En aquesta assignatura i enguany, s’opta per defensar plenament la idea segons la qual quan un individu que no pertany a una ‘societat paisatgística’ contempla la diversitat fenomènica de l’espai que l’envolta, no fa d’ella una ‘lectura paisatgística’. Serveixi com a exemple el següent: Imaginem un camperol romà del segle II, ocupat un dematí qualsevol en controlar el creixement dels pèsols que té cultivats al fundus o a l’hortus. L’home aixeca el cap i contempla durant un instant l’espai circumdant, especialment agradós. El que hi veu no és, precisament, paisatge. De fet, és impossible que ho sigui, per una raó obvia: els romans no tenien, ni en l’idioma ni en el cap, la idea de paisatge. De les 7.000 llengües que existeixen al món (http://indigenoustweets.com), quines realment contenen un mot que signifiqui ‘paisatge’ en els mateixos termes semàntics que el nostre actual?. Encara més, si substituïm el romà per un pagès balear ben entrat el segle XX, el resultat serà el mateix. Per què?
La resposta la trobam, fonamentalment, en A. Berque i J. Maderuelo, qui recorda que “el paisatge és un constructe, una elaboració mental que els homes realitzam a través dels fenòmens de la cultura”. En aquest sentit, ni la cultura romana ni la baleàrica havien desenvolupat aleshores el concepte de paisatge. El terme castellà paisaje no està documentat fins l’any 1708, i tardaria encara molt més en arribar a l’illa de Mallorca. Ni tan sols en la determinació de l’emplaçament d’unes cases de possessió hi ha hagut una ‘elecció paisatgista’, com tampoc la hi va haver en la decisió de l’emplaçament del Partenó sobre l’abrupta colina de l’acròpoli d’Atenes, o la Vil·la Adriana, als afores de Tívoli. Podem pensar que el que nosaltres veiem des de l’acròpoli estant són els mateixos objectes reals que miraren els homes del segle V aC. No podem mirar el mateix. Perquè la nostra mirada –l’afirmació torna a ser de J. Maderuelo– “és el fruit de l’acumulació i decantació d’experiències visuals que passen per la contemplació de múltiples fenòmens nous, anteriorment inexistents”.
En definitiva, el camperol baleàric de mitjan segle XX no 'veia' paisatges, sinó una composició escènica amb ‘objectes’ en moviment –rodes de molins, estris agrícoles, aigua corrent–, de manera que la seva relació amb el medi no era sentimental, sinó utilitària, pràctica, funcional. No era paisatgística. És el tòpic –per deformació romàntica– allò que fa que s’utilitzi el terme paisatge per citar fenòmens que han ocorregut en èpoques en les que no existiren ni el concepte ni la paraula que el designa. En aquesta mateixa línia, també és profundament erroni creure que la idea de bellesa està universalment unida a la idea de naturalesa, que la naturalesa en si mateixa no pot esser més que bella, i que, per això, tot ésser humà disfruta de la bellesa dels paisatges. Dedicaré un futur post a comentar algunes qüestions relatives a l’orofòbia, per tractar d’il·luminar la por o el menyspreu de l’agricultor de les planes mediterrànies per les muntanyes.
Tal és la definició d’A. Berque a propòsit del paisatge: “l’expréssion sensible de la relation d’un sujet, individuel ou collectif, à l’espace et à la nature” (Le sauvage et l’artifice. Les japonais devant la nature, 1986). Què és, idò, una 'societat paisatgística’?: Llegim els quatre criteris del mateix Berque (Cinq propositions pour une théorie du paysage, 1994), atenent els quals el paisatge és aquella relació que es dóna en les societats en les que trobam:
1) L’ús d’un mot o representació lingüística per dir ‘paisatge’;
2) L’existència d’una literatura (oral o escrita, en forma de poemes, cançons o altres representacions) que descrigui un paisatge o bé canti la seva bellesa;
3) L’existència de representacions pictòriques de paisatges (pintura o dibuixos)
4) L’existència de jardins o ‘arquitectures’ del paisatge amb finalitats plaentes.
En definitiva, el camperol baleàric de mitjan segle XX no 'veia' paisatges, sinó una composició escènica amb ‘objectes’ en moviment –rodes de molins, estris agrícoles, aigua corrent–, de manera que la seva relació amb el medi no era sentimental, sinó utilitària, pràctica, funcional. No era paisatgística. És el tòpic –per deformació romàntica– allò que fa que s’utilitzi el terme paisatge per citar fenòmens que han ocorregut en èpoques en les que no existiren ni el concepte ni la paraula que el designa. En aquesta mateixa línia, també és profundament erroni creure que la idea de bellesa està universalment unida a la idea de naturalesa, que la naturalesa en si mateixa no pot esser més que bella, i que, per això, tot ésser humà disfruta de la bellesa dels paisatges. Dedicaré un futur post a comentar algunes qüestions relatives a l’orofòbia, per tractar d’il·luminar la por o el menyspreu de l’agricultor de les planes mediterrànies per les muntanyes.
Tal és la definició d’A. Berque a propòsit del paisatge: “l’expréssion sensible de la relation d’un sujet, individuel ou collectif, à l’espace et à la nature” (Le sauvage et l’artifice. Les japonais devant la nature, 1986). Què és, idò, una 'societat paisatgística’?: Llegim els quatre criteris del mateix Berque (Cinq propositions pour une théorie du paysage, 1994), atenent els quals el paisatge és aquella relació que es dóna en les societats en les que trobam:
1) L’ús d’un mot o representació lingüística per dir ‘paisatge’;
2) L’existència d’una literatura (oral o escrita, en forma de poemes, cançons o altres representacions) que descrigui un paisatge o bé canti la seva bellesa;
3) L’existència de representacions pictòriques de paisatges (pintura o dibuixos)
4) L’existència de jardins o ‘arquitectures’ del paisatge amb finalitats plaentes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada