Una de les millors expressions de la relació entre arquitectura i paisatge és la de la seva apropiació per mitjà d'elements constructius la funció dels quals és proporcionar vistes a l'exterior per gaudir-ne. Però no és d’apropiació del paisatge del que volem parlar avui, sinó d'aquells que dissenyen l'entorn, i, fent-ho, es pot dir que fan paisatge. En això hi pot haver tota una poètica –cosa bona–, o ni tan sols n’hi pot haver –cosa dolenta–. Sovint s'ha parlat de les dimensions humanes de les arquitectures tradicionals i de la seva integració en el medi, tot i que això no resol satisfactòriament quan és exactamente que s’aconsegueix aquesta presumpta integració.
També s'ha parlat força de les 'eleccions paisatgistes' que presumptament es troben darrere d'emplaçament de certs edificis, volent dir que les motivacions d'aquest emplaçament eren estètiques. Contra algunes exageracions de tall romàntic sobre aquesta qüestió ja ha expressat la seva opinió J. Maderuelo, per a qui la nostra cultura està lastrada pel romanticisme fins al punt que ens sembla que per localitzar certs temples del món clàssic hi ha hagut una mena de consabuda 'elecció paisatgista'. Però els grecs, escriu Maderuelo, de cap manera "se podían dejar llevar por sentimentalismos ni seducir por los sentidos o los placeres de la contemplación, mucho menos cuando se trataba de elegir y designar un lugar como sagrado, de cuya correcta ubicación dependía la armonía de sus relaciones con sus iracundos dioses y, por tanto, el futuro y el bienestar de todo el pueblo. Més que paisatge cal parlar de lloc, perquè "efectivamente, lugar y templo forman un todo arquitectónico".
L'any 2018, presentant al Col·legi Oficial d'Arquitectes de les Illes Balears el nostre Màster en Paisatge i Restauració, l'arquitecte Stefano Corterallo (https://stefanocortellaro.com) ens mostrava el gran l'interès que per a ell té aquesta 'gran' arquitectura que s'expressa no en la construcció d’edificis sinó en la construcció del sòl agrari, per exemple el de l'illa d'Eivissa, en què la relació entre geografia i geometria ha donat forma i ha estructurat el gran territori agrari insular. Cal fer una lectura morfològica de l'espai agrari insular –els murs de pedra seca que en donen l'estructura general i unitària– per a descobrir-ne una vertadera arquitectura del paisatge. Més encara, per Corterallo, l'urbanisme s'ha dedicat dissimètricament molt més a la ciutat que no pas al sòl rústic –val a dir el sòl no urbanitzable–, i la conseqüència lògica d'això és que les intervencions d'urbanisme al camp tenen massa de models urbans, impropis per a un espai que teòricament no és urbà. Es diria que la ciutat moderna, funcional, zonificada i hiper-planificada propugnada per la famosa i tan debatuda Carta d'Atenes (1933) necessità del sòl rústic per a fer-se realitat. Massa planimetria per a un espai com el rústic, que reclama més anàlisis de disciplines de base ambiental-geogràfica i de base social i antropològica. Per això, l'arquitecte del paisatge farà bé en interpretar en clau física i ambiental l'espai a ordenar, abans de procedir amb la seva planificació o el seu projecte. Un excel·lent exercici d'això és analitzar les traces de l'aigua, dels eventuals sistemes de reguiu, dels antics camins rurals de comunicació, de les parets de pedra seca que tant organitzen la propietat del sòl com controlen els excessos hídrics i la pèrdua de terra –vegeu-ne al respecte les xifres cartogràfiques dels murs de pedra en sec de la Serra de Tramuntana mallorquina: 5.077 km lineals de parets i marges: Determinación cartográfica de los muros de piedra seca de la Sierra de Tramuntana mallorquina (Islas Baleares). Análisis exploratorio (https://doi.org/10.30827/cuadgeo.v59i3.11424)–.
No debades, de l'observació i l'afectació directa dels crus fenòmens de la naturalesa afectant el lloc d'hàbitat humà en sortí una primera arquitectura, en cert sentit una pre-arquitectura o una anti-arquitectura, o més aviat una 'arquitecturitat' (e.g., la cabanya mínima que construeix Dersú Uzalà). Consti que amb la pre-arquitectura de la cabanya de Dersú Uzalà no estam negant la seva arquitecturitat. Consti, a més a més, que la pre-arquitectura té molta més edat que l'arquitectura. Consti, per cert, que la pre-arquitectura segueix vigent, associada principalment a les formes de nomadisme de les que encara avui som testimonis –el nomadisme necessita proveïr-se ràpidament d'un hàbitat, i recorr al que es troba en l'entorn immediat–. Consti que l'arquitectura neix amb el poder, i en aquest sentit la magnificència de l'arquitectura contrasta amb la petitesa de la pre-arquitectura. L'arquitectura està associada amb el poder, i la pre-arquitectura ho està amb l'absència de poder. El pre-arquitecte mai no pot ser poderós. Consti, finalment, que la prioritat del pre-arquitecte és l'accés als recursos constructius de l'entorn, i no al clima del lloc –en tot cas això és posterior–. La prioritat és sempre sobreviure, i aquí el paisatge no hi compta. Ontològicament, no hi és. No hi és l'apreciació o la valoració estètica de l'entorn. El paisatge és representació, i això és fruit d'una artealització del territori primer in visu (l'art que transforma la visió del territori i l'estetitza) i després in situ (la intervenció en el territori, i l'aparició consegüent de l'arquitectura del paisatge tal com s'entén avui). L'arquitectura del paisatge es podria entendre com una forma superior d’intervenir en el territori, i és superior perquè l'arquitecte del paisatge ja ha fet el pas artealitzador, ja ha sublimat els fenòmens de la naturalesa –ha sublimat els sons dels aucells, la posta de sol, la tempesta ferotge, el llamp, la boira, els camps inhòspits i mortals del gel àrtic–. La funció de l'arquitecte del paisatge serà transformar un fragment del territori en una escena que, de representar-se artísticament, resultaria agradable als sentits. Les eines per fer això són les de l'estètica i l'ecologia combinades. Aquestes són les bases de la fórmula d'una bona praxis paisatgística, i que tendrem ocasió de detallar en la pròxima oportunitat.
