El color és una font inesgotable de sensacions, però també d'idees i de possibilitats d'estudi i de treball en paisatge i en paisatgisme. Li hem dedicat més d'una entrada en aquest i en altres llocs. D'entrada, si els ecosistemes agrícoles de Mallorca son un element essencial de la riquesa paisatgística de l'illa és sobretot per la seva diversitat florística, que dóna al paisatge mallorquí tota una diversitat de colors i formes en funció dels arbres que aquí es cultiven: ametllers, tarongers, oliveres, figueres, vinyes, garrovers, més tota la variadíssima resta d'arbres fruiters.
En pintura –i ja sabem que en paisatge tot comença per l'art– l'ús del color tingué una evolució directament relacionada amb el mercat de pigments. Dins el primer Renaixement trobam que en les pintures sobre fusta de Duccio di Buoningsegna, els pigments que s'utilitzen són molt limitats, i per tant donen un nombre limitat de colors, els quals s'aconsegueixen amb no poques dificultats. Si pensam en la manera com anaven vestits els pagesos del segle XIV, veurem com la gama de colors emprats és certament pobre, perquè no s'ha aconseguit tenyir (això era més car) cadascun dels teixits per modificar el seu color natural. Dit d'una altra manera, les pintures que tenen una gama més àmplia de pigments eren les que havien tingut un bon finançament i el pintor havia pogut comprar-los. Buoningsegna i companyia no eren tant pintors com un grup d'artesans que es dedicaven a pintar, a donar color. Els encarregats de decorar les esglèsies. A les pintures de paisatge –les que amb prou feines aniran apareixent i les que es consolidaran en el barroc, el romanticisme i més enllà– òbviament es juga amb els contrasts, i amb els colors saturats que es reserven per als primers plans, i els colors menys saturats que s'empren per pintar els llocs més allunyats. En el romàntic John Constable es veu l'evolució d'un naturalisme colorista i carregat de llum a un naturalisme més melancòlic i ombrívol, amb el qual les seves pintures es van carregant de sentiment. L'expressionisme i la subjectivitat són cada cop més evidents, i l'Stonehenge (1835) de Constable és per aquesta via melacòlic i certamet trist (la tristesa que causa quelcom del passat que s'ha perdut).
Si al capdavall el paisatge és una emoció, pot explicar-se què és una emoció, com apareix, quin sentit biològic té, quines avantatges selectives tenen els organismes que tenen emocions. No debades, les emocions són el principi del llenguatge, el primer llenguatge. Pel que fa al color, el nostre cervell –el cervell humà– només és capaç de distingir tres colors. Podem entendre molts altres colors, per exemple el groc, el lila, però és el cervell l'òrgan que els interpreta, perquè la sensibilitat dels cons i bastons es limita a l'escala de grisos, als blaus, els vermells i els verds. Som, per tant, animals tricroms, però la majoria d'animals domèstics són bicroms (veuen dos colors). En termes estrictament físics, la llum està formada per diferents longituds d'ona, i el que veiem dels objectes és el 'color' reflectit, corresponent a la longitud d'ona no absorbida per l'objecte i per tant reflectida. Longituds d'ona curtes com l'ultraviolat, els humans no les veiem, com sí la veuen molts insectes. La calor és un infraroig que els humans no veiem, però sí alguns animals que cacen. Hi ha organismes (els auto-lluminosos) en els quals trobam tres formes possibles d'emetre llum, a vegades amb color: la florescència, la fosforescència i la bioluminescència. En la naturalesa hi ha tres nivells evolutius d'utilització de la llum. Ben conegut és el de la fotosíntesi, en la qual els receptors, que són sobretot clorofil·les –pigments que s'exciten–, fan que la planta pugui obtenir energia. Altre és el cromatòfor i amb ell tot un llenguatge dels colors que a l'ecòleg del paisatge li hauria d'interessar conèixer. Sobre els colors que classificam com a luminiscents, tenim coses com el mar que és mogut cap a final de l'estiu fa espurnes de color. Les espurnes del mar són emissió d'energia excedent del fitoplàncton, però esdevenen un element més del paisatge perquè els artistes, els poetes, poetitzaren aquest efecte de la naturalesa, poetitzacions que ens van convéncer i que hem adoptat i normalitzat: en paisatge, el mar és un bé estètic compartit. També hi ha algues que fan llum a l'estiu si les movem (s'Estany des Pont, Alcúdia, no és mal lloc on comprovar-ho). De color a la natura, n'hi ha de tres tipus: color per fer-se visibles (normalment els colors sexuals), color per passar desapercebut i color per disfressar-se.
Per al paisatgista i el jardiner hi ha tres formes comprensives de treballar el color: els colors freds (blaus, verds, violeta) i calents (grocs, vermells i ataronjats); els colors saturats i insaturats (el pastís, que és un saturat diluït amb blanc); i els colors harmònics (propers els uns amb els altres dins del cercle cromàtic) i oposats (els que es troben exactament al lloc oposat del cercle cromàtic). Si es vol donar una sensació de quietud o placidesa, buscarem els colors més aviat freds, insaturats i harmònics. Si pel contrari volem donar una sensació d'activitat o de joc, buscarem colors més aviat càlids, saturats i oposats dins cercle cromàtic. L'ús del color, per tant, ens ha de servir per donar diferents qualitats a les nostres propostes de disseny paisatgístic. Per obtenir sensacions actives utilitzarem colors calents, saturats i contrastats. Per obtenir sensacions de placidesa, utilitzarem colors freds, pastís i harmònics. El color sempre verd dels perennifolis potser és molt monòton, així que els perennifolis que amb prou feines floreixen, podem envoltar-los, vestir-los de gessamí o una buganvília. Els caducifolis, en canvi, tenen l'avantatge dels sensacionals colors que trobarem a la tardor, en les fulles que van morint i ja moren damunt el paviment de carrers i places urbanes. N'hi ha que diuen que molesten. Altres pensen que no cal granar-les tan aviat. Pel que fa al blanc, no és realment un color, però sempre ens fa una sensació de fred. També podem obtenir una imatge paisatgística de colors recorrent no sols a les plantes sinó també a la fauna (ocells i insectes), és a dir a la resta de biodiversitat. For instance, si volem un jardí amb papallones, li posarem les plantes que serveixin de menjar per a les erugues, i les flors òptimes perquè les papallones que absorbeixen nèctar puguin fer-ho. I si –en el costat oposat de la llum, que és l'obscuritat– volem fer un enjardinament per a cecs, valorarem i potenciarem tots els altres efectes de la naturalesa: els sons, els olors. Farem que l'aigua emeti sons, i farem que hi hagi ocells. Per convidar-los al nostre jardí –també al jardí mínim del nostre balcó, finestra o racó de casa a l'aire lliure– dissenyarem una successió de recursos alimenticis per a ells, durant tot l'any. De la mateixa manera que dissenyem un calendari de floració, pensarem en un calendari de fructificació.
En pintura –i ja sabem que en paisatge tot comença per l'art– l'ús del color tingué una evolució directament relacionada amb el mercat de pigments. Dins el primer Renaixement trobam que en les pintures sobre fusta de Duccio di Buoningsegna, els pigments que s'utilitzen són molt limitats, i per tant donen un nombre limitat de colors, els quals s'aconsegueixen amb no poques dificultats. Si pensam en la manera com anaven vestits els pagesos del segle XIV, veurem com la gama de colors emprats és certament pobre, perquè no s'ha aconseguit tenyir (això era més car) cadascun dels teixits per modificar el seu color natural. Dit d'una altra manera, les pintures que tenen una gama més àmplia de pigments eren les que havien tingut un bon finançament i el pintor havia pogut comprar-los. Buoningsegna i companyia no eren tant pintors com un grup d'artesans que es dedicaven a pintar, a donar color. Els encarregats de decorar les esglèsies. A les pintures de paisatge –les que amb prou feines aniran apareixent i les que es consolidaran en el barroc, el romanticisme i més enllà– òbviament es juga amb els contrasts, i amb els colors saturats que es reserven per als primers plans, i els colors menys saturats que s'empren per pintar els llocs més allunyats. En el romàntic John Constable es veu l'evolució d'un naturalisme colorista i carregat de llum a un naturalisme més melancòlic i ombrívol, amb el qual les seves pintures es van carregant de sentiment. L'expressionisme i la subjectivitat són cada cop més evidents, i l'Stonehenge (1835) de Constable és per aquesta via melacòlic i certamet trist (la tristesa que causa quelcom del passat que s'ha perdut).
Si al capdavall el paisatge és una emoció, pot explicar-se què és una emoció, com apareix, quin sentit biològic té, quines avantatges selectives tenen els organismes que tenen emocions. No debades, les emocions són el principi del llenguatge, el primer llenguatge. Pel que fa al color, el nostre cervell –el cervell humà– només és capaç de distingir tres colors. Podem entendre molts altres colors, per exemple el groc, el lila, però és el cervell l'òrgan que els interpreta, perquè la sensibilitat dels cons i bastons es limita a l'escala de grisos, als blaus, els vermells i els verds. Som, per tant, animals tricroms, però la majoria d'animals domèstics són bicroms (veuen dos colors). En termes estrictament físics, la llum està formada per diferents longituds d'ona, i el que veiem dels objectes és el 'color' reflectit, corresponent a la longitud d'ona no absorbida per l'objecte i per tant reflectida. Longituds d'ona curtes com l'ultraviolat, els humans no les veiem, com sí la veuen molts insectes. La calor és un infraroig que els humans no veiem, però sí alguns animals que cacen. Hi ha organismes (els auto-lluminosos) en els quals trobam tres formes possibles d'emetre llum, a vegades amb color: la florescència, la fosforescència i la bioluminescència. En la naturalesa hi ha tres nivells evolutius d'utilització de la llum. Ben conegut és el de la fotosíntesi, en la qual els receptors, que són sobretot clorofil·les –pigments que s'exciten–, fan que la planta pugui obtenir energia. Altre és el cromatòfor i amb ell tot un llenguatge dels colors que a l'ecòleg del paisatge li hauria d'interessar conèixer. Sobre els colors que classificam com a luminiscents, tenim coses com el mar que és mogut cap a final de l'estiu fa espurnes de color. Les espurnes del mar són emissió d'energia excedent del fitoplàncton, però esdevenen un element més del paisatge perquè els artistes, els poetes, poetitzaren aquest efecte de la naturalesa, poetitzacions que ens van convéncer i que hem adoptat i normalitzat: en paisatge, el mar és un bé estètic compartit. També hi ha algues que fan llum a l'estiu si les movem (s'Estany des Pont, Alcúdia, no és mal lloc on comprovar-ho). De color a la natura, n'hi ha de tres tipus: color per fer-se visibles (normalment els colors sexuals), color per passar desapercebut i color per disfressar-se.
Per al paisatgista i el jardiner hi ha tres formes comprensives de treballar el color: els colors freds (blaus, verds, violeta) i calents (grocs, vermells i ataronjats); els colors saturats i insaturats (el pastís, que és un saturat diluït amb blanc); i els colors harmònics (propers els uns amb els altres dins del cercle cromàtic) i oposats (els que es troben exactament al lloc oposat del cercle cromàtic). Si es vol donar una sensació de quietud o placidesa, buscarem els colors més aviat freds, insaturats i harmònics. Si pel contrari volem donar una sensació d'activitat o de joc, buscarem colors més aviat càlids, saturats i oposats dins cercle cromàtic. L'ús del color, per tant, ens ha de servir per donar diferents qualitats a les nostres propostes de disseny paisatgístic. Per obtenir sensacions actives utilitzarem colors calents, saturats i contrastats. Per obtenir sensacions de placidesa, utilitzarem colors freds, pastís i harmònics. El color sempre verd dels perennifolis potser és molt monòton, així que els perennifolis que amb prou feines floreixen, podem envoltar-los, vestir-los de gessamí o una buganvília. Els caducifolis, en canvi, tenen l'avantatge dels sensacionals colors que trobarem a la tardor, en les fulles que van morint i ja moren damunt el paviment de carrers i places urbanes. N'hi ha que diuen que molesten. Altres pensen que no cal granar-les tan aviat. Pel que fa al blanc, no és realment un color, però sempre ens fa una sensació de fred. També podem obtenir una imatge paisatgística de colors recorrent no sols a les plantes sinó també a la fauna (ocells i insectes), és a dir a la resta de biodiversitat. For instance, si volem un jardí amb papallones, li posarem les plantes que serveixin de menjar per a les erugues, i les flors òptimes perquè les papallones que absorbeixen nèctar puguin fer-ho. I si –en el costat oposat de la llum, que és l'obscuritat– volem fer un enjardinament per a cecs, valorarem i potenciarem tots els altres efectes de la naturalesa: els sons, els olors. Farem que l'aigua emeti sons, i farem que hi hagi ocells. Per convidar-los al nostre jardí –també al jardí mínim del nostre balcó, finestra o racó de casa a l'aire lliure– dissenyarem una successió de recursos alimenticis per a ells, durant tot l'any. De la mateixa manera que dissenyem un calendari de floració, pensarem en un calendari de fructificació.
 |
| Golding Constable's Flower Garden (1815). Jardí de flors del pare de Constable, Golding Constable, East Bergholt, Suffolk. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada