Els ‘paisatges de la posmodernitat’ han rebut i encès tantes reflexions escrites com noms per qualificar-los: paisatges nòmades, paisatges incògnits i territoris ocults (geografies 'de la invisibilitat'), paisatges de l’aglomeració, paisatges de la proliferació, paisatges de cruïlla, paisatges fugaços, paisatges invisibles, paisatges de la por, paisatges quotidians, paisatges aterreritorials, paisatges 'en huelga’, paisatges banals.
Si la modernitat fou un projecte de civilització que comença al segle XV i es consolida el XVI, XVII, XVII i XIX (en ordre cronològic, amb el Renaixement italià, la Il·lustració –el seu projecte de dur l’home cap a un futur millor i una societat perfecta dins un espai sense conflictes orientat per la ciència–, el Romanticisme alemany, l’Humanisme, la Revolució Francesa i la Revolució Industrial) ... la posmodernitat significa la fi de les ideologies. Si la modernitat fou una aposta pel desenvolupament positivista i per la fe cega en el progrés, la raó, l’ordre i la manufactura fordista, la posmodernitat representa una crítica a l’ortodoxia i un intent de reorganitzar la concepció de l’individu i la societat. L’‘endemà perfecte’ de la modernitat acabà concebint la persona en una variable estadística, part d’una maquinària col·lectiva superior. El pontificat de Le Corbusier és en aquest sentit sintomàtic: l’arquitecte suís es dotà d’una ‘biblia’ que descriu l’home prototípic de la nova societat: Le Modulor. Aquest home fa 1,829 metres d’estatura, té uns genolls a 0,432 m i el melic a 1,130 m del terra. El seu braç aixecat sobre el cap ho fa a un màxim de 2,260 m dels peus.
La nova ‘ciència urbanística’ tractarà de planificar tot això, però de sobte irromp l’anomenada posmodernitat i es forma una nova realitat espacial i social que els models urbanístics a l’ús –ningú, en realitat– són incapaços d’explicar amb claretat meridiana. El posmodernisme representa avui dia el posindustrialisme i el posfordisme dels marxistes, la revolució de la microelectrònica i de la informació. Amb ella es proclama l’heterogeneïtat, la fragmentació, la desconstrucció, la diferència, la singularitat, l’específic. Per tant, es rebutja la ciència unificada i total. A partir d’aquestes premises comença a nedar el posmodernisme, i a produir-se la seva deriva cap a l’efímer, les ‘rugositats’ de Milton Santos (1990), la cultura de masses, trivial i mediàtica, l’arquitectura erràtica, la banalització de l’espai, la ‘urbanalització’. El posmodernisme és també l’era del culte a l’estètica i a la customització. En defintiva, un ‘tot s’hi val’. D’aquesta guisa comencen a proliferar els paisatges aterritorials, els paisatges de lo transitori, no-llocs (aeroports, supermercats, autopistes, habitacions d’hotel), les edge cities del geògraf Francesc Muñoz (Cf. Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Ed. Gustavo Gili, 2008). En la imatge (abaix, enmig), arquitectura temàtica resort a la costa occidental d'Andalusia.
Si la modernitat fou un projecte de civilització que comença al segle XV i es consolida el XVI, XVII, XVII i XIX (en ordre cronològic, amb el Renaixement italià, la Il·lustració –el seu projecte de dur l’home cap a un futur millor i una societat perfecta dins un espai sense conflictes orientat per la ciència–, el Romanticisme alemany, l’Humanisme, la Revolució Francesa i la Revolució Industrial) ... la posmodernitat significa la fi de les ideologies. Si la modernitat fou una aposta pel desenvolupament positivista i per la fe cega en el progrés, la raó, l’ordre i la manufactura fordista, la posmodernitat representa una crítica a l’ortodoxia i un intent de reorganitzar la concepció de l’individu i la societat. L’‘endemà perfecte’ de la modernitat acabà concebint la persona en una variable estadística, part d’una maquinària col·lectiva superior. El pontificat de Le Corbusier és en aquest sentit sintomàtic: l’arquitecte suís es dotà d’una ‘biblia’ que descriu l’home prototípic de la nova societat: Le Modulor. Aquest home fa 1,829 metres d’estatura, té uns genolls a 0,432 m i el melic a 1,130 m del terra. El seu braç aixecat sobre el cap ho fa a un màxim de 2,260 m dels peus.
La nova ‘ciència urbanística’ tractarà de planificar tot això, però de sobte irromp l’anomenada posmodernitat i es forma una nova realitat espacial i social que els models urbanístics a l’ús –ningú, en realitat– són incapaços d’explicar amb claretat meridiana. El posmodernisme representa avui dia el posindustrialisme i el posfordisme dels marxistes, la revolució de la microelectrònica i de la informació. Amb ella es proclama l’heterogeneïtat, la fragmentació, la desconstrucció, la diferència, la singularitat, l’específic. Per tant, es rebutja la ciència unificada i total. A partir d’aquestes premises comença a nedar el posmodernisme, i a produir-se la seva deriva cap a l’efímer, les ‘rugositats’ de Milton Santos (1990), la cultura de masses, trivial i mediàtica, l’arquitectura erràtica, la banalització de l’espai, la ‘urbanalització’. El posmodernisme és també l’era del culte a l’estètica i a la customització. En defintiva, un ‘tot s’hi val’. D’aquesta guisa comencen a proliferar els paisatges aterritorials, els paisatges de lo transitori, no-llocs (aeroports, supermercats, autopistes, habitacions d’hotel), les edge cities del geògraf Francesc Muñoz (Cf. Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Ed. Gustavo Gili, 2008). En la imatge (abaix, enmig), arquitectura temàtica resort a la costa occidental d'Andalusia.
Per la seva banda, l’arquitecte Rem Koolhaas retrata a Lagos la ciutat que acaba convertida en un shopping, i explora la metròpoli africana i ‘hiperbòlica’ de Lagos (Nigèria), la segona ciutat més gran d’Àfrica i una ciutat en constant mutació. La Urban Agglomerations 2003 de l’ONU estima que l’àrea metropolitana de Lagos té la imponent xifra de 840 km2, i una població d’uns 11.000.000 d’habitants, que es doblarà quan es s'arribi a la segona dècada del segle XXI. Tot al respecte, una cita de presentació a càrrec d'Icarus Films:
"Lagos' population is expected to reach 24 million people by 2020, which would make it the third largest city in the world. Every hour, 21 new inhabitants set out to start a life in the city, a life that is highly unpredictable and requires risk taking, networking and improvisation as essential strategies for survival".
A Lagos s’hi adverteix el rostre obscur de la plasmació urbana de la posmodernitat, de la mundialització de la ciutat i, en fi, de l’acceleració de la història. Juntament amb Manufactured Landscapes, Lagos és un film interessant per al geògraf del paisatge que tingui interès en observar les transformacions més esfereïdores de l’espai geogràfic per causa antròpica. Veurà les noves formes d’organització social dins una ciutat permanentment congestionada, i comprovarà el retorn del fordisme de la mà de la imminent primera potència econòmica mundial: Xina.
"Lagos' population is expected to reach 24 million people by 2020, which would make it the third largest city in the world. Every hour, 21 new inhabitants set out to start a life in the city, a life that is highly unpredictable and requires risk taking, networking and improvisation as essential strategies for survival".
A Lagos s’hi adverteix el rostre obscur de la plasmació urbana de la posmodernitat, de la mundialització de la ciutat i, en fi, de l’acceleració de la història. Juntament amb Manufactured Landscapes, Lagos és un film interessant per al geògraf del paisatge que tingui interès en observar les transformacions més esfereïdores de l’espai geogràfic per causa antròpica. Veurà les noves formes d’organització social dins una ciutat permanentment congestionada, i comprovarà el retorn del fordisme de la mà de la imminent primera potència econòmica mundial: Xina.
 |
| The poem of the Right Angle plates (Le Corbusier, 1955) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada