L'espai, simbolitzat

Una regió, un lloc, una ciutat, necessiten signes reconeixibles del substrat cultural del que han nascut, o, simplement, signes en els quals reconèixer-se. Tot i que el substrat no és únic sinó variable, ni tampoc immòbil, eliminar aquests signes significa trencar d’un sol cop tot contacte amb el passat, el de totes les èpoques. Malgrat això, és cert que els llocs, les ciutats, avancen –es mouen cap endavant– empeses pel model econòmic de l’època o pels designis d’un cert nombre de persones agrupades en forma de governs locals i nacionals, o Societats creades ad hoc. A les Balears, la desamortització de Mendizábal (1836), l’abolició dels delmes i, en fi, l’inici d’una reforma agrària liberal i els canvis en l’estructura de la propietat de la terra, són reformes de pes que liquidaren les estructures agràries feudals a mitjan del segle XIX, i modificaren l’espai agrari insular, el seu paisatge rural. La roturació impetuosa va eliminar àrees forestals, garrigues i matollars mediterranis. De totes elles, gràcies a la perspectiva aèria que donen avions i satèl·lits, avui veiem fàcilment les seves restes. El resultat paisatgístic, en la Mallorca continental. és del d'un fabulós bocage. Per la seva part, l’agricultura mallorquina de mitjan segle XIX es trobava en la seva “plenitud de producció” (B. Barceló Pons: La vida económica de Mallorca durante el siglo XIX, 1961). Plenitud que emana de les noves tècniques introduïdes per la Sociedad Económica de Amigos del País, que va difondre deliberadament els cultius d’ametl·lers –sobretot al Pla i al Migjorn de Mallorca–. Uns ametl·lers florits la imatge hivernal dels quals s’exporta encara avui com una imatge del tipisme mallorquí (del que també formen part, per exemple, els molins de vent, a pesar que molins i ametl·lers són, respectivament, infrastructures periclitades i arbres que declinen).

Uns i altres, ametl·lers o molins, catedrals, llotges o carrers il·lustres, són aquells signes reconeixibles que confereixen al lloc la seva personalitat, minipoemes que evoquen i accentuen l’originalitat del lloc. Segells d’identitat o segells de distinció. Quan l’emigrant reflexiona sobre els seus orígens, ho fa evocant aquesta mena de signes, és a dir rellegint el poema que relata la seva vida al lloc d’origen –sovint, els llocs de la infància–, i aquest relat és ple de signes i símbols. Símbols, dic, en el sentit en el que parla Marc Augé per referir-se a l’espai: “Para la antropología, el lugar es un espacio fuertemente simbolizado, es decir, que es un espacio en el cual podemos leer en parte o en su totalidad la identidad de los que lo ocupan, las relaciones que mantienen y la historia que comparten. Tenemos todos una idea, una intuición o un recuerdo del lugar entendido de esta manera. Es, por ejemplo, el recuerdo del pueblo familiar donde pasábamos las vacaciones o también un recuerdo literario.” (M. Augé, Sobremodernidad. Del mundo de hoy al mundo de mañana, 2000).

És cert: Uns símbols varien o s’actualitzen, d’altres romanen intactes, però en l’edat de la immediatesa i de l’instantani, tot sembla que es posa al servei de la deconstrucció de les identitats individuals i les col·lectives, per construir-ne d’altres que no pertanyen ni al lloc ni a l’individu.

Edifici Walden 7, Barcelona. Foto: Gabriel Alomar Garau