Una bosquina d’arboceres. Fitopaisatge a la península d'Artà

Al nordest de Mallorca, el parc natural de la península de Llevant (1.671 Ha, 2001) acumula un seguit de sorpreses que, a més de paisatgístiques, també són fitosociològiques, ecològiques, biogeogràfiques. Una d'elles és el petit bosc d'arboceres (Arbutus unedo L., el castellà madroño) creat dalt de s'Arenalet des Verger. Diem 'creat' perquè aquest bosquet té l'aparença del bosc silvestre, quan la realitat ens parla d'un bosc més aviat domesticat, si més no facilitat. En les rodalies del camí que condueix a la casa-alberg dels Oguers, també trobam una cuidada i jove plantació d'alzines, ben protegides pel filferro. El passejant del futur veurà un alzinar i en perdrà de vista la intervenció humana que el va produir. De fet, al geògraf del paisatge li ha d'interessar no tan sols la interpretació en clau paisatgística de la comunitat vegetal compareguda –els colors distintius, les olors i tota la resta de percepcions sensorials, el context climàtic o geogràfic, la fauna associada–, sinó també per quin motiu les fotografies de paisatge dels fullets informatius sovint es mostren desvinculades de la presència humana al lloc. Tal volta és per l'anhel romàntic d’una naturalesa prístina, anterior a la nostra presència humana. Malgrat aquest anhel, la realitat és que la presència humana també es pot llegir en clau benefactora, com el benefici que veiem en cuidar-se'n de les arboceres, podant-les si fes falta o fent-ne una acurada actuació post-incendi. En relació amb això també podem acudir al debat al voltant de l'oposició entre la figura del parc natural i la de la reserva natural. El parc natural de la península de Llevant és un lloc humanitzat. Per contra, la figura de la reserva es reserva precisament per als "terrenys molt verges, amb poca activitat humana, en què l'objectiu principal és la conservació de la natura". Al parc, les tipologies ambientals identificades inclouen un tipus d'àrees extenses i més o manco contínues ocupades per ambients naturals, alterats en major o menor grau per l'activitat humana al llarg de la història, amb una importància ecològica alta o molt alta. Això vol dir que el parc no exclou la petjada humana, i per això mateix no tot ell és intocable. S'hi fan actuacions facilitadores orientades al manteniment i la recuperació de certs paisatges vegetals oportunament seleccionats.

Sobre el cas de l'admirable bosquet d'arboceres que ara comentam, podem dir que quan les condicions ambientals són bones i quan hi ha poca pressió humana –o, paradoxalment, quan la mà humana hi ajuda–, a certs indrets les formacions d'Olea assoleixen l'aspecte d'un bosc escleròfil, en què l'ullastre, el llentiscle, l'arbocera, han assolit alguns metres d'altura. Al nostre país insular estam més o menys acostumats a veure l'arboç més o menys aïllat i en forma d'arbust, d'aquí que sobti veure una sobrecàrrega d'arboceres formant aquesta bosquina singular. Nosaltres l'hem trobada a mitjan agost carregada dels característics fruits esfèrics, vermells quan estan madurs, que a més a més són comestibles. Comestibles, sí, però al mateix nom de l'espècie unedo s'amaga la causa per la qual no convé menjar-ne més que un sol fruit: edo, en llatí, és "menjar", que unit amb el numeral unus, vol dir "menjar-ne només un".

Identitat del poble d'interior

En la Mallorca estival pre-autopística i pre-circumvalacionítica, un anava, posem per cas, de la ciutat de Palma al destí vacacional de Cala Rajada (90 km de distància per la Ma-13 segons l'algoritme de Google Maps), i creuant un a un cada poble, anava coincidint amb els respectius paisatges urbans identitaris, sempre congruents amb les riqueses agràries de la regió. S'arribava a Vilafranca de Bonany i a les parades del petit comerç a peu de carrer –l'eix viari vertebrador d'entrada i sortida del poble– es veien melons, precisament l'especialització agrària del camp vilafranquer. Si creuant altres contrades s'arribava a Santa Maria, a les façanes penjaven les elaborades cortines dels pebres tap de cortí assecant-se al sol. Es diria que "anar", abans, era "viatjar". Altres rutes obligaven a creuar per dins pobles diferents, amb distintes especializacions agràries referencials: Sa Pobla era hortícola com Sóller tarongícola o Manacor extensivament figuerícola. La vinya era a Binissalem el que l'albercoc era a Porreres.

Vist d'aquesta manera, tot això vol dir que temps ençà la identitat de cada lloc la donaven no els pintors, no els poetes (no les "ànimes selectes" de Gabriel Alomar i Villalonga), sinó la més pura materialitat sortida directament de la terra: el meló, el pebre bord, l'albercoc, la tàpera, la figa, l'ametl·la, el raïm. Vol dir, per tant, que el naturwelt és primer perquè és allò més immediat. Els segons són el pintors i els poetes 'descobridors' del sublim que segons ells hi ha en la naturalesa (i en les catifes verticals del tap de cortí mallorquí). Els tercers (o potser els segons) són els científics que ens objetiven coses com el gust característic de la sobrassada. Diem naturwelt per referir-nos a la conceptualització feta per Ernst Mach per referir-se al món natural, això és al món viscut abans que les ciències ens expliquin com és aquest mateix món, com està constituït i quin sentit té. És la descripció del món en primera persona, val a dir la descripció que fa el camperol abans que la del teòric del meló o de la síndria. És allò que ens conta l'antic pagès en primera persona abans que quedi explicat per l'antropòleg o l'etnòleg. Això vol dir que, molt sovint, la descripció del pagès no coincideix amb la del paisatgista (el paisatgista educat a la ciutat i per la ciutat, on no hi ha melons). Són relats diferents. L'antic pagès té unes primordialitats de la vida quotidiana que es diferencien del que no és vida quotidiana en el segon. Tot en l'antic pagès sembla ontologia materialista. El món de la vida funda les veritats teòriques i totes les posteriors apreciacions paisatgístiques.

Aquest mode de trobar-se amb els paisatges identitaris dels pobles de la Mallorca pre-autopística es començà a trencar amb la construcció de la primera autopista de Mallorca, la de Palma a l’aeroport, l'any 1969. Amb ella s'iniciava la dèria constructiva de grans vies de circulació que havien de permetre el desenvolupament turístic de les destinacions perifèriques de l'illa. En la transformació del paisatges urbans de Mallorca hi té clarament a veure la transformació de la petita infraestructura viària en la gran infraestructura viària. Canviaren les impedàncies que separaven cada node. L'autopista Ma-13, Palma-Inca i ja Palma-Sa Pobla, han unit les dues grans badies sud i nord, i els pobles agraris que abans es creuaven per dins o per fora (Santa Maria, Consell, Binissalem, Lloseta, Inca, Búger, Campanet), ara són objectes del territori que al conductor autopístic no li serveixen més que de vaga referència (el conductor que ho fia tot al cartell amb fletxa que posa "Campanet"). Tornant a la base agroeconòmica de la identitat paisatgística dels pobles de l'interior mallorquí, no ens hauria de resultar rar que el 8 de febrer de 1978, el diari EL PAÍS publiqués el següent rotund titular: "Los agricultores mallorquines contra la autopista Palma-Inca".

Apunt sobre l'arquitectura del paisatge

Una de les millors expressions de la relació entre arquitectura i paisatge és la de la seva apropiació per mitjà d'elements constructius la funció dels quals és proporcionar vistes a l'exterior per gaudir-ne. Però no és d’apropiació del paisatge del que volem parlar avui, sinó d'aquells que dissenyen l'entorn, i, fent-ho, es pot dir que fan paisatge. En això hi pot haver tota una poètica –cosa bona–, o ni tan sols n’hi pot haver –cosa dolenta–. Sovint s'ha parlat de les dimensions humanes de les arquitectures tradicionals i de la seva integració en el medi, tot i que això no resol satisfactòriament quan és exactamente que s’aconsegueix aquesta presumpta integració. També s'ha parlat força de les 'eleccions paisatgistes' que presumptament es troben darrere d'emplaçament de certs edificis, volent dir que les motivacions d'aquest emplaçament eren estètiques. Contra algunes exageracions de tall romàntic sobre aquesta qüestió ja ha expressat la seva opinió J. Maderuelo, per a qui la nostra cultura està lastrada pel romanticisme fins al punt que ens sembla que per localitzar certs temples del món clàssic hi ha hagut una mena de consabuda 'elecció paisatgista'. Però els grecs, escriu Maderuelo, de cap manera "se podían dejar llevar por sentimentalismos ni seducir por los sentidos o los placeres de la contemplación, mucho menos cuando se trataba de elegir y designar un lugar como sagrado, de cuya correcta ubicación dependía la armonía de sus relaciones con sus iracundos dioses y, por tanto, el futuro y el bienestar de todo el pueblo. Més que paisatge cal parlar de lloc, perquè "efectivamente, lugar y templo forman un todo arquitectónico".

L'any 2018, presentant al Col·legi Oficial d'Arquitectes de les Illes Balears el nostre Màster en Paisatge i Restauració, l'arquitecte Stefano Corterallo (https://stefanocortellaro.com) ens mostrava el gran l'interès que per a ell té aquesta 'gran' arquitectura que s'expressa no en la construcció d’edificis sinó en la construcció del sòl agrari, per exemple el de l'illa d'Eivissa, en què la relació entre geografia i geometria ha donat forma i ha estructurat el gran territori agrari insular. Cal fer una lectura morfològica de l'espai agrari insular –els murs de pedra seca que en donen l'estructura general i unitària– per a descobrir-ne una vertadera arquitectura del paisatge. Més encara, per Corterallo, l'urbanisme s'ha dedicat dissimètricament molt més a la ciutat que no pas al sòl rústic –val a dir el sòl no urbanitzable–, i la conseqüència lògica d'això és que les intervencions d'urbanisme al camp tenen massa de models urbans, impropis per a un espai que teòricament no és urbà. Es diria que la ciutat moderna, funcional, zonificada i hiper-planificada propugnada per la famosa i tan debatuda Carta d'Atenes (1933) necessità del sòl rústic per a fer-se realitat. Massa planimetria per a un espai com el rústic, que reclama més anàlisis de disciplines de base ambiental-geogràfica i de base social i antropològica. Per això, l'arquitecte del paisatge farà bé en interpretar en clau física i ambiental l'espai a ordenar, abans de procedir amb la seva planificació o el seu projecte. Un excel·lent exercici d'això és analitzar les traces de l'aigua, dels eventuals sistemes de reguiu, dels antics camins rurals de comunicació, de les parets de pedra seca que tant organitzen la propietat del sòl com controlen els excessos hídrics i la pèrdua de terra –vegeu-ne al respecte les xifres cartogràfiques dels murs de pedra en sec de la Serra de Tramuntana mallorquina: 5.077 km lineals de parets i marges: Determinación cartográfica de los muros de piedra seca de la Sierra de Tramuntana mallorquina (Islas Baleares). Análisis exploratorio (https://doi.org/10.30827/cuadgeo.v59i3.11424)–.

No debades, de l'observació i l'afectació directa dels crus fenòmens de la naturalesa afectant el lloc d'hàbitat humà en sortí una primera arquitectura, en cert sentit una pre-arquitectura o una anti-arquitectura, o més aviat una 'arquitecturitat' (e.g., la cabanya mínima que construeix Dersú Uzalà). Consti que amb la pre-arquitectura de la cabanya de Dersú Uzalà no estam negant la seva arquitecturitat. Consti, a més a més, que la pre-arquitectura té molta més edat que l'arquitectura. Consti, per cert, que la pre-arquitectura segueix vigent, associada principalment a les formes de nomadisme de les que encara avui som testimonis –el nomadisme necessita proveïr-se ràpidament d'un hàbitat, i recorr al que es troba en l'entorn immediat–. Consti que l'arquitectura neix amb el poder, i en aquest sentit la magnificència de l'arquitectura contrasta amb la petitesa de la pre-arquitectura. L'arquitectura està associada amb el poder, i la pre-arquitectura ho està amb l'absència de poder. El pre-arquitecte mai no pot ser poderós. Consti, finalment, que la prioritat del pre-arquitecte és l'accés als recursos constructius de l'entorn, i no al clima del lloc –en tot cas això és posterior–. La prioritat és sempre sobreviure, i aquí el paisatge no hi compta. Ontològicament, no hi és. No hi és l'apreciació o la valoració estètica de l'entorn. El paisatge és representació, i això és fruit d'una artealització del territori primer in visu (l'art que transforma la visió del territori i l'estetitza) i després in situ (la intervenció en el territori, i l'aparició consegüent de l'arquitectura del paisatge tal com s'entén avui). L'arquitectura del paisatge es podria entendre com una forma superior d’intervenir en el territori, i és superior perquè l'arquitecte del paisatge ja ha fet el pas artealitzador, ja ha sublimat els fenòmens de la naturalesa –ha sublimat els sons dels aucells, la posta de sol, la tempesta ferotge, el llamp, la boira, els camps inhòspits i mortals del gel àrtic–. La funció de l'arquitecte del paisatge serà transformar un fragment del territori en una escena que, de representar-se artísticament, resultaria agradable als sentits. Les eines per fer això són les de l'estètica i l'ecologia combinades. Aquestes són les bases de la fórmula d'una bona praxis paisatgística, i que tendrem ocasió de detallar en la pròxima oportunitat.