En la Mallorca estival pre-autopística i pre-circumvalacionítica, un anava, posem per cas, de la ciutat de Palma al destí vacacional de Cala Rajada (90 km de distància per la Ma-13 segons l'algoritme de Google Maps), i creuant un a un cada poble, anava coincidint amb els respectius paisatges urbans identitaris, sempre congruents amb les riqueses agràries de la regió. S'arribava a Vilafranca de Bonany i a les parades del petit comerç a peu de carrer –l'eix viari vertebrador d'entrada i sortida del poble– es veien melons, precisament l'especialització agrària del camp vilafranquer. Si creuant altres contrades s'arribava a Santa Maria, a les façanes penjaven les elaborades cortines dels pebres tap de cortí assecant-se al sol. Es diria que "anar", abans, era "viatjar". Altres rutes obligaven a creuar per dins pobles diferents, amb distintes especializacions agràries referencials: Sa Pobla era hortícola com Sóller tarongícola o Manacor extensivament figuerícola. La vinya era a Binissalem el que l'albercoc era a Porreres.
Vist d'aquesta manera, tot això vol dir que temps ençà la identitat de cada lloc la donaven no els pintors, no els poetes (no les "ànimes selectes" de Gabriel Alomar i Villalonga), sinó la més pura materialitat sortida directament de la terra: el meló, el pebre bord, l'albercoc, la tàpera, la figa, l'ametl·la, el raïm. Vol dir, per tant, que el naturwelt és primer perquè és allò més immediat. Els segons són el pintors i els poetes 'descobridors' del sublim que segons ells hi ha en la naturalesa (i en les catifes verticals del tap de cortí mallorquí). Els tercers (o potser els segons) són els científics que ens objetiven coses com el gust característic de la sobrassada. Diem naturwelt per referir-nos a la conceptualització feta per Ernst Mach per referir-se al món natural, això és al món viscut abans que les ciències ens expliquin com és aquest mateix món, com està constituït i quin sentit té. És la descripció del món en primera persona, val a dir la descripció que fa el camperol abans que la del teòric del meló o de la síndria. És allò que ens conta l'antic pagès en primera persona abans que quedi explicat per l'antropòleg o l'etnòleg. Això vol dir que, molt sovint, la descripció del pagès no coincideix amb la del paisatgista (el paisatgista educat a la ciutat i per la ciutat, on no hi ha melons). Són relats diferents. L'antic pagès té unes primordialitats de la vida quotidiana que es diferencien del que no és vida quotidiana en el segon. Tot en l'antic pagès sembla ontologia materialista. El món de la vida funda les veritats teòriques i totes les posteriors apreciacions paisatgístiques.
Aquest mode de trobar-se amb els paisatges identitaris dels pobles de la Mallorca pre-autopística es començà a trencar amb la construcció de la primera autopista de Mallorca, la de Palma a l’aeroport, l'any 1969. Amb ella s'iniciava la dèria constructiva de grans vies de circulació que havien de permetre el desenvolupament turístic de les destinacions perifèriques de l'illa. En la transformació del paisatges urbans de Mallorca hi té clarament a veure la transformació de la petita infraestructura viària en la gran infraestructura viària. Canviaren les impedàncies que separaven cada node. L'autopista Ma-13, Palma-Inca i ja Palma-Sa Pobla, han unit les dues grans badies sud i nord, i els pobles agraris que abans es creuaven per dins o per fora (Santa Maria, Consell, Binissalem, Lloseta, Inca, Búger, Campanet), ara són objectes del territori que al conductor autopístic no li serveixen més que de vaga referència (el conductor que ho fia tot al cartell amb fletxa que posa "Campanet"). Tornant a la base agroeconòmica de la identitat paisatgística dels pobles de l'interior mallorquí, no ens hauria de resultar rar que el 8 de febrer de 1978, el diari EL PAÍS publiqués el següent rotund titular: "Los agricultores mallorquines contra la autopista Palma-Inca".
Vist d'aquesta manera, tot això vol dir que temps ençà la identitat de cada lloc la donaven no els pintors, no els poetes (no les "ànimes selectes" de Gabriel Alomar i Villalonga), sinó la més pura materialitat sortida directament de la terra: el meló, el pebre bord, l'albercoc, la tàpera, la figa, l'ametl·la, el raïm. Vol dir, per tant, que el naturwelt és primer perquè és allò més immediat. Els segons són el pintors i els poetes 'descobridors' del sublim que segons ells hi ha en la naturalesa (i en les catifes verticals del tap de cortí mallorquí). Els tercers (o potser els segons) són els científics que ens objetiven coses com el gust característic de la sobrassada. Diem naturwelt per referir-nos a la conceptualització feta per Ernst Mach per referir-se al món natural, això és al món viscut abans que les ciències ens expliquin com és aquest mateix món, com està constituït i quin sentit té. És la descripció del món en primera persona, val a dir la descripció que fa el camperol abans que la del teòric del meló o de la síndria. És allò que ens conta l'antic pagès en primera persona abans que quedi explicat per l'antropòleg o l'etnòleg. Això vol dir que, molt sovint, la descripció del pagès no coincideix amb la del paisatgista (el paisatgista educat a la ciutat i per la ciutat, on no hi ha melons). Són relats diferents. L'antic pagès té unes primordialitats de la vida quotidiana que es diferencien del que no és vida quotidiana en el segon. Tot en l'antic pagès sembla ontologia materialista. El món de la vida funda les veritats teòriques i totes les posteriors apreciacions paisatgístiques.
Aquest mode de trobar-se amb els paisatges identitaris dels pobles de la Mallorca pre-autopística es començà a trencar amb la construcció de la primera autopista de Mallorca, la de Palma a l’aeroport, l'any 1969. Amb ella s'iniciava la dèria constructiva de grans vies de circulació que havien de permetre el desenvolupament turístic de les destinacions perifèriques de l'illa. En la transformació del paisatges urbans de Mallorca hi té clarament a veure la transformació de la petita infraestructura viària en la gran infraestructura viària. Canviaren les impedàncies que separaven cada node. L'autopista Ma-13, Palma-Inca i ja Palma-Sa Pobla, han unit les dues grans badies sud i nord, i els pobles agraris que abans es creuaven per dins o per fora (Santa Maria, Consell, Binissalem, Lloseta, Inca, Búger, Campanet), ara són objectes del territori que al conductor autopístic no li serveixen més que de vaga referència (el conductor que ho fia tot al cartell amb fletxa que posa "Campanet"). Tornant a la base agroeconòmica de la identitat paisatgística dels pobles de l'interior mallorquí, no ens hauria de resultar rar que el 8 de febrer de 1978, el diari EL PAÍS publiqués el següent rotund titular: "Los agricultores mallorquines contra la autopista Palma-Inca".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada