Ampliació del camp de batalla

Quan està humanitzada en la seva totalitat, la naturalesa ja no pot esser lliure. Està subjugada a la voluntat humana, n’és dependent, no té autonomia. Es comença a parlar aleshores de paisatge, i de paisatge com a interfície: el disseny, la decoració amb què es presenta tota portada o façana –el ‘paisatge’ distòpic de Los Ángeles tal com ens la presenta Blade Runner–. La desnaturalització, aquesta altra forma d'esdevenir, de produir paisatge, comença amb la producció de línies, de quadrats, d'angulositats, de terrenys anivellats, d'una compartimentació geomètrica, racional, de la superfície de la Terra. En el costat oposat, quan no està humanitzada en la seva totalitat, la naturalesa opera amb una certa autonomia, i es pot considerar lliure. És corba, entròpica, descontrolada. S’obre pas, ella tota sola, per sota o per damunt dels designis de l’home. Es tracta, és clar, d’una llibertat sotmesa a la vigilància de l'home, desitjós de sublimar-la perquè esdevingui paisatge.

Des d’una perspectiva 'culturalista', la naturalesa prístina, sense humans, contradiu tota noció de paisatge. Però la naturalesa ha mort, i ara només existeix com a recreació virtualitzada, com a constructe, com a imatge culturalment conformada. La reivindicació ecologista de la naturalesa ¿no és, en realitat i fins a cert punt, la reivindicació d’una naturalesa reelaborada, imaginària? ¿Què té, avui, de fantasia la naturalesa, i què no en té? Preguntat d’una altra manera, acudeixo a una tautologia: ¿Què li queda de natural, a la naturalesa? Al fil d’aquesta pregunta, i termes estrictament culturals, es pot deduir que a mesura que la naturalesa es desnaturalitza per mediació humana, es paisatgitza, i això ocorre per fases, segueix la cronologia de l'evolució de l'home fins que, d'homínid, passa a ser humà (és una manera de dir-ho). En una primera fase, sota l’arbitri de l’home, el paisatge comença a despuntar com a tal, quan el troglodita contempla la naturalesa amb una mirada estranyament distinta. Per alguna raó, adverteix que la naturalesa té qualque cosa més, no utilitària ni pràctica. Potser tingui a veure amb els colors, amb el cant dels aucells o amb el silenci que de vegades hi ha. Al final de tot això, però també dins tot això, s'obre pas el paisatge, que opera ja sense necessitat de la naturalesa, sense cap sustent material o suport geomorfològic. Estic parlant aquí de formes més elevades de dirigir-se a la noció de paisatge, de pensar-hi: narracions no científiques, paisatges descrits només per l’olor o el gust, geografies imaginàries, fabulades, paisatges al·legòrics o futuristes, sensacions, il·lusions terrenals, els paisatges nebulosos de la infància, que evoquem davant d’un estímul sobtat.

Clarence C. Glacken (Huellas en la playa de Rodas. Naturaleza y cultura en el pensamiento occidental, desde la Antigüedad al siglo XVIII, 1996) va fer molt bé en començar per referir-se a aquella antiga concepció segons la qual la naturalesa era vista com un àmbit hostil a l’home. Les empremtes humanes trobades per uns nàufrags grecs en una platja de Rodes els fa pensar que ja no cal tenir por. La terra habitada confereix seguretat. La deshabitada inspira desconfiança. Per això cal habitar-la, subjectar-la i conquerir-la. Així ha estat durant almenys tres mil·lennis, fins que en el món recent s’anuncia la mort de la naturalesa (encara que es tracta d’una mort poc definida, potser temporal), i per això mateix, en relació amb aquest anunci, neix la presa de consciència sobre la necessitat de la seva conservació i la seva salvació –una consciència molt relativa i no universal. Allà on regna la misèria alimentària, s’opta per la tala indiscriminada del bosc, per la mort del tigre o del llop salvatge, que ataca i mata les ovelles del pastor–. Totes aquestes idees i circumstàncies fan que la noció de naturalesa hagi estat, d’un temps ençà, revisada i ampliada substancialment. Una ampliació conceptual com la que ha viscut la idea de paisatge, cosa per la qual, precisament, el paisatge va merèixer el seu ingrés en el camp de batalla de la filosofia.