Rien d'aligné, rien de nivelé

Júlia o la nova Eloïsa (Julie ou la Nouvelle Héloïse) és una novel·la epistolar de J.-J. Rousseau, publicada l’any 1761 i esdevinguda, segurament, el primer best-seller de la història. La novel·la ens serveix a la perfecció per confrontar dues formes antagòniques de concebre un jardí –el jardí francés d’època barroca i el jardí anglès d’època posterior–, confrontació en la qual s’expressen dues actituds ètiques del parell conceptual home-naturalesa. Si convenim que en els jardins es descobreix una metàfora de la bona vida i alhora la forma en què es materialitzen els somnis de perfecció social, és pertinent pensar que el jardí expressa una concepció ètica del món. La intriga de la novel·la és la de l’amor impossible entre la jove noble Julie d’Étange i el seu preceptor pobre, de nom Saint-Preux. Aquesta relació amorosa es desplega en forma de les cartes que intercanvien els dos amants, i en les quals queden identificades les modes, usos i costums de l’Europa il·lustrada del segle XVIII, així com aspectes de la vida com l’amistat, la passió amorosa, l’honor, la lleialtat o el deure moral. En les cartes queden igualment retratades les preocupacions filosòfiques de Rousseau en relació amb les arts, la política o l’educació, i hi ha lloc també per a la reflexió sobre els treballs del camp, els jardins i en general el paisatgisme. Precisament és en les referències al paisatge en les quals es pot llegir el pensament roussonià sobre l’ideal humà, i sobre el paper de la naturalesa en aquest ideal. Així, en les cartes de Saint-Preux es descriu l’ideal d’un jardí que es caracteritza per la seva naturalitat, és a dir per la impressió segons la qual la domesticació de la naturalesa que comporta tota creació jardinera passa completament inadvertida: “La naturalesa ha fet ja el millor que es podia fer, però nosaltres volem fer-ho millor, i ho espenyam tot” (La nature a tout fait le mieux qu’il était possible; mais nous voulons faire mieux encore, et nous gâtons tout), es diu en la Carta VII.

En la novel·la, Rousseau presenta als Srs. Wolmar, pares de Júlia, com a posseïdors d’un lloc bucòlic, de nom Clarens, en el qual hi ha boscos, salts d’aigua, coves i tot un conjunt d’elements físics capaços de sorprendre i impressionar al passejant. Un lloc en concret, proper a la gran casa, es distingeix pel seu caràcter més retirat i salvatge. Júlia, dona naturalista i amant dels jardins, ha donat a aquest lloc el nom simbòlic d’Elysée, en clara referència al paradís mitològic grec dels Camps Elisis, lloc en el qual els herois i les ànimes immortals dels homes i dones virtuoses tenen una eterna existència feliç. És precisament en relació amb aquest lloc retirat que trobam en Rousseau-Saint-Preux, en la Carta XI de la Quarta Part, la crítica més ferotge al jardí d’estil francès, en contra del qual oposa el jardí d’estil anglès, la característica principal del qual és la negació de la geometria:

“Aquí no verá nada alineado, nivelado; nunca entró en este lugar la cuerda; la naturaleza no planta nada tirado a cordel; las sinuodidades con su fingida irregularidad son trabajadas artísticamente para prolongar el paseo, ocultar los límites de la isla y agrandar su aparente extensión sin crear recovecos incómodos y demasiado frecuentes”.

“Vous ne voyez rien d’aligné, rien de nivelé; jamais le cordeau n’entra dans ce lieu; la nature ne plante rien au cordeau; les sinuosités dans leur feinte irrégularité sont ménagées avec art pour prolonger la promenade; cacher les bords de l’île, et en agrandir l’étendue apparente sans faire des détours incommodes et trop fréquents”.

En efecte, és en el jardí desgeometritzat i asilvestrat a on es materialitza i s’invoca la llibertat i, en cert sentit, l’irracional, la qual cosa s’acomoda notòriament als pressupòsits del romanticisme. En el costat oposat es troba el jardí formal ‘a la francesa’, en el qual es manifesta el triomf del racionalisme filosòfic, invocant el qual el jardiner recorre a la línea recta, la simetria, la proporció, l’ordre, la convenció. D’aquesta manera, si en el jardí d’estil anglès la línia corba expressa simbòlicament un ideal de llibertat –el de la Il·lustració i el liberalisme–, la línea recta del jardí d’estil francès evoca l’absolutisme monàrquic del Barroc. Per això, els principis ètics reguladors del jardí d’estil anglès rebutgen qualsevol disseny en el que es manifesti aquest absolutisme i aquella falta de llibertat. El racionalisme francès es posa només al servei d’uns pocs (la monarquia i l’aristocràcia), i no del poble sencer, idealment format per lliurepensadors. [Continuarà]

Tomba de Rousseau als jardins 'paisatgistes' d'Ermenonville

Paisatges perifèrics. ‘Living in the sprawl’

L'imaginari geogràfic col·lectiu sovint relaciona els paisatges perifèrics amb una confusa miscel·lània d'infrastructures incardinades dins l'extinta ruralia en les fronteres de la ciutat: centres de consum comercial i d'oci ("dead shopping malls rise like mountains beyond mountains", canta Régine Chassagne), centrals de producció d'energia, autovies de ronda i autopistes, viaductes, aqüeductes, benzineres, línies elèctriques, ciclòpies torres de metall, voluminosos dipòsits de gas, naus d'emmagatzament, pedreres, abocadors, marines seques, fàbriques, parcs eòlics i fotovoltaics, canals de reg, cursos d'aigua, horts familiars, fragmentària agricultura de secà, instal·lacions aeroportuàries, cotxeres, vies de ferrocarril, tancats amb paret i reixa de ferro, discoteques afterhours, camps esportius, urbanitzacions residencials, vivendes en disseminat amb grans garatges i piscines als patis del darrera. Les perifèries són els espais on la ciutat recepciona els recursos que necessita per a existir –energètics, alimenticis, de transport–, i on diposita els residus produïts en el curs d'aquesta existència. Serveixen, per tant, de territori-suport. L'expansió urbana (l'sprawl) hi col·locà també a persones que no cabien dins la ciutat, però també a les que voluntàriament han cregut en les promeses immobiliàries del resort banal o de l'adossat per a classes intermitges, "a 15 minutos de la ciudad" –o sigui, fora d'ella–. La polivalència i polifuncionalitat de les perifèries n'ha creat un paisatge i per tant una imatge, una estètica distintiva, ben aprofitada per la cinematografia i les literatures del rebuig social, del pessimisme, del desencant, de la runa, de la crisi, de les rebel·lions adolescents, dels temps líquids que caracteritzen l'època postmoderna.

Aparentment, aquestes vores urbanes tenen el caràcter de l'efímer o si més no de la reversibilitat, i es diria que mai no aconseguiran desfer-se de l'etiqueta del no-lloc. No obstant, n'hi ha que li han descobert un cert encant, i al seu voltant s'hi ha creat tota una imprecisa cultura en què el que menys importa és la ideologia, perquè dins el gran centre comercial de l'amorfa extensió de la ciutat hi conviuen senyors i senyores de llinatge noble, clan gitano, nou-ric hoteler i cambrers i cambreres del ric hoteler, criades i cuineres de casa burgesa, de metges, d'enginyers, d'arquitectes, d'advocats, de promotors immobiliaris, drogadictes, residents d'origen nòrdic, germànic, anglosaxó, francès, italià, jardiners, escriptors, enrajoladors, historiadors, empleats de banca, filòsofs, estudiants, rendistes, inversors, tots ells consumidors sense excepció.

Es diria, tanmateix, que hi ha un suburbanisme com a forma de vida, amb unes característiques sociodemogràfiques pròpies, una personalitat pròpia –malgrat sigui la de la impersonalitat, l'eclecticisme imperant, la indefinició– i uns estilismes de gran interès antropològic (poligonero, chandalismo, són categories estètiques noves que mereixen tota l'atenció de l'analista de la posmodernitat). 'Living in the sprawl' és viure a les afores, en aquesta zona d'expansió urbana i suburbial. Denostada pels moderns, n'hi ha que li han descobert un cert i novedós encant. I no es rar que el nou urbanisme i el paisatgisme hagin concedit a les perifèries urbanes la prometedora categoria d'espais d'oportunitat on desenvolupar-hi tàctiques de disseny urbà i de restauració paisatgística per a la modernització suburbana. Paisatgísticament, els espais oberts de les zones d'expansió contrasten amb els apilonaments i la compacitat dels centres urbans. Però tan oberts, que s'ha de creuar una carretera per anar a comprar el pa nostre de cada dia. Psicològicament, es parla de les preferències humanes per l'ordre i per les coses que tenen sentit, d'aquí que el caòtic i indeterminat territori de les perifèries no satisfaci aquestes necessitats, i d'aquí la necessitat de trobar un sentit en l'aparent indefinició suburbial. Així i tot, dins l'aparent caos de Lagos (Nigèria), setze milions d'habitants en la ciutat demogràficament més explosiva de l'Àfrica, Rem Koolhaas hi veia una clara organització del treball i de la vida (Lagos Wide & Close. An Interactive Journey into an Exploding City, 2004).

Per últim, direm que usant la teoria de l'ecologia del paisatge s'hi poden aplicar un conjunt d'eines analítiques per mesurar l'expansió urbana, caracteritzar-la espacialment i observar els seus efectes. Aquestes eines són les de la fotointerpretació de fotografies aèries i imatges de satèl·lit, i la integració de les dades obtingudes en un programa informàtic de càlcul de mètriques del paisatge. Especialment adequats són l'índex del fragment més gran, el de contigüitat, el del nombre de fragments i el de la forma dels fragments (per mesurar la compacitat geomètrica dels fragments). També és de gran interès l’índex de dimensió fractal, usat per descriure la complexitat i el grau de fragmentació de cada patch, basat en la proporció entre perímetre i àrea. Tanmateix, són uns indicadors pensats per al caràcter obviament horitzontal de l'sprawl, i per tant difícilment copsarien les heterotopies urbanes de Foucault o les sensacions heterotòpiques cantades per Arcade Fire (that we can never get away from the sprawl. Living in the sprawl. There's no end in sight. I need the darkness, someone please cut the lights).