24/8/18

Geoestadística i paisatge

El territori brinda una experiència estètica a la que aquí, en aquestes pàgines, donam el nom de paisatge. Per això, en contra del que alguns creuen, precisament perquè no són cap mesura de l’experiència que és tot paisatge, les xifres no mesuren ni medeixen res que pugui ser tingut com a paisatge. L’índex de diversitat de Shannon, que dóna una mesura numèrica del grau de biodiversitat específica dins la parcel•la d’estudi, serveix de mesura de la diversitat d’espècies, però un índex alt (el 5 de les àrees tropicals) no indica una qualitat major del paisatge. Tampoc un índex baix (el 0,5 d’un desert de sorra) indica pobresa paisatgística. Si fos així, seria fàcil caure en la creença segons la qual el Gran Erg Occidental és un desert gegantí que com a tal està necessitat de quelcom que posi remei al seu infortuni, alguna cosa que impedeixi que sigui el desert que és. Sembla, de fet, que els deserts no ens resulten 'ambientalment' satisfactoris, que són dolents i simbolitzen, de fet, la penúria i les dificultats per a la vida. Malgrat això, la penúria ecològica no es tradueix en penúria paisatgística. Ben al contrari: quin goig, quina impressió contemplar el paisatge del desert del Gran Erg des de les dunes de Taghit, a Algèria –escric això amb coneixement de causa–. Allò que al desert no ens satisfà ecològicament, ens satisfà paisatgísticament. És llavors quan podem començar a entendre que hi ha d’haver una diferència entre paisatge i lloc, entre paisatge i espai geogràfic, entre paisatge i territori. En resum, l’índex de diversitat de Shannon i en general tots els índexos de connectivitat, veinatge o distància, tots ells tan útils en Ecologia, no ho són gens en Paisatge. Llevat que usem la denominació de paisatge com a sinònim de territori. Però fer això és entrar en una lògica equivocada per la base. Una lògica de la qual molts no saben o no volen sortir. A l’Acadèmia i a les revistes de Geografia advertim la conquesta d’aquesta visió territorial o ecològica del paisatge, en detriment d’una visió humanística, cultural –l’única legítimada per parlar, amb propietat, de paisatge–. Hem vist geògrafs –i persones en procés de ser-ho– per als quals el fenomen geogràfic queda perfectament descrit en una imatge en la pantalla d’un d’ordinador, obtinguda després de combinar i processar en un SIG un conjunt de grids o capes d’informació geogràfica. Guy Debord, de la Internacional Situacionista, advertia: “Tot allò que un temps va ser viscut directament, s’ha convertit en una mera representació.”

És cert, els SIGs identifiquen patrons en la superficie terrestre que difícilment adverteix un observador situat sobre el terreny. Però aquests patrons ho són de la superficie terrestre i del territori, no pas del paisatge –de l’experiència esdevinguda paisatge–. Tampoc els SIGs ens serveixen per a explicar la relació que s’estableix entre paisatge i identitat, el paisatge com a factor d’identitat i de caracterització del sentiment de pertinença al lloc. La topofília –els sentiments d’estima pel lloc– troba en el paisatge un factor, una peça, una causa de l’amor pel lloc.

Xifres. Un 48,3% (1.726,5 Ha) del territori de Mallorca es troba entre 0 i 100 metres d’altitud. 11 km2 del territori de l’illa (el 0,31%) es troba en l’interval altimètric de 1.000 a 1.500 metres. El municipi de major extensió és Llucmajor (32.704,31 Ha; el 9,03% del territori insular) i el de menor és Búger (827,84 Ha; 0,23%). La finca pública d’Albarca-Es Verger, a Artà, té 1.129,02 Ha. La de Caubet, a Bunyola, en té 13,57. Índex de Pressió Humana: el dia 8 d’agost de 2012 hi havia a Mallorca 1.383.346 persones (el màxim de l’any). El dia 23 de desembre de 2012 n’hi havia 844.672 (el mínim de l’any). En tots aquests casos, acceptar que territori i paisatge són termes intercanviables –termes sinònims– seria acceptar afirmacions com que Llucmajor ocupa el 9,03% del paisatge insular, cosa inversemblant.

A Menorca, d’acord amb un càlcul proporcionat per l’equip de la Infraestructura de Dades Espacials, hi ha 11.119 km lineals de paret seca (els autors del Pla Territorial diuen que són més de 70.000 km, xifra que ens sembla del tot il·lusòria, excessiva: és poc menys del doble de la circumferència de la Terra, 40.075 km). Llegim que aquest fet “se traduce en paisajes troquelados de líneas de piedra seca que hacen las veces de pastores inertes”. L’analogia de les parets amb uns pastors petris és extraordinària i molt ben trobada, però si hem de ser fidels a la nostra concepció del paisatge, preferiríem escriure que “se traduce en un territorio troquelado de líneas de piedra seca”. Si no, estaríem com al començament: l’alegre i irreflexiva sinonímia entre paisatge i territori no ens permet d’establir les diferències entre les dues coses. Per sortir de la desorientació que ens produeix el problema del seu ús indiferenciat –un altre dia hem de tractar el concepte de paisatge geogràfic–, una solució és donar per bona aquesta indiferenciació, a condició que paisatge i territori s'emprin com a sinònims en un context no científic o un context col•loquial. En canvi, quan sigui el teòric del paisatge, l’acadèmic o l’investigador els qui parlen o escriuen sobre paisatge, caldrà demanar-los precisió.