El tercer paisatge

Considerem unes àrees de l’espai de la superfície de la Terra que, per un motiu o altre, romanen o han quedat fora del camp de les decisions que es prenen en matèria territorial, fora de regulacions i reglamentacions. Espais que, conscientment o no, no han estat seleccionats per acomplir cap funció dins de cap sistema territorial. Espais, en definitiva, abandonats o aïllats, dels que sovint no es té constància que hi hagi ja cap intervenció política, econòmica, jurídica o socialment organitzada. Espais no-actuats, i, per tant, tan sols sotmesos a l’acció de la naturalesa genuïna, al curs natural dels fets. Sotmesos, en fi, a una radical incertidumbre sobre el seu futur, el seu desenvolupament, tots dos impredecibles. Es tracta del ‘Tercer Paisatge’, una creació de Gilles Clément (http://www.gillesclement.com) per referir-se, en resumides comptes, a uns paisatges que ho són bàsicament en potència, oberts a qualsevol possibilitat, i que aspiren a convertir-se, algun dia inconcret, en alguna cosa concreta. En paraules del mateix Clément, “Le Tiers-Paysage –fragment indécidé du Jardin Planétaire– désigne la somme des espaces où l’homme abandonne l’évolution du paysage à la seule nature.” D’acord amb el Manifest del Tercer Paisatge, el tercer paisatge és un espai en el que no es plasma ni el poder ni cap submissió al poder. No es refereix al ‘Tercer Món’, i sí pretén remetre’s, en canvi, al ‘Tercer Estat’ descrit per Sieyès l’any 1789 (el de la Revolució Francesa):

“Qu’est-ce que le Tiers-Etat? –Tout–. Quel rôle a-t’il joué jusqu’à présent? –Aucun–. Qu’aspire-t-il à devenir? –Quelque chose–”
(“Què és el Tercer Estat? –Tot–. ¿Què ha fet fins ara? –Res–. ¿Què aspira a ser? –Alguna cosa–”)

Al Manifest, Clément eleva la incertesa a la categoria de factor de la dinàmica o el desenvolupament del paisatge, i ho fa fent valentes proclames com les següents:

“Instruir l’esperit de la no-acció de la mateixa forma que s’instrueix l’esperit de l’acció”.

“Elevar la indecisió a rang polític. Posar-la en equilibri amb el poder”.

“Elevar la improductivitat al rang polític”.

“Considerar el no-ordenament com un principi vital en virtut del qual qualsevol disposició queda travessada pels llambreigs de la vida”.

“Valorar el creixement i el desenvolupament biològic per oposició al creixement i al desenvolupament econòmics”.

D’alguna forma, aquests espais estan presidits per la indefinició, de manera que es poden considerar una mena de ‘reserves’, espais de transició en trànsit de convertir-se en quelcom definit. Els erms rurals, les torberes, les riberes dels rius, els terraplens de ferrocarril, els espais residuals sorgits de l’abandonament de l’obra pública per manca pressupostària, les estructures esquelètiques dels edificis la construcció dels quals s’ha paralitzat indefinidament, urbanitzacions senceres no concloses, terrenys orfes. Tots ells són retalls en els que la naturalesa vegetal torna a manifestar-se en forma d’espècies ruderals o d’altres un poc més reconeixibles. Són típics de les voreres de les carreteres l’olivarda –Inula viscosa– o els petitíssims camps de roselles. A les parets urbanes prolifera sovint la Parietaria. De fet, el principal valor d’aquests espais és la diversitat, la biodiversitat, que Clément converteix en una reinvindicació de l’espontaneïtat contra l’ordre artificial imposat per les deliberacions i el raciocini humà, contra el ferotge afany ordenacionista.

Des d’una perspectiva paisatgística –i la del geògraf del paisatge–, pens en la dignitat d’aquests llocs en els quals encara és possible una manifestació espontània de la naturalesa, per minúscula que sigui. Llocs en els que és possible observar una evolució pròpia, autònoma, independitzada i lliure de la intervenció humana.

Petita ‘instal·lació’ d’Orphan Girl damunt un ‘tercer paisatge’ urbà, mínim,
a Pasajes de San Pedro (Gipuzkoa)