Júlia o la nova Eloïsa (Julie ou la Nouvelle Héloïse) és una novel·la epistolar de J.-J. Rousseau, publicada l’any 1761 i esdevinguda, segurament, el primer best-seller de la història. La novel·la ens serveix a la perfecció per confrontar dues formes antagòniques de concebre un jardí –el jardí francés d’època barroca i el jardí anglès d’època posterior–, confrontació en la qual s’expressen dues actituds ètiques del parell conceptual home-naturalesa. Si convenim que en els jardins es descobreix una metàfora de la bona vida i alhora la forma en què es materialitzen els somnis de perfecció social, és pertinent pensar que el jardí expressa una concepció ètica del món. La intriga de la novel·la és la de l’amor impossible entre la jove noble Julie d’Étange i el seu preceptor pobre, de nom Saint-Preux. Aquesta relació amorosa es desplega en forma de les cartes que intercanvien els dos amants, i en les quals queden identificades les modes, usos i costums de l’Europa il·lustrada del segle XVIII, així com aspectes de la vida com l’amistat, la passió amorosa, l’honor, la lleialtat o el deure moral. En les cartes queden igualment retratades les preocupacions filosòfiques de Rousseau en relació amb les arts, la política o l’educació, i hi ha lloc també per a la reflexió sobre els treballs del camp, els jardins i en general el paisatgisme. Precisament és en les referències al paisatge en les quals es pot llegir el pensament roussonià sobre l’ideal humà, i sobre el paper de la naturalesa en aquest ideal. Així, en les cartes de Saint-Preux es descriu l’ideal d’un jardí que es caracteritza per la seva naturalitat, és a dir per la impressió segons la qual la domesticació de la naturalesa que comporta tota creació jardinera passa completament inadvertida: “La naturalesa ha fet ja el millor que es podia fer, però nosaltres volem fer-ho millor, i ho espenyam tot” (La nature a tout fait le mieux qu’il était possible; mais nous voulons faire mieux encore, et nous gâtons tout), es diu en la Carta VII.
En la novel·la, Rousseau presenta als Srs. Wolmar, pares de Júlia, com a posseïdors d’un lloc bucòlic, de nom Clarens, en el qual hi ha boscos, salts d’aigua, coves i tot un conjunt d’elements físics capaços de sorprendre i impressionar al passejant. Un lloc en concret, proper a la gran casa, es distingeix pel seu caràcter més retirat i salvatge. Júlia, dona naturalista i amant dels jardins, ha donat a aquest lloc el nom simbòlic d’Elysée, en clara referència al paradís mitològic grec dels Camps Elisis, lloc en el qual els herois i les ànimes immortals dels homes i dones virtuoses tenen una eterna existència feliç. És precisament en relació amb aquest lloc retirat que trobam en Rousseau-Saint-Preux, en la Carta XI de la Quarta Part, la crítica més ferotge al jardí d’estil francès, en contra del qual oposa el jardí d’estil anglès, la característica principal del qual és la negació de la geometria:
“Aquí no verá nada alineado, nivelado; nunca entró en este lugar la cuerda; la naturaleza no planta nada tirado a cordel; las sinuodidades con su fingida irregularidad son trabajadas artísticamente para prolongar el paseo, ocultar los límites de la isla y agrandar su aparente extensión sin crear recovecos incómodos y demasiado frecuentes”.
“Vous ne voyez rien d’aligné, rien de nivelé; jamais le cordeau n’entra dans ce lieu; la nature ne plante rien au cordeau; les sinuosités dans leur feinte irrégularité sont ménagées avec art pour prolonger la promenade; cacher les bords de l’île, et en agrandir l’étendue apparente sans faire des détours incommodes et trop fréquents”.
En efecte, és en el jardí desgeometritzat i asilvestrat a on es materialitza i s’invoca la llibertat i, en cert sentit, l’irracional, la qual cosa s’acomoda notòriament als pressupòsits del romanticisme. En el costat oposat es troba el jardí formal ‘a la francesa’, en el qual es manifesta el triomf del racionalisme filosòfic, invocant el qual el jardiner recorre a la línea recta, la simetria, la proporció, l’ordre, la convenció. D’aquesta manera, si en el jardí d’estil anglès la línia corba expressa simbòlicament un ideal de llibertat –el de la Il·lustració i el liberalisme–, la línea recta del jardí d’estil francès evoca l’absolutisme monàrquic del Barroc. Per això, els principis ètics reguladors del jardí d’estil anglès rebutgen qualsevol disseny en el que es manifesti aquest absolutisme i aquella falta de llibertat. El racionalisme francès es posa només al servei d’uns pocs (la monarquia i l’aristocràcia), i no del poble sencer, idealment format per lliurepensadors. [Continuarà]
En la novel·la, Rousseau presenta als Srs. Wolmar, pares de Júlia, com a posseïdors d’un lloc bucòlic, de nom Clarens, en el qual hi ha boscos, salts d’aigua, coves i tot un conjunt d’elements físics capaços de sorprendre i impressionar al passejant. Un lloc en concret, proper a la gran casa, es distingeix pel seu caràcter més retirat i salvatge. Júlia, dona naturalista i amant dels jardins, ha donat a aquest lloc el nom simbòlic d’Elysée, en clara referència al paradís mitològic grec dels Camps Elisis, lloc en el qual els herois i les ànimes immortals dels homes i dones virtuoses tenen una eterna existència feliç. És precisament en relació amb aquest lloc retirat que trobam en Rousseau-Saint-Preux, en la Carta XI de la Quarta Part, la crítica més ferotge al jardí d’estil francès, en contra del qual oposa el jardí d’estil anglès, la característica principal del qual és la negació de la geometria:
“Aquí no verá nada alineado, nivelado; nunca entró en este lugar la cuerda; la naturaleza no planta nada tirado a cordel; las sinuodidades con su fingida irregularidad son trabajadas artísticamente para prolongar el paseo, ocultar los límites de la isla y agrandar su aparente extensión sin crear recovecos incómodos y demasiado frecuentes”.
“Vous ne voyez rien d’aligné, rien de nivelé; jamais le cordeau n’entra dans ce lieu; la nature ne plante rien au cordeau; les sinuosités dans leur feinte irrégularité sont ménagées avec art pour prolonger la promenade; cacher les bords de l’île, et en agrandir l’étendue apparente sans faire des détours incommodes et trop fréquents”.
En efecte, és en el jardí desgeometritzat i asilvestrat a on es materialitza i s’invoca la llibertat i, en cert sentit, l’irracional, la qual cosa s’acomoda notòriament als pressupòsits del romanticisme. En el costat oposat es troba el jardí formal ‘a la francesa’, en el qual es manifesta el triomf del racionalisme filosòfic, invocant el qual el jardiner recorre a la línea recta, la simetria, la proporció, l’ordre, la convenció. D’aquesta manera, si en el jardí d’estil anglès la línia corba expressa simbòlicament un ideal de llibertat –el de la Il·lustració i el liberalisme–, la línea recta del jardí d’estil francès evoca l’absolutisme monàrquic del Barroc. Per això, els principis ètics reguladors del jardí d’estil anglès rebutgen qualsevol disseny en el que es manifesti aquest absolutisme i aquella falta de llibertat. El racionalisme francès es posa només al servei d’uns pocs (la monarquia i l’aristocràcia), i no del poble sencer, idealment format per lliurepensadors. [Continuarà]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada