14/3/14

Convergències

Geografia del Paisatge es conceb com un conjunt de raonaments, judicis i especulacions al voltant de la idea de paisatge i, en concret, del paisatge des de la Geografia. El primer objectiu és, de fet, revalidar i refermar el vincle històric entre la noció moderna del paisatge i la disciplina geogràfica, tant des de l’Acadèmia o la investigació, com de la reflexió i l’acció quotidiana dels geògrafs. És una cosa si fa no fa coneguda que el geògraf està singularment i inconfusiblemente ensinistrat en la interpretació del paisatge, en trobar les coherències que donen sentit a la presència territorial de les distintes entitats i fenòmens. El paisatge existeix i, a més, és intel·ligible. I en la legibilitat del paisatge el geògraf juga amb una clara avantatge: l’avantatge d’una formació específicament orientada a entendre què fa que les coses estiguin al lloc a on estan. Dit això, què ofereix el geògraf a la societat? Fonamentalment, uns coneixements sobre dues coses: la relació home/naturalesa, i unes tècniques d’anàlisi territorial que no tenen ni utilitzen altres disciplines. Renunciar a l’estudi d’aquesta relació i a l’ús d’aquestes tècniques és privar-se de la condició de geògraf. 

En una mar de divergències, es pot perpetuar la discòrdia epistemològica sobre la necessitat social o el sentit científic de la Geografia. Es pot fer una crítica de la unitat de la Geografia, i apostar, o no, per la 'geografia oberta' d’Alain Reynaud (trencar, sí, amb el mite d'una geografia unitària). Es pot evocar l’esperit caïnita dels geògrafs de la darrera època –el pitjor enemic del geògraf són els altres geògrafs–. Però renunciar a l’home com a agent creador i transformador de l’espai, a l’home com a agent geomòrfic –al final, al cim, l’home, diu un geògraf físic (Gregory, 1995), és abstenir-se de pensar com a geògraf. Quan plou, ho fa sobre la teulada de l’home, sobre la tanca construïda per l’home, sobre el lloc que té un nom –un topònim– sorgit instintivament de la boca d’un home. Es tracta, simplement, de passar a ocupar-se de l’espai com una dada natural, a ocupar-se’n com el resultat de processos humans i socials. –i de sentiments, ve a apuntar Yi-Fu Tuan–.

A partir d’aquestes consideracions, i perquè el paisatge és el teló de fons de les activitats humanes, en termes analítics la geografia és paisatgisme com el geògraf és un paisatgista. Això, amb el benentès que el paisatge és més aviat i en realitat una construcció estètica, i tot allò que ja sabem sobre l’artialització (Roger, 1997), la mort de la distància i l’aniquilació de l’espai (Harvey, 1990), la societat atòpica (Willke, 2001), la bagatel·lització del lloc (Luhmann, 1997), els no-llocs (Augé, 1992) o les no-wherevilles (Benko i Strohmayer, 1997). De tot això i de molt més, per a seguir enriquint els debats o el pensament, en companyia o en solitari, per a tractar de trobar convergències en una mar de divergències, dóna compte la Geografia del Paisatge. 

Heinrich Schliemann dibuixant les runes de Troia