Una bosquina d’arboceres. Fitopaisatge a la península d'Artà

Al nordest de Mallorca, el parc natural de la península de Llevant (1.671 Ha, 2001) acumula un seguit de sorpreses que, a més de paisatgístiques, també són fitosociològiques, ecològiques, biogeogràfiques. Una d'elles és el petit bosc d'arboceres (Arbutus unedo L., el castellà madroño) creat dalt de s'Arenalet des Verger. Diem 'creat' perquè aquest bosquet té l'aparença del bosc silvestre, quan la realitat ens parla d'un bosc més aviat domesticat, si més no facilitat. En les rodalies del camí que condueix a la casa-alberg dels Oguers, també trobam una cuidada i jove plantació d'alzines, ben protegides pel filferro. El passejant del futur veurà un alzinar i en perdrà de vista la intervenció humana que el va produir. De fet, al geògraf del paisatge li ha d'interessar no tan sols la interpretació en clau paisatgística de la comunitat vegetal compareguda –els colors distintius, les olors i tota la resta de percepcions sensorials, el context climàtic o geogràfic, la fauna associada–, sinó també per quin motiu les fotografies de paisatge dels fullets informatius sovint es mostren desvinculades de la presència humana al lloc. Tal volta és per l'anhel romàntic d’una naturalesa prístina, anterior a la nostra presència humana. Malgrat aquest anhel, la realitat és que la presència humana també es pot llegir en clau benefactora, com el benefici que veiem en cuidar-se'n de les arboceres, podant-les si fes falta o fent-ne una acurada actuació post-incendi. En relació amb això també podem acudir al debat al voltant de l'oposició entre la figura del parc natural i la de la reserva natural. El parc natural de la península de Llevant és un lloc humanitzat. Per contra, la figura de la reserva es reserva precisament per als "terrenys molt verges, amb poca activitat humana, en què l'objectiu principal és la conservació de la natura". Al parc, les tipologies ambientals identificades inclouen un tipus d'àrees extenses i més o manco contínues ocupades per ambients naturals, alterats en major o menor grau per l'activitat humana al llarg de la història, amb una importància ecològica alta o molt alta. Això vol dir que el parc no exclou la petjada humana, i per això mateix no tot ell és intocable. S'hi fan actuacions facilitadores orientades al manteniment i la recuperació de certs paisatges vegetals oportunament seleccionats.

Sobre el cas de l'admirable bosquet d'arboceres que ara comentam, podem dir que quan les condicions ambientals són bones i quan hi ha poca pressió humana –o, paradoxalment, quan la mà humana hi ajuda–, a certs indrets les formacions d'Olea assoleixen l'aspecte d'un bosc escleròfil, en què l'ullastre, el llentiscle, l'arbocera, han assolit alguns metres d'altura. Al nostre país insular estam més o menys acostumats a veure l'arboç més o menys aïllat i en forma d'arbust, d'aquí que sobti veure una sobrecàrrega d'arboceres formant aquesta bosquina singular. Nosaltres l'hem trobada a mitjan agost carregada dels característics fruits esfèrics, vermells quan estan madurs, que a més a més són comestibles. Comestibles, sí, però al mateix nom de l'espècie unedo s'amaga la causa per la qual no convé menjar-ne més que un sol fruit: edo, en llatí, és "menjar", que unit amb el numeral unus, vol dir "menjar-ne només un".