La lectura de
Court traité du paysage (Alain Roger, 1997), a més
d’imprescindible per a qui dedica una part de la seva activitat intel·lectual a
la idea de ‘paisatge’ (sempre una mica tornadissa i etèria –es resisteix a la
concreció–), és una lectura ben instructiva pel que fa als conceptes que tractam
d’il·lustrar a una assignatura com la de Geografia del Paisatge. El ‘tractat’ d’Alain Roger
constitueix la columna vertebral d’una idea: la idea d’artialització (artialisation,
segons la denominació original en francès, que es troba a Montaigne). Roger ho
deixa clar des del principi: “El meu mestre és Oscar Wilde, qui, en La
decadència de la mentida (1890) i sota la forma d’una paradoxa –és la vida la
que imita l’art– dugué a terme la revolució copernicana de l’estètica”.
Per dir-ho en poques paraules, ‘artialització’ és la forma d’interpretar el territori induïda per l’art. O, si es vol, el paisatge és el producte d’una elaboracio artística de la terra, és a dir que la terra, el ‘país’, es ‘paisatgitza’ quan s’‘artialitza’. Estam, per tant, davant d’una idea que no és nova: la de la història estètica de la naturalesa, que ha conduït, com vaig apuntar dins d’aquest mateix blog (“Existeix la naturalesa?”), a la desaparició de la naturalesa un cop que ha estat engolida per la proliferació massiva de la seva imatge digital i virtual, i convertida, per això mateix, en “un mite inmaterial”, o en reelaboracions que esdevenen només MODELS de la naturalesa. Així, Roger recupera l’aforisme d’Oscar Wilde –la vida imita l’art molt més del que l’art imita la vida–, juntament amb les seves explicacions al respecte: “Las cosas son porque nosotros las vemos, y la receptividad, así como la forma de nuestra visión, dependen de las artes que hayan influido en nosotros. Actualmente, la gente ve neblina no porque haya neblina, sino porque los pintores y los poetas les ha enseñado el encanto misterioso de tales efectos”.
Per això, no es pot estar més que d’acord quan Roger considera el ‘país’ (val a dir el territori) “el grau zero del paisatge, allò que precedeix la seva artialització”, de manera que el ‘país’ esdevé ‘paisatge’ només quan ha estat representat –i sublimat– artísticament. D’aquesta manera, el territori, la terra, es troba en una mena d’indiferència estètica que només l’art és capaç de revocar, i fer que entri en lloc, en el cap dels homes, el punt de vista estètic. Al camperol no ensinistrat en la visió de representacions artístiques de la naturalesa se li fa llarg, tortuós i fins i tot innecessari el camí de la ‘paisatgització’ del seu tros de terra. I diu Kant: “Allò que, preparats per la cultura, anomenam ‘sublim’, es presenta en l’home groller, sense educació moral, simplement com espantós. [...]. El bon camperol saboià tractava de bojos a tots els amants de les muntanyes de gel” (Immanuel Kant, Crítica de la facultad de juzgar, 1790). No ens ha de resultar gens estrany, a partir de les anteriors consideracions, que el paisatge sigui una invenció dels habitants de les ciutats, i encara d’una classe social. I que expressions tals com “les exquisides boires de plata” (Oscar Wilde referint-se a les boires de Londres) només siguin possible després d’haver estat capturat, segrestat anímicament, per les representacions paisatgistes de Turner.
Per dir-ho en poques paraules, ‘artialització’ és la forma d’interpretar el territori induïda per l’art. O, si es vol, el paisatge és el producte d’una elaboracio artística de la terra, és a dir que la terra, el ‘país’, es ‘paisatgitza’ quan s’‘artialitza’. Estam, per tant, davant d’una idea que no és nova: la de la història estètica de la naturalesa, que ha conduït, com vaig apuntar dins d’aquest mateix blog (“Existeix la naturalesa?”), a la desaparició de la naturalesa un cop que ha estat engolida per la proliferació massiva de la seva imatge digital i virtual, i convertida, per això mateix, en “un mite inmaterial”, o en reelaboracions que esdevenen només MODELS de la naturalesa. Així, Roger recupera l’aforisme d’Oscar Wilde –la vida imita l’art molt més del que l’art imita la vida–, juntament amb les seves explicacions al respecte: “Las cosas son porque nosotros las vemos, y la receptividad, así como la forma de nuestra visión, dependen de las artes que hayan influido en nosotros. Actualmente, la gente ve neblina no porque haya neblina, sino porque los pintores y los poetas les ha enseñado el encanto misterioso de tales efectos”.
Per això, no es pot estar més que d’acord quan Roger considera el ‘país’ (val a dir el territori) “el grau zero del paisatge, allò que precedeix la seva artialització”, de manera que el ‘país’ esdevé ‘paisatge’ només quan ha estat representat –i sublimat– artísticament. D’aquesta manera, el territori, la terra, es troba en una mena d’indiferència estètica que només l’art és capaç de revocar, i fer que entri en lloc, en el cap dels homes, el punt de vista estètic. Al camperol no ensinistrat en la visió de representacions artístiques de la naturalesa se li fa llarg, tortuós i fins i tot innecessari el camí de la ‘paisatgització’ del seu tros de terra. I diu Kant: “Allò que, preparats per la cultura, anomenam ‘sublim’, es presenta en l’home groller, sense educació moral, simplement com espantós. [...]. El bon camperol saboià tractava de bojos a tots els amants de les muntanyes de gel” (Immanuel Kant, Crítica de la facultad de juzgar, 1790). No ens ha de resultar gens estrany, a partir de les anteriors consideracions, que el paisatge sigui una invenció dels habitants de les ciutats, i encara d’una classe social. I que expressions tals com “les exquisides boires de plata” (Oscar Wilde referint-se a les boires de Londres) només siguin possible després d’haver estat capturat, segrestat anímicament, per les representacions paisatgistes de Turner.
Alain Roger (1997): Court traité du paisaje. Editions Gallimard, París.
Alain Roger (2000): Breu tractat del paisatge. Edicions La Campana, Barcelona.
J.M. William Turner. The Burning of the
Houses of Parliament
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada