Emergència del paisatge

'Emergència del paisatge' pot voler dir vàries coses. En concret, almanco, dues coses. En primer lloc, podem entendre irrupció efectiva i visible del paisatge, i és en aquest sentit que, efectivament, d’un temps ençà el paisatge –la categoria paisatge– ha arrelat i s’ha elevat de tal manera que podem dir que està substituint totes i cadascuna d’aquelles altres categories geogràfiques que s’utilitzaven per a estudiar o per a intervenir en el territori. Dit d’una altra manera, allò que abans era 'territori', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'entorn', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'naturalesa', ara en diem 'paisatge'. Allò que abans era 'ciutat', ara en diem 'paisatge urbà'. Allò que abans era 'espai geogràfic' –cosa tautològica, per cert– ara en diem 'paisatge geogràfic' –igualment tautològic–. Si duim a l’extrem aquest implacable procés de substitució, allò que abans era Geografia, ara és Paisatge. Sembla que el paisatge, el mot paisatge, serveix per a dir-ho tot: per a dir territori, naturalesa, ciutat, entorn, espai, etc.

Tot això ens fa veure que la nostra època és clarament i plenament una època paisatgística, i que la lent que utilitzam per mirar el món duu un filtre que fa d'aquest món pura representació (cf. Schopenhauer), representació en clau paisatgística. El paisatge està present als llibres, als articles de premsa i als articles de revistes especialitzades. També està present en exposicions, en reunions, en assajos, en l’ensenyament, en projectes i en els equips que redacten aquests projectes. Fins i tot en la política, perquè, de fet, la categoria paisatge ha estat incorporada en tots aquells àmbits de decisió que tenen a veure amb el territori, l'urbanisme, l'arquitectura o el medi ambient. Ara veiem, per exemple, com no poques Administracions i no pocs Governs legislen sobre paisatge, cosa que significa que desenvolupen unes determinades polítiques de paisatge. Tot plegat, el paisatge s'ha popularitzat. El paisatge és norma, forma normalitzada de parlar i de sentir. El repte, ara, és dotar-nos de 'bons' paisatges, malgrat que les categories ètiques i antitètiques bo/dolent són una qüestió discutible. Però, de fet, es tracta d’això: de discutir i de debatre sobre la forma d’evitar certes actuacions quan intervenim en el territori, que al capdavall és intervenir en el paisatge. En aquest punt, 'emergència del paisatge' esdevé 'emergència del paisatgisme', que podem traduir com la necessitat urgent de formar paisatgistes. Necessitam lectors de Le Nôtre, Alberti, Serres, Mollet, Dezallier, Walpole, Kent, Bridgeman, Capability Brown, Vanbrugh, Rubió Tudurí. El paisatgista cultivat és aquell capaç de comprendre que els 'bons' paisatges són aquells que ens satisfan emocionalment, malgrat que, com sabem, les idees estètiques tenen historicitat, i que el sentit del gust no és el mateix en tothom (però es pot educar).

Pel que fa al seu segon sentit, per 'emergència' entenem 'urgència' del paisatge, entesa com la necessitat (emergent i urgent) de protegir el paisatge. En relació amb aquest aspecte, sorgeix el primer problema: Quan diem que cal "protegir el paisatge" o que "aquest paisatge ha quedat protegit en virtut de l'article y de la llei x", això ens col•loca en la tesitura d’haver de decidir els límits territorials (cartogràfics) dels paisatges "protegits", cosa que descarta i elimina de la llista els altres paisatges, que normalment són la majoria. La més interessant qüestió, per tant, es troba en el problema: Què fer amb els altres paisatges. De quina manera intervenir-hi. En el fons, tot és susceptible d’esdevenir paisatge i, de fet, tesel•les de paisatge com els polígons industrials són paisatge per dret propi. Alguns d'ells són tan dignes que se'n promou la seva patrimonització. Coses com aquestes ens condueixen a una idea encara poc explorada, però que pren força, que és la idea del 'dret al paisatge'. Hi ha un 'dret' al paisatge com hi ha un 'dret' a la ciutat o un 'dret' a la mar, però aquest dret no es pot donar universalment, perquè fer-ho suposaria legitimar les reclamacions dels habitants de Moscou demanant tenir mar.

Sigui com sigui, hi ha una urgència per preservar certs paisatges i una certa bona arquitectura, que bàsicament és aquella que respecta el seu context geogràfic i el seu context històric. En aquest punt podem recordar la paradoxa assenyalada pel geògraf i orientalista francès Augustin Berque: Jamás se ha hablado tanto de paisaje como en nuestra época, nunca ha habido tantos paisajistas (aquí en el sentido de profesionales de la ordenación de paisajes), nunca se han publicado tantos libros de reflexión sobre paisaje ... y jamás hemos asolado tantos paisajes. Somos unos charlatanes, grandes habladores del paisaje en total contradicción con nuestros discursos; pues nuestros actos van en sentido opuesto. Cuanto más pensamos el paisaje, más lo masacramos. (El pensamiento paisajero, Biblioteca Nueva, 2009, pàg. 21)

Presentació del Màster en Paisatge i Restauració (UIB)

Acte de presentació i sessió informativa del Màster en Paisatge i Restauració, que imparteix la Universitat de les Illes Balears el curs 2018-2019. L'acte es farà el dijous 27 de setembre a les 18.00 h., a la seu del Col·legi Oficial d'Arquitectes a Palma (Carrer de la Portella, 14). Després de la intervenció dels ponents convidats, que debatran al voltant de l'emergència del paisatge i el paisatgisme, s'obrirà el debat entre el públic assistent.

Geoestadística i paisatge

El territori brinda una experiència estètica a la que aquí, en aquestes pàgines, donam el nom de paisatge. Per això, en contra del que alguns creuen, precisament perquè no són cap mesura de l’experiència que és tot paisatge, les xifres no mesuren ni medeixen res que pugui ser tingut com a paisatge. L’índex de diversitat de Shannon, que dóna una mesura numèrica del grau de biodiversitat específica dins la parcel•la d’estudi, serveix de mesura de la diversitat d’espècies, però un índex alt (el 5 de les àrees tropicals) no indica una qualitat major del paisatge. Tampoc un índex baix (el 0,5 d’un desert de sorra) indica pobresa paisatgística. Si fos així, seria fàcil caure en la creença segons la qual el Gran Erg Occidental és un desert gegantí que com a tal està necessitat de quelcom que posi remei al seu infortuni, alguna cosa que impedeixi que sigui el desert que és. Sembla, de fet, que els deserts no ens resulten 'ambientalment' satisfactoris, que són dolents i simbolitzen, de fet, la penúria i les dificultats per a la vida. Malgrat això, la penúria ecològica no es tradueix en penúria paisatgística. Ben al contrari: quin goig, quina impressió contemplar el paisatge del desert del Gran Erg des de les dunes de Taghit, a Algèria –escric això amb coneixement de causa–. Allò que al desert no ens satisfà ecològicament, ens satisfà paisatgísticament. És llavors quan podem començar a entendre que hi ha d’haver una diferència entre paisatge i lloc, entre paisatge i espai geogràfic, entre paisatge i territori. En resum, l’índex de diversitat de Shannon i en general tots els índexos de connectivitat, veinatge o distància, tots ells tan útils en Ecologia, no ho són gens en Paisatge. Llevat que usem la denominació de paisatge com a sinònim de territori. Però fer això és entrar en una lògica equivocada per la base. Una lògica de la qual molts no saben o no volen sortir. A l’Acadèmia i a les revistes de Geografia advertim la conquesta d’aquesta visió territorial o ecològica del paisatge, en detriment d’una visió humanística, cultural –l’única legítimada per parlar, amb propietat, de paisatge–. Hem vist geògrafs –i persones en procés de ser-ho– per als quals el fenomen geogràfic queda perfectament descrit en una imatge en la pantalla d’un d’ordinador, obtinguda després de combinar i processar en un SIG un conjunt de grids o capes d’informació geogràfica. Guy Debord, de la Internacional Situacionista, advertia: “Tot allò que un temps va ser viscut directament, s’ha convertit en una mera representació.”

És cert, els SIGs identifiquen patrons en la superficie terrestre que difícilment adverteix un observador situat sobre el terreny. Però aquests patrons ho són de la superficie terrestre i del territori, no pas del paisatge –de l’experiència esdevinguda paisatge–. Tampoc els SIGs ens serveixen per a explicar la relació que s’estableix entre paisatge i identitat, el paisatge com a factor d’identitat i de caracterització del sentiment de pertinença al lloc. La topofília –els sentiments d’estima pel lloc– troba en el paisatge un factor, una peça, una causa de l’amor pel lloc.

Xifres. Un 48,3% (1.726,5 Ha) del territori de Mallorca es troba entre 0 i 100 metres d’altitud. 11 km2 del territori de l’illa (el 0,31%) es troba en l’interval altimètric de 1.000 a 1.500 metres. El municipi de major extensió és Llucmajor (32.704,31 Ha; el 9,03% del territori insular) i el de menor és Búger (827,84 Ha; 0,23%). La finca pública d’Albarca-Es Verger, a Artà, té 1.129,02 Ha. La de Caubet, a Bunyola, en té 13,57. Índex de Pressió Humana: el dia 8 d’agost de 2012 hi havia a Mallorca 1.383.346 persones (el màxim de l’any). El dia 23 de desembre de 2012 n’hi havia 844.672 (el mínim de l’any). En tots aquests casos, acceptar que territori i paisatge són termes intercanviables –termes sinònims– seria acceptar afirmacions com que Llucmajor ocupa el 9,03% del paisatge insular, cosa inversemblant.

A Menorca, d’acord amb un càlcul proporcionat per l’equip de la Infraestructura de Dades Espacials, hi ha 11.119 km lineals de paret seca (els autors del Pla Territorial diuen que són més de 70.000 km, xifra que ens sembla del tot il·lusòria, excessiva: és poc menys del doble de la circumferència de la Terra, 40.075 km). Llegim que aquest fet “se traduce en paisajes troquelados de líneas de piedra seca que hacen las veces de pastores inertes”. L’analogia de les parets amb uns pastors petris és extraordinària i molt ben trobada, però si hem de ser fidels a la nostra concepció del paisatge, preferiríem escriure que “se traduce en un territorio troquelado de líneas de piedra seca”. Si no, estaríem com al començament: l’alegre i irreflexiva sinonímia entre paisatge i territori no ens permet d’establir les diferències entre les dues coses. Per sortir de la desorientació que ens produeix el problema del seu ús indiferenciat –un altre dia hem de tractar el concepte de paisatge geogràfic–, una solució és donar per bona aquesta indiferenciació, a condició que paisatge i territori s'emprin com a sinònims en un context no científic o un context col•loquial. En canvi, quan sigui el teòric del paisatge, l’acadèmic o l’investigador els qui parlen o escriuen sobre paisatge, caldrà demanar-los precisió.

Por una didáctica humanística del paisaje ante la encrucijada de su duplicidad epistémica. Per Gabriel Alomar Garau. Article publicat al núm. 4 de la revista UNES. Universidad, Escuela y Sociedad. Universidad de Granada. Març de 2018.

Descarrega l'article: https://www.revistaunes.com/index.php/revistaunes/article/view/44/36

Resumen: En el presente artículo se hace una reflexión en torno a la necesidad de reformular la didáctica del paisaje con vistas a recuperar la tradición cultural de su estudio y su enseñanza, a la que parece que se ha renunciado en no pocos programas docentes. Epistémicamente dividido entre el saber científico y el saber humanístico, el paisaje ha sufrido una orientación metodológica hacia las ciencias de corte positivista, en detrimento de la tradición cultural. Se apuesta, así, por recuperar una mirada comprensiva del paisaje, frente a la mirada explicativa, para lo cual se reivindica una formación humanística del paisaje que dé cuenta de sus orígenes artísticos, de sus bases filosóficas y de sus valores éticos y estéticos. Una formación humanística del paisaje desarrolla el sentido crítico aplicado al entorno, y redunda en el logro de unos paisajes que resulten satisfactorios a los habitantes y visitantes del lugar.

Ampliació del camp de batalla

Quan està humanitzada en la seva totalitat, la naturalesa ja no pot esser lliure. Està subjugada a la voluntat humana, n’és dependent, no té autonomia. Es comença a parlar aleshores de paisatge, i de paisatge com a interfície: el disseny, la decoració amb què es presenta tota portada o façana –el ‘paisatge’ distòpic de Los Ángeles tal com ens la presenta Blade Runner–. La desnaturalització, aquesta altra forma d'esdevenir, de produir paisatge, comença amb la producció de línies, de quadrats, d'angulositats, de terrenys anivellats, d'una compartimentació geomètrica, racional, de la superfície de la Terra. En el costat oposat, quan no està humanitzada en la seva totalitat, la naturalesa opera amb una certa autonomia, i es pot considerar lliure. És corba, entròpica, descontrolada. S’obre pas, ella tota sola, per sota o per damunt dels designis de l’home. Es tracta, és clar, d’una llibertat sotmesa a la vigilància de l'home, desitjós de sublimar-la perquè esdevingui paisatge.

Des d’una perspectiva 'culturalista', la naturalesa prístina, sense humans, contradiu tota noció de paisatge. Però la naturalesa ha mort, i ara només existeix com a recreació virtualitzada, com a constructe, com a imatge culturalment conformada. La reivindicació ecologista de la naturalesa ¿no és, en realitat i fins a cert punt, la reivindicació d’una naturalesa reelaborada, imaginària? ¿Què té, avui, de fantasia la naturalesa, i què no en té? Preguntat d’una altra manera, acudeixo a una tautologia: ¿Què li queda de natural, a la naturalesa? Al fil d’aquesta pregunta, i termes estrictament culturals, es pot deduir que a mesura que la naturalesa es desnaturalitza per mediació humana, es paisatgitza, i això ocorre per fases, segueix la cronologia de l'evolució de l'home fins que, d'homínid, passa a ser humà (és una manera de dir-ho). En una primera fase, sota l’arbitri de l’home, el paisatge comença a despuntar com a tal, quan el troglodita contempla la naturalesa amb una mirada estranyament distinta. Per alguna raó, adverteix que la naturalesa té qualque cosa més, no utilitària ni pràctica. Potser tingui a veure amb els colors, amb el cant dels aucells o amb el silenci que de vegades hi ha. Al final de tot això, però també dins tot això, s'obre pas el paisatge, que opera ja sense necessitat de la naturalesa, sense cap sustent material o suport geomorfològic. Estic parlant aquí de formes més elevades de dirigir-se a la noció de paisatge, de pensar-hi: narracions no científiques, paisatges descrits només per l’olor o el gust, geografies imaginàries, fabulades, paisatges al·legòrics o futuristes, sensacions, il·lusions terrenals, els paisatges nebulosos de la infància, que evoquem davant d’un estímul sobtat.

Clarence C. Glacken (Huellas en la playa de Rodas. Naturaleza y cultura en el pensamiento occidental, desde la Antigüedad al siglo XVIII, 1996) va fer molt bé en començar per referir-se a aquella antiga concepció segons la qual la naturalesa era vista com un àmbit hostil a l’home. Les empremtes humanes trobades per uns nàufrags grecs en una platja de Rodes els fa pensar que ja no cal tenir por. La terra habitada confereix seguretat. La deshabitada inspira desconfiança. Per això cal habitar-la, subjectar-la i conquerir-la. Així ha estat durant almenys tres mil·lennis, fins que en el món recent s’anuncia la mort de la naturalesa (encara que es tracta d’una mort poc definida, potser temporal), i per això mateix, en relació amb aquest anunci, neix la presa de consciència sobre la necessitat de la seva conservació i la seva salvació –una consciència molt relativa i no universal. Allà on regna la misèria alimentària, s’opta per la tala indiscriminada del bosc, per la mort del tigre o del llop salvatge, que ataca i mata les ovelles del pastor–. Totes aquestes idees i circumstàncies fan que la noció de naturalesa hagi estat, d’un temps ençà, revisada i ampliada substancialment. Una ampliació conceptual com la que ha viscut la idea de paisatge, cosa per la qual, precisament, el paisatge va merèixer el seu ingrés en el camp de batalla de la filosofia.

Llum i paisatge (a propòsit de la classificació dels jardins històrics)

Té raó J. Maderuelo quan comenta la pobresa interpretativa i dubta de la pertinència de classificar els jardins històrics només des d’un punt de vista estilístic (jardins renaixentistes, barrocs, neoclàssics, romàntics…), sense tenir en compte que la forma i disposició dels jardins s’expliquen també per la geografia del lloc –en un sentit ample–, i fins i tot per l’existència d’un conjunt d’alegories, signes i metàfores que els historiadors de l’art no gosen o no són capaços d’interpretar. Tot al respecte, el text de J. Maderuelo (El paisaje. Génesis de un concepto, p. 183) diu el següent:

“Así, se clasifican habitualmente los jardines en renacentistas, barrocos, neoclásicos, románticos… sin que los historiadores que aceptan este tipo de categorías se cuestionen si éstos y otros términos más específicos que se suelen aplicar con bastante precisión para estudiar las obras pictóricas, literarias y arquitectónicas, son pertinentes para calificar unas construcciones que no sólo responden a condicionantes biológicos, climáticos, edáficos e hídricos que vienen determinados por su situación geográfica, sino que han desarrollado unos sistemas de alegorías, signos y metáforas que todavía hoy distan mucho de ser correctamente descifrados, y que condicionan la forma y disposición del jardín más que las tramas y figuras geométricas tomadas del mundo de la arquitectura”.

La nota a peu de pàgina diu: “Como muestra, basta mirar las peregrinas interpretaciones que se suelen hacer del Sacro Bosco de Bomarzo, en Viterbo, o, aún más cercano, el Parque Güell de Gaudí, en Barcelona”.

El mateix autor també adverteix una important mancança de la variable llum als estudis de paisatge, tot observant novament, amb molt encert, la necessitat de considerar la llum i els condicionants geogràfics que la distingeixen, en l’anàlisi del paisatge:

“Generalmente, cuando de solicita una enumeración de los elementos que intervienen en la composición de un paisaje, se suelen citar aquellos accidentes sólidos que se hallan más presentes a la vista, tales como montañas, árboles, mares, ríos o prados, y mut escasamente se menciona la luz. Esto se debe a que la luz no se asimila como un elemento constitutivo del paisaje, sino como el fenómeno que permite ver. Siempre que vemos hay luz y es a través de ella como vemos. Precisamente por esta razón, la luz, aquello que hace visible el mundo, es el elemento que permite que exista el paisaje. Sin embargo, la luz no configura el paisaje sólo por su condición de agente necesario de la visión, sino que sus cualidades cromáticas, intensidad, dirección, grado de difusión, dinámica de cambio, etcétera, constituyen algunos de los valores emocionales y plásticos más importantes de un paisaje. [el Sol y la Luna] no provocan los mismos efectos de iluminación en todas las latitudes, en todas las estaciones del año ni en todas las horas del día. Esto nos permite establecer cualidades cromáticas particulares que asignamos como propias de muchos entornos geográficos, tales como la ‘luz del norte’ o la del Mediterráneo

” (p. 143).

El tercer paisatge

Considerem unes àrees de l’espai de la superfície de la Terra que, per un motiu o altre, romanen o han quedat fora del camp de les decisions que es prenen en matèria territorial, fora de regulacions i reglamentacions. Espais que, conscientment o no, no han estat seleccionats per acomplir cap funció dins de cap sistema territorial. Espais, en definitiva, abandonats o aïllats, dels que sovint no es té constància que hi hagi ja cap intervenció política, econòmica, jurídica o socialment organitzada. Espais no-actuats, i, per tant, tan sols sotmesos a l’acció de la naturalesa genuïna, al curs natural dels fets. Sotmesos, en fi, a una radical incertidumbre sobre el seu futur, el seu desenvolupament, tots dos impredecibles. Es tracta del ‘Tercer Paisatge’, una creació de Gilles Clément (http://www.gillesclement.com) per referir-se, en resumides comptes, a uns paisatges que ho són bàsicament en potència, oberts a qualsevol possibilitat, i que aspiren a convertir-se, algun dia inconcret, en alguna cosa concreta. En paraules del mateix Clément, “Le Tiers-Paysage –fragment indécidé du Jardin Planétaire– désigne la somme des espaces où l’homme abandonne l’évolution du paysage à la seule nature.” D’acord amb el Manifest del Tercer Paisatge, el tercer paisatge és un espai en el que no es plasma ni el poder ni cap submissió al poder. No es refereix al ‘Tercer Món’, i sí pretén remetre’s, en canvi, al ‘Tercer Estat’ descrit per Sieyès l’any 1789 (el de la Revolució Francesa):

“Qu’est-ce que le Tiers-Etat? –Tout–. Quel rôle a-t’il joué jusqu’à présent? –Aucun–. Qu’aspire-t-il à devenir? –Quelque chose–”
(“Què és el Tercer Estat? –Tot–. ¿Què ha fet fins ara? –Res–. ¿Què aspira a ser? –Alguna cosa–”)

Al Manifest, Clément eleva la incertesa a la categoria de factor de la dinàmica o el desenvolupament del paisatge, i ho fa fent valentes proclames com les següents:

“Instruir l’esperit de la no-acció de la mateixa forma que s’instrueix l’esperit de l’acció”.

“Elevar la indecisió a rang polític. Posar-la en equilibri amb el poder”.

“Elevar la improductivitat al rang polític”.

“Considerar el no-ordenament com un principi vital en virtut del qual qualsevol disposició queda travessada pels llambreigs de la vida”.

“Valorar el creixement i el desenvolupament biològic per oposició al creixement i al desenvolupament econòmics”.

D’alguna forma, aquests espais estan presidits per la indefinició, de manera que es poden considerar una mena de ‘reserves’, espais de transició en trànsit de convertir-se en quelcom definit. Els erms rurals, les torberes, les riberes dels rius, els terraplens de ferrocarril, els espais residuals sorgits de l’abandonament de l’obra pública per manca pressupostària, les estructures esquelètiques dels edificis la construcció dels quals s’ha paralitzat indefinidament, urbanitzacions senceres no concloses, terrenys orfes. Tots ells són retalls en els que la naturalesa vegetal torna a manifestar-se en forma d’espècies ruderals o d’altres un poc més reconeixibles. Són típics de les voreres de les carreteres l’olivarda –Inula viscosa– o els petitíssims camps de roselles. A les parets urbanes prolifera sovint la Parietaria. De fet, el principal valor d’aquests espais és la diversitat, la biodiversitat, que Clément converteix en una reinvindicació de l’espontaneïtat contra l’ordre artificial imposat per les deliberacions i el raciocini humà, contra el ferotge afany ordenacionista.

Des d’una perspectiva paisatgística –i la del geògraf del paisatge–, pens en la dignitat d’aquests llocs en els quals encara és possible una manifestació espontània de la naturalesa, per minúscula que sigui. Llocs en els que és possible observar una evolució pròpia, autònoma, independitzada i lliure de la intervenció humana.

Petita ‘instal·lació’ d’Orphan Girl damunt un ‘tercer paisatge’ urbà, mínim,
a Pasajes de San Pedro (Gipuzkoa)

‘Pleasaunces’

L’home modern, cultivat, necessita donar-se plaers visuals que l’espai urbà –nínxol ecològic dels humans– no sempre sembla capaç de proporcionar. Certament, la ciutat és un contenidor de veïns, però és, fonamentalment, un sistema espacial de relacions entre ells, “el lloc en el que s’expressa, en el que es materialitza, la voluntat dels individus de viure junts” (Manuel Cruz. Barcelona: de modelo a marca. EL PAÍS, 25/11/2013). De relacionar-se, en definitiva. Però l’home es relaciona amb l’home mitjançant l’espai, de manera que la compacitat de la ciutat afavoreix, en teoria, aquesta relació, com l’afavoreix –o la rebutja– el  disseny específic d’una plaça, la distribució i disposició espacial del mobiliari urbà, o fins i tot la distribució i disposició del verd urbà, sovint terriblement erroni pel que fa a les espècies arbòries que es trien, o quan se segueixen modes i estils mal importats. No són poques les ciutats mediterrànies en les que s’hi adverteix una ‘palmerització’ excessiva, les ganes d’assemblar-se a un país tropical, o a una ciutat de clima atlàntic, gesposa i espaciosa. O la ridícula tropicalització dels passeigs litorals i platges mediterrànies, permesa i acceptada per tots. Per tots, potser, menys pels que fan crits en el desert elogiant la dignitat identitària del petit garballó, el garrover solitari al costat de la paret seca, els pinars o el so de les cigales els migdies d’estiu. És una reivindicació orgullosa i ple d’amargura. Les reivindicacions d’Heràclit també ho eren, quan promulgava un aristocratisme centrat en el coneixement, en la saviessa (és a dir, no en la sang) –com després també en Plató, com és sabut–.

La ciutat neutra, la mateixa neutralització de l’urbanisme i l’arquitectura identitària, o la que dialoga amb l’entorn preexistent, la seva substitució per una arquitectura de supermercat, la banalització del patrimoni historico-artístic, la tria equivocada de l’espècie vegetal, la tria errònia del mobiliari urbà (en fi, el tipus de paisatgisme urbà promogut per aquest tipus de lectors –és un dir– de Paulo Coelho), són fets poderosos contra els que a penes queden esperançes, que aquí es poden traduïr en llocs en els que fugir del malson pormodern, com del turisme de masses. Quines esperances? Quins llocs?: els dels escassos ‘pleasaunces’ urbans, els parcs, jardins o les parts d’un jardí dissenyats, i això és important, amb l’únic propòsit de donar plaer als sentits (Cf. The pleasances of old Elizabethan houses, de Ruskin). Són llocs, racons (de vegades, inclús ‘tercers paisatges’) en els que s’evidencia un ‘aristocratisme’ espacial (la ment del seu ‘jardiner’ també era una ment aristòcrata, una ment “dels millors”). Són llocs, en definitiva, de reserva dels sentits i de l’esperit humà. Llocs en els que l’escala de treball no és altra que la humana (tot ha d’acabar en l’home, començant per la Ciència). Són també, naturalment, els genius loci. 

Hi ha ciutats, malgrat tot, en les que els pleasaunces no es redueixen al racó urbà, sinó que ocupen amplíssimes àrees de la ciutat. El jardin des Tuileries, a París, no es pot oblidar que originalment formava part exclusiva del Palau des Tuileries, antiga residència reial. A Londres es conserven centenars de jardins, voltes, àrees de reserva per al plaer del sentits (Wilton House Gardens, l’estany de Victoria Park). En tots ells hi ha un aristocratisme, original o més modern, però en tot cas necessari, en el sentit que la seva distinció, el seu genius, s’ha de protegir d’una de les més greus amenaces: la de les visites de masses, per les quals la qualitat de la percepció es perd amb la capacitat de càrrega. Per a evitar mals més grans, arriba el que denomino Freemium paisatgístic (tenim dret a disfrutar d’una part del paisatge, però veure’n la part més interessant o bella té un cost econòmic adicional).

A. Gelabert. Vista privilegiada Dalt Murada, Palma, 1903.