Goethe i l'atmosfera

De la superficie terrestre estant, els paisatges que contempla l’observador o l’estudiós inclouen sovint una part aèria –val a dir atmosfèrica– que no es pot obviar. No tan sols perquè l’estat de l’atmosfera estableix les condicions físiques de lluminositat sota les quals és percebut el paisatge estrictament terrestre, sinó també perquè el cel pot considerar-se una porció de paisatge per se. No és rar, en aquest sentit, trobar en el ‘paisatgisme’ artístic –intencionat o no– exemples de representacions nuvoloses com les dels stratus dels 'paisatges’ sublims de Turner (1775-1851), els cumulus congestus que acompanyen l’enterrament de Phocion, de Poussin (1594-1665), o els fractostratus opacus que, entre d’altres, pintà un turmentat C.D. Friedrich (1774-1840. A recordar la sentència d’aquest magnífic romàntic: “El sentimiento del artista es su ley”).

De caire científic i artístic alhora són els dibuixos de núvols amb els que J.W. Goethe volgué il•lustrar el seu interès per la meteorologia, i també per la proposta de classificació dels mateixos que va fer el seu contemporani Luke Howard, una classificació avui exitosa. Sobre això, vegeu-ne el text original de Howard Essay On the Modification of Clouds (Philosophical Magazine XVI, London, 1803). Alguns dels dibuixos de núvols de Goethe es poden veure publicats a El juego de las nubes (Versuch einer witterungslehre), realitzats entre els anys 1820 i 1825 durant alguns del seus viatges als balnearis de moda.

Abaix, la primera imatge és la d'un dibuix del mateix Goethe representant altocúmuls, que l'autor alemany interpretà erròniament com a cirrocúmuls (llapis i aquarel•la sobre paper, al Goethe-Nationalmuseum de Weimar). La segona imatge és també un dibuix de Goethe representant un paisatge muntanyós amb nuvolositat orogràfica típica, en aquest cas formacions aïllades de cúmuls de gran desenvolupament vertical. La tercera imatge pertany a On the Modification of Clouds, del citat L. Howard, i representa un paisatge aeri dominat en altura per formacions cirroses, i a sota, estratocúmuls coronats per un gran c. lenticularis.

Paisatge urbà

Des d’un punt de vista morfològic, el paisatge urbà és constituït per una mixtura física, més o menys densa i compacta, d’edificis, monuments, carrers, ponts, túnels i altres xarxes de distribució de persones, aigua, electricitat, gas i comunicacions, o d’emmagatzematge i distribució d’aigües residuals. La màquina urbana està així dissenyada per a la recollida i la concentració d’ésser humans que provenen de les àrees perifèriques més o menys llunyanes, més o menys rurals, més o menys naturals, i que troben en la ciutat les condicions en les que poder satisfer les legítimes ambicions humanes. Els llums de la ciutat, les seves possibilitats electives, atrapen des del lluny la mirada del pastor de les muntanyes o l’agricultor de les valls i les riques planes al•luvials, on creix l’herba i les pletes s’omplen de mates, pins o roselles. Des de la ciutat es creen, s’importen i s’exporten modes i costums. A canvi, la immensa oferta de satisfacció que proveeix la ciutat té una contrapartida que es plasma físicament en forma de contaminació sonora i atmosfèrica, que adquireixen aquí un caràcter permanent.

No obstant, el pitjor dels mals té a veure amb una altra cosa: a la ciutat es perd el sentit del temps, cosa que ocorre com un signe més de la més rabiosa posmodernitat. Les infrastructures urbanes es creen per a una vida curta, de manera que el paisatge urbà esdevé el més dinàmic dels paisatges terrestres, dinamisme que afecta ja als espais públics i les infrastructures més emblemàtiques, com també als seus materials de construcció. La porositat del marès virtuós serà substituït pel porespán fàcil, ràpid i trampós. El majestuós i verdós ficus del parc de la infància, pel l’alumini fred i impersonal. La ciutat del moment entronitza el present, així que en ella s’ha perdut la preocupació pel procés, per la transició, pel lapse de temps. Als jardins urbans importa la planta instantània i es menysprea el lapse entre la llavor sembrada i l’arbre ja madur. També es menyspreen els tapissos de fulles que es formen estacionalment sobre els trespols urbans. Difícil és, així i avui, fer propostes com el Schlossgarten d’Stuttgart (abaix, en la foto) i les fonts de Peter Faller, un disseny de l’any 1960 sorgit de la política alemanya de l’època, de creació de parcs urbans permanents. Parcs en els quals es pot romandre, pensar coses profundes, recuperar el sentit de la contemplació del dia, que és, en definitiva, la recuperació del temps.

Filmació del paisatge

La imparable cultura visual del present i la disponibilitat i consum de tota mena de suports estàtics o dinàmics permet trobar filmacions cinematogràfiques d’utilitat geogràfica i paisatgística com la que es presenta en aquest breu post. Aquesta filmació històrica –un recorregut visual per la ciutat de Barcelona l’any 1908– ofereix la possibilitat de contemplar l’espai geogràfic d’una ciutat mediterrània, pròspera, a principis del segle XX. L’any 1856, un fotògraf de nom Gaspard Félix Tournachon (Nadar) prengué les primeres fotografies aèries de París des d’un globus aerostàtic. El resultat causà sensació no tant per l’atreviment del nou punt de vista sinó perquè canvià completament la forma de veure i entendre la ciutat, la seva morfologia, això que avui reconeixem com 'paisatge' urbà. Des de l’aire, la ciutat prenia un sentit del tot inusitat. Anys més tard, la filmació realitzada per un càmera imaginatiu i agosarat des de la proa d’un tramvia urbà de Barcelona no només causà una ingènua i visible sensació entre els vianants, sinó que el resultat permet conèixer, amb perspectiva històrica, quin aspecte tenia la ciutat, quins eren els seus traçats urbans i, fonamentalment, com era això que avui s’anomena, amb tot encert, ‘mobilitat’. En la filmació destaca la clara ‘democratització’ d’un espai urbà compartit en igualtat de condicions per vianants, bicicletes, carros, muls, cavalls, tramvies i cotxes. També hi destaca l'aleshores vigent divisió classista de la societat de l'epoca, un paisanaje orteguià format per la classe burgesa, obrera, menestral i comerciant.