Visió, mirada, observació, contemplació

La visió del paisatge comporta distints nivells jeràrquics d’atenció visual. Potser només sigui una qüestió de sinonímia, però no és el mateix veure que mirar, ni mirar que observar, ni observar que contemplar. En un primer nivell, es pot veure un paisatge sense atendre’n per separat cap dels components. Veure el text sense llegir-lo. Una visió bàsica o elemental, més aviat primària, de nul d’esforç o interès intel·lectual. Mirar, en canvi, comporta un nivell d’atenció més elevat que veure. Els elements del paisatge es distingueixen els uns dels altres. Allò és un arbre, allò altre la teulada d’una casa. Un turó té una geoforma que el diferencia d’altres turons. Les coses es reconeixen i s’identifiquen. Les paraules es llegeixen, malgrat no es coneix el seu significat, la seva definició. Observar, en canvi, comporta un nivell més elevat que mirar. S’observa quan es presta una atenció adicional a la cosa, a la silueta. La direcció que pren el moviment de les coses, l’altura a la que estan, el color que tenen. Les paraules es llegeixen i s’entenen. Si s’uneixen de forma coherent, expliquen coses. La contemplació és ja un estadi en el que és possible la comprensió final del conjunt, del text. Comporta una interiorització, un transport invisible, fabulós o màgic, d’allò que està a fora cap a dins del cos, en el que s’hi aixopluga, normalment al cap, a vegades a la zona del pit o del cor. Si la contemplació es mescla amb sentiments propis, el paisatge pot escarrufar, per bé o per mal. La contemplació pot prendre’s també com un estat de l’ànima. Permet la sublimació de la naturalesa, de la ciutat, de les benzineres il·luminades a mitjanit, “més belles que el Taj Mahal”, com diria J. G. Ballard.

Tot plegat, es comprova que els verbs veure, mirar, observar i contemplar, es poden prendre sense anar gaire més lluny com a sinòmims d’una mateixa cosa, o bé, tal i com els hem diferenciat, es poden esmicolar fins a trobar-hi certes distincions semàntiques. Així, filologia i paisatge es troben com es trobaren l’art i el paisatge, el paisatge i la filosofia, el paisatge i la toponímia o el paisatge i la física dels colors. Algunes d’aquestes connexions, d’aquests enllaços, tant els reals com els potencials, només són possibles quan el paisatge es pren com una entitat física, material, concepció amb la qual, tanmateix, ja se sap que no hi estam d’acord. El paisatge concebut objectivament com a sinònim de territori no és el mateix que el paisatge concebut com la manera –subjectiva– com es perceb el territori. El territori és un objecte d’estudi que permet l’anàlisi formal i la quantificació. El paisatge, en fi, no hauria de prestar-se tan alegrement a les famoses, en certa manera, ‘mètriques del paisatge’, però és una cosa que es tolera perquè a l’home no li agraden les incerteses ni les ambigüitats, i, en canvi, li agraden les seguretats del número. Però al paisatge no li podem posar mesura ni guarismes, només adjectius imperfectes, sempre dubtosos o insegurs, però plenament humans (bell, silenciós, harmoniós, ombrívol, nebulós, confús, natural, vulgar, distòpic, nuu ...)