletjor, a pesar del relativisme de les classificacions d’aquests tipus de variables. Encara així, tot i els dubtes i preferències personals sobre la seva qualitat visual, és probable que una majoria de persones coincidís en les bondats estètiques d’un entorn paisatgísticament amable o proporcionat, es tracti bé d’un entorn rural o bé d’un entorn urbà singularment atractiu dins la ciutat. La Llei d’Espais Naturals de 1991 –i el mateix Pla Territorial de Mallorca ho recull– conté una figura de protecció del sòl rústic anomenada precisament Àrea Rural d’Interès Paisatgístic (ARIP), la qual cosa no indica altra cosa que la utilització del paisatge com a pretext per a la preservació de certs espais de la ruralia mallorquina –un pretext justificat i encomiable, sens dubte–.

És curiós també que el paisatge ha esdevingut avui dia una indústria inusitada: hi ha llocs de treball directament relacionats amb la catalogació, gestió, conservació o restauració del paisatge, així com de treballs i estudis destinats a minimitzar l’impacte visual de determinades infrastructures i equipaments. Pert tant, el paisatge és a hores d’ara un recurs i un bé econòmic –és un important i fonamental reclam turístic, sense anar més lluny–, que ha dut a la posada en marxa de polítques específiques que el tenen com a objecte de la seva acció. De fet, amb el pretext del paisatge s’aconsegueix en part la preservació o la restauració de certs espais degradats, al temps que, de vegades, es cau en certs contrasentits, com per exemple el de transformar i substituir un ametllerar silvestre, inútil funcionalment, en un parc urbà completament equipat. Tots dos espais poden paisatgísticament virtuosos, però la pretensió de millora i adequació ha conduït a la desaparició i pèrdua del primer. Un altre exemple té a veure amb la pedra en sec, i es refereix a l’ús profús de ciment en la construcció, rehabilitació o nova habilitació de parets i marges, amb l’excusa de la preservació paisatgística dels anomenats espais xerolítics –els que tenen com a element definidor la pedra tractada en sec, i que és un dels nostres signes d’identitat paisatgística–. Però, modernament, la injecció de ciment en aquestes construccions d’enginyeria i arquitectura popular no només dóna com a resultat falses parets en sec, sinó que desvirtua i falseja el paisatge resultant, a més d’alterar i limitar la capacitat d’actuació d’un recuperat ofici de marger.

En conseqüència, les polítiques de paisatge són una pretensió i una excusa útil, fins i tot necessària, que cal utilitzar amb seny i bona fe. La que s’espera d’unes futures lleis insulars o autonòmica del Paisatge, a la manera de les ja aprovades lleis paisatgístiques valenciana, gallega i catalana, en el sentit que evitin constrasentits com els esmentats, i serveixi com a oportunitat per integrar vertaderament el paisatge com a element i factor condicional d’ordenació territorial, de planificació dels espais turístics i de planificació urbana. Fer política del paisatge amb uns objectius de qualitat, de protecció, de gestió i d’ordenació. Amb ocasió de la Setmana del Paisatge feta els dies passats s’ha donat l’oportunitat d’apropar-se a la qüestió difusa del paisatge, preguntar i debatre sobre ell, així com observar-lo per entendre-lo. Una oportunitat, en definitiva, de fer valer allò que el nostre Estatut d’Autonomia estableix per la defensa i la protecció de la naturalesa, el territori, el medi ambient i el paisatge.