Paisatges quaternaris

L’any 1829, un francès de nom J. Desnoyers va designar uns dipòsits marins de la conca del riu Sena amb el nom de dipòsits ‘quaternaris’, és a dir més recents encara que els que s’assignaven al Terciari. Deu anys més tard (1839), un tal Lyell separà el Quaternari en dues subdivisions: el Pleistocè –“més recent”, segons l’etimologia grega–, i l’Holocè. La seva incorporació final a la Taula Cronoestratigràfica Global anà acompanyada d’una base temporal que, a dia d’avui, considera que el Quaternari comença fa 2,588 milions d’anys. Què tenia de nou, aquesta incorporació? Quina cosa la justificava?. Bàsicament, com se sap, una clara successió de glaciacions i desglaços, de la qual l’Holocè, la nostra época, és un desglaç. Això vol dir que el Quaternari es relaciona amb variacions i alteracions ambientals –climàtica, marina, vegetal, edàfica, geomorfològica en general– relativament freqüents, de les quals no es pot responsabilitzar directament a l’home, almenys fins a l’Holocè –això és fins fa uns 10.000 anys–. No es tracta, en sentit estricte, de canvis ‘paisatgístics’, ja que l’home no ha tingut consciència paisatgística fins a èpoques relativament recents. Però, en termes actuals i obviant aquesta circumstància, el ‘paisatge del Quaternari’ s’associa directament a les roques, a la terra, a les arenes, als ambients “més recents”, formats durant els últims 2,5 milions d’anys. Però, sobretot, s’associa també a l’home, ja que és dins d’aquest període en el que apareixen i prosperen els homínids, dels que l’Homo sapiens (nosaltres) és l’única espècie encara viva.

Vol dir això que el Quaternari no només pot considerar-se un període plenament antropozoïc, sinó que coses com la terra que a hores d’ara cultiva l’home, és terra formada al Quaternari. Per tant, els paisatges d’avui són en part paisatges plenament quaternaris. Un cop identificats i classificats, un se n’adona que allò que veu i que potser trepitja amb els peus té una edat geològica més aviat moderna, una edat quaternària de no més de 2,5 milions d’anys, i, en el cas de moltes platges, de no més de 10.000 anys. Així, a Mallorca, són quaternaris els dipòsits al·luvials i els dipòsits de vessant de muntanya, els dipòsits d’albuferes, les tobes, certs paleosòls, les platges fòssils o les eolianites. Uns i altres jaciments es fan ben presents i visibles, si sabem distingir-los.

Començant per les eolianites, es tracta d’allò que en termes més profans es coneix amb el nom de marès. Altra manera de referir-s’hi és designar-lo amb el nom de dunes fòssils (però no ‘platges fòssils’, ja que la seva paleontologia i la seva litologia és diferent, tot i que les dues denominacions forman part d’una mateixa cosa, anomenada ‘sistema platja-duna’. Les platges fòssils, en aquest cas, les formen arenes consolidades i clastos arrodonits, entre els que abunden els mol•luscs fòssils). Tot plegat, les eolianites, el marès mallorquí, no són sinó antics camps de dunes, arena transportada pel vent i acumulada o dipositada en forma de dunes, avui ja ‘cimentades’. Tanmateix, si el marès s'ha pogut formar per una acumulació d'arenes de platja a causa del vent (és a dir, per una sedimentació continental, esdevinguda a l'interior de l'illa), constituïda per restes carbonatats d'algues, foraminífers, conquilles i demés bitxos, hi ha una segona forma de formació del marès, segons la qual el material carbonatat va sedimentar al fons de la mar (sedimentació marina). 

En definitiva, tant el Quaternari continental eòlic com el Quaternari marí és ben abundant al litoral de Llucmajor, a Palma, a Campos, a la badia d’Alcúdia i, terra endins