El llit de Procust

L’urbanisme té una teòrica finalitat: establir les condicions per a la felicitat social, a través del control o manipulació planificada de la densitat, el tamany, el creixement i l’heterogeneïtat de la ciutat. Per tant, un principi guia la seva planificació: conformar els espais en el quals els ciutadans puguis esser feliços. Per aconseguir-ho, la ciutat es dota de jardins i parcs, amb la qual cosa l’home no fa sinó projectar sobre l’espai urbà les emocions que li suscita el camp, tot cercant una Arcàdia urbana que, tanmateix, resulta difícil aconseguir. No només és que les ciutats són cada vegada més vulnerables, exposades a tota mena d’averies i accidents dels complexes sistemes dels que depèn la seva vida, sinó que l’intent d’escapar del soroll i de la brutor de la ciutat genera una demanda saturadora de tot allò que és espai lliure o lloc obert accesible. Com a conseqüència, la fugida de la ciutat provoca, en definitiva, el trasllat dels problemes urbans a l’espai rural. Això mateix, la proliferació d’urbanites als espais silvestres i l’expansió espacial del fenomen urbà –en un sentit ample– serví d’argument a Harold Carter per a fer una afirmació magnífica, tan categòrica com premonitòria: “lo que ayer era campiña silvestre, mañana será parque urbano”.

Aquesta sentència és especialment encertada per al cas d'anàlisi de l'illa de Mallorca, el sistema urbà de la qual fou analitzat des d'una perspectiva quantitativa en la Tesi doctoral del Dr. Albert Quintana Peñuela. La hipòtesi de partida de l'autor, posteriorment refutada per les dades, és molt clara: A Mallorca desapareix la distinció entre camp i ciutat, i l'illa sencera constitueix una àrea funcionalment urbana, ergo Mallorca pot esser considerada una àrea metropolitana d'una ciutat macrocèfala que és Palma. La serra de Tramuntana, visitada per 30.000 ciutadans de caps de setmana, esdevé aleshores un parc urbà 'carterià'. Més encara, a Mallorca creix la reducció de la fricció de la distància entre ciutats (de sud a nord, els 50,2 km que separen Palma d'Alcúdia es fan en a penes 40 minuts). Una reflexió al respecte, de la mà del mateix Harold Carter: “Quan la fricció de la distància quedi universalment reduïda a zero, aleshores serà quan no existeixin localitzacions privilegiades i quan s’hauran eliminat les desigualtats”. Però aleshores tampoc hi hauran ciutats ni geografia urbana.

Tot plegat, l’urbanisme té un deute inel·ludible –projectar llocs en els que sigui possible la felicitat social– que sovint oblida. La ciutat esdevé aleshores un llit de Procust: a costa d’horribles tortures, en ell s’obliga a l’home a acomodar-se a les infrastructures urbanes, en comptes d’acomodar aquestes a l’home. En contra de l’urbanisme procústeu s’alcen exercicis de paisatgisme urbà que permeten habitar bocins de la ciutat que ens aproximen a l'Arcàdia somiada. Paolo Bürgi (Suïssa), Georges Descombes (França) o la solució Hig Line a Nova York són referents reals de praxis paisatgista que la geografia del paisatge té en consideració com una invitació a la reflexió sobre l'entorn i a l’educació del sentit crític.