La literatura –de viatges o aquella per a la que no cal un adjectiu– és una magníficaforma de coneixement dels paisatges de la Terra. Si hem parlat de la poètica deVirgili és per comprovar que un únic vers (ite domum saturae, venit Hesperus, ite, capellae) pot descriure la magnificència delvespre, la melanconia a la que ens mena la llum del vespre, i les transformacionsdel paisatge percebut quan cau la tarda (tota vegada que la llum del solintervé decisivament en la manera com apareix a la vista el paisatge observat).Que una imatge val més que mil paraules és una dita tan recurrent i oportunistacom, sovint, molt equivocada. Els pensaments profunds, la intel·ligència, semblentrobar el lloc del dia ideal cap al vespre, cosa que Hegel ho expressà subtilmentd’aquesta manera: ‘quan cau la tarda aixeca el vol l’òliba de Minerva’. Amb aquestaintuició hegeliana –literària– cap imatge mai no podrà competir.
Com descriurela desolació del paisatge pedregós de les muntanyes més meridionals de laMediterrània, l’aire sofocant dels migdies d’estiu? Una resposta la trobam enla moderna literatura de viatges practicada per l’excels Sir Patrick LeighFermor, que escriu, en una traducció al castellà d’Agustina Luengo, el següentpassatge referit a la regió meridional de Mani, al sud de la península delPeloponès, cap a l'any 1958: “La luz perpendicular, sinsombras, reverberaba en las piedras con un metálico fulgor, y el paisaje enterosufría un ligero y contínuo estremecimiento, vibrando y temblando en elvehemente resplandor del mediodía”. I continua: “El único asomo de salvación sehallaba lejos de allí, hacia el sudoeste. A través de un profundo agujero enlas montañas confinantes, relucía una pálida y nebulosa vista del Jónico, encuya línea del horizonte se veía, como un fantasma, la península de Mesenia.Todo, excepto este remoto brillo, era la abominación de la desolación” (PatrickLeigh Fermor, Mani. Viajes por el sur del Peloponeso).