L'any 2018, presentant al Col·legi Oficial d'Arquitectes de les Illes Balears el nostre Màster en Paisatge i Restauració, l'arquitecte Stefano Corterallo (https://stefanocortellaro.com) ens mostrava el gran l'interès que per a ell té aquesta 'gran' arquitectura que s'expressa no en la construcció d’edificis sinó en la construcció del sòl agrari, per exemple el de l'illa d'Eivissa, en què la relació entre geografia i geometria ha donat forma i ha estructurat el gran territori agrari insular. Cal fer una lectura morfològica de l'espai agrari insular –els murs de pedra seca que en donen l'estructura general i unitària– per a descobrir-ne una vertadera arquitectura del paisatge. Més encara, per Corterallo, l'urbanisme s'ha dedicat dissimètricament molt més a la ciutat que no pas al sòl rústic –val a dir el sòl no urbanitzable–, i la conseqüència lògica d'això és que les intervencions d'urbanisme al camp tenen massa de models urbans, impropis per a un espai que teòricament no és urbà. Es diria que la ciutat moderna, funcional, zonificada i hiper-planificada propugnada per la famosa i tan debatuda Carta d'Atenes (1933) necessità del sòl rústic per a fer-se realitat. Massa planimetria per a un espai com el rústic, que reclama més anàlisis de disciplines de base ambiental-geogràfica i de base social i antropològica. Per això, l'arquitecte del paisatge farà bé en interpretar en clau física i ambiental l'espai a ordenar, abans de procedir amb la seva planificació o el seu projecte. Un excel·lent exercici d'això és analitzar les traces de l'aigua, dels eventuals sistemes de reguiu, dels antics camins rurals de comunicació, de les parets de pedra seca que tant organitzen la propietat del sòl com controlen els excessos hídrics i la pèrdua de terra –vegeu-ne al respecte les xifres cartogràfiques dels murs de pedra en sec de la Serra de Tramuntana mallorquina: 5.077 km lineals de parets i marges: Determinación cartográfica de los muros de piedra seca de la Sierra de Tramuntana mallorquina (Islas Baleares). Análisis exploratorio (https://doi.org/10.30827/cuadgeo.v59i3.11424)–.
No debades, de l'observació i l'afectació directa dels crus fenòmens de la naturalesa afectant el lloc d'hàbitat humà en sortí una primera arquitectura, en cert sentit una pre-arquitectura o una anti-arquitectura, o més aviat una 'arquitecturitat' (e.g., la cabanya mínima que construeix Dersú Uzalà). Consti que amb la pre-arquitectura de la cabanya de Dersú Uzalà no estam negant la seva arquitecturitat. Consti, a més a més, que la pre-arquitectura té molta més edat que l'arquitectura. Consti, per cert, que la pre-arquitectura segueix vigent, associada principalment a les formes de nomadisme de les que encara avui som testimonis –el nomadisme necessita proveïr-se ràpidament d'un hàbitat, i recorr al que es troba en l'entorn immediat–. Consti que l'arquitectura neix amb el poder, i en aquest sentit la magnificència de l'arquitectura contrasta amb la petitesa de la pre-arquitectura. L'arquitectura està associada amb el poder, i la pre-arquitectura ho està amb l'absència de poder. El pre-arquitecte mai no pot ser poderós. Consti, finalment, que la prioritat del pre-arquitecte és l'accés als recursos constructius de l'entorn, i no al clima del lloc –en tot cas això és posterior–. La prioritat és sempre sobreviure, i aquí el paisatge no hi compta. Ontològicament, no hi és. No hi és l'apreciació o la valoració estètica de l'entorn. El paisatge és representació, i això és fruit d'una artealització del territori primer in visu (l'art que transforma la visió del territori i l'estetitza) i després in situ (la intervenció en el territori, i l'aparició consegüent de l'arquitectura del paisatge tal com s'entén avui). L'arquitectura del paisatge es podria entendre com una forma superior d’intervenir en el territori, i és superior perquè l'arquitecte del paisatge ja ha fet el pas artealitzador, ja ha sublimat els fenòmens de la naturalesa –ha sublimat els sons dels aucells, la posta de sol, la tempesta ferotge, el llamp, la boira, els camps inhòspits i mortals del gel àrtic–. La funció de l'arquitecte del paisatge serà transformar un fragment del territori en una escena que, de representar-se artísticament, resultaria agradable als sentits. Les eines per fer això són les de l'estètica i l'ecologia combinades. Aquestes són les bases de la fórmula d'una bona praxis paisatgística, i que tendrem ocasió de detallar en la pròxima oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada