El paisatge, inútil (Was bleibet aber, stiften die Dichter)

Amb aquest encapçalament, i interpretat en un sentit estricte, el lector conformista no llegirà altra cosa que una proclama segons la qual el paisatge no té, a priori, cap utilitat declarada. Així, les activitats humanes bàsiques, les que es refereixen a la supervivència com a espècie –la cerca d’aliment, calor i protecció contra les forces de la naturalesa i les d’altres espècies–, no es veurien afectades en cap cas per la presumible inexistència del paisatge. El paisatge és immaterial, i per tant no reporta cap benefici material, cap profit per a una vida humana concentrada més aviat en controlar la fam diària i proveïr-se de la calor suficient per a no morir de fred –l’home és, de fet, una espècie molt fràgil en aquest aspecte–. Per a la vida humana, el paisatge resulta tan superflu que la història humana ha trigat segles, mil·lenis, a desenvolupar una cultura capaç d’arribar a crear una idea ‘sofisticada’ com és la idea de paisatge, en el sentit al que es refereix, com sabem, Augustin Berque i tants altres seguidors de les nocions de ‘societat paisatgística’ i de ‘pensament paisatger’. En paraules de Gautier, “res del que resulta bell és indispensable per a la vida. Si se suprimissin les flors, el món no sofriria materialment”. El mateix Gautier es demana tot seguit, amb raó: “Qui desitjaria, no obstant, que ja no hi haguessin flors?”. La mateixa pregunta pot esser formulada en relació al paisatge.

En efecte, la idea de paisatge apel·la a una emoció –a una mirada idealitzada, artialitzada i ‘sentimental’ de l’entorn– desprovista de tot utilitarisme. De fet, indiferent a tota lògica productivista, la noció de paisatge va créixer i es va desenvolupar a partir de la creença o la presa de consciència segons la qual l’home no pot esser reduït a una màquina de viure, sinó que –sobretot a partir del Romanticisme–, l’home és també un ingeni orgànic capaç de sentir, i d’interpretar el món a través dels seus sentiments. Malgrat tot, la funesta ideologia dominant de tot el que és útil ha fet defallir l’interès per l’art o per la literatura, per les Humanitats en general, per tot allò que pertany al regne insondable i volàtil de la suggestió, de l’evocació, del plaer de la contemplació per la contemplació. Vénen aquí al cas les paraules de Giacomo Leopardi (1798-1837), a qui m’hi he referit ja en alguna altra part d’aquest blog, convençut de que “el plaer és més útil que l’útil”.

Tots aquests arguments, és cert, col·lisionen frontalment amb la presentació, més actual, del paisatge com una realitat física susceptible de ser descomposta, analitzada i fins i tot diagnosticada. Es tracta de la visió científica i utilitària del paisatge, per a la qual el paisatge constitueix un recurs aprofitable en termes econòmics, i, per descomptat, un actiu turístic de primer ordre. Al meu parer, el geògraf del paisatge ha d’assumir aquesta cruel ambivalència, des de la superioritat que dóna saber-se, malgrat les temptacions en sentit contrari, un humanista, potser un poeta, un resistent contra la trivialitat i la vulgaritat del materialisme del present i de la física. “Was bleibet aber, stiften die Dichter”, diu el vers final d’un poema de Hölderlin: “Però allò que queda el creen els poetes”.

Hölderlin, 1792