Paisatge i Patrimoni

El paisatge és una capa d’informació escrita en l’alfabet del seu temps, només que aquest alfabet pot resultar diferent a distintes èpoques. En el cas dels paisatges de pedra en sec –els paisatges xerolítics–, com a conseqüència de l’ús d’una tècnica constructiva idèntica o similar, és a dir d’un alfabet únic, el resultat és una ‘arquitectura’ rural ‘en sèrie’: les terrasses de cultiu, parets i altres estructures d’enginyeria o arquitectura tradicional, formen un conjunt construït que sembla ser la factura d’un sol hombre, un sol autor. Però el paisatge evoluciona en sintonia amb l’evolució de les funcions que adquireix històricament el terreny, de manera que quan s’atribueix a una porció del territori un ús per a convertir-lo en un medi de producció específic, aprofitant-ne certs factors físics, la funció fa canviar la forma, la que dóna lloc al paisatge.  Què se’n fa, aleshores, de l’antic alfabet?  Què se n'’ha de preservar, de l’herència rebuda, de la memòria d’un temps? Quina pedra llevar-ne i quina conservar o aprofitar?

Malgrat el seu caràcter intrínsecament dinàmic, la solució està, potser, en procurar que el paisatge sigui fidel al seu origen.  Emperò, un origen referit a quin límit cronològic?  No pot oblidar-se que la pròpia dinàmica terrestre –la climàtica, sense anar més lluny– també és responsable de la transformació del paisatge, la seva lenta ‘erosió’ o el seu sobtat ‘esllavissament’, en termes geomorfològics. Esllavissades com la de Bàlitx, a l’illa de Mallorca (entre el port de Sóller i Cala Tuent), de tipus translacional, mobilitzà uns 700 milions de m³ de roca, i se n’ha estudiat una possible causa sísmica, és a dir un possible terratrèmol relacionat amb alguna de les falles que encara hi ha actives a Mallorca (Mateos et al., 2013). A pesar de la restauració i el manteniment de les grans marjades de llocs com Estellencs o Banyalbufar, quan temps falta, a escala geològica, perquè la muntanya ‘caigui’ i s’empassi l’obra construïda humana, secular?  
Les arenes del Gran Erg Occidental han sepultat antigues empremtes humanes, potser ciutadelles. Antics ports litorals romanen ocults sota l’oceà poderòs. Objectes d’art humà incommensurable s’oxiden i s’esmicolen sense remei, fora de l’abast del geògraf o de l’arqueòleg. Aviat no sabrem dir si aquell petit còdol fou una mà d’or, un bocí de l’escut d’un guerrer o un bòlid llençat per una antiga fona balear o cartaginesa. El presumpte Posidó o el Zeus de bronze, del 450 aC, exhibit al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes, fou trobat l’any 1928 al fons del mar, al nord de l’illa d’Eubea. Al rescat d’un bocí infím del passat, algunes persones hi han dedicat una vida, el seu temps i els seus doblers. En termes existencialistes, una passió inútil. Sobre darreries, el declivi de tota vida, escriu James Joyce a ‘Els Morts’ (Dublinesos. Traducció castellana d’E. Chamorro):

“La nieve caía sobre todos los lugares de la oscura llanura central, sobre las colinas sin árboles, caía dulcemente sobre el pantano de Allen y, más hacia el oeste, caía suavemente sobre las oscuras olas amotinadas del Shannon. Caía también sobre todos los lugares del solitario cementerio en la colina donde Michael Furey yacía enterrado. (…) Su alma se desvaneció lentamente al escuchar el dulce descenso de la nieve a través del Universo, como el descenso de la última postrimería, sobre todos los vivos y todos los muertos.”

Pel que fa al paisatge, a causa de la seva incontestable naturalesa evolutiva, té sentit elevar-lo a una categoria patrimonial, a quelcom que mereix conservar-se?  Es poden posar límits –i quins– a la seva evolució?  Com fer-ho, sense incórrer en la seva fossilització?  La societat de consum i la indústria turística van associades a una irresistible demanda de béns paisatgístics –no per altre motiu les càmeres fotogràfiques apunten tant al paisatge–, i aquesta demanda prefereix paisatges que mostrin la versió més bella de la memòria del lloc. Potser la solució sugui intervenir en el paisatge sense destruir la seva lògica. Definim, per tant, les lògiques.

Bronze d'Artemision, representant Posidó o Zeus (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes)

Rio de Janeiro, declarada 'patrimoni mundial' per la UNESCO en la categoria de lloc cultural (Paisatges carioques entre la muntanya i el cel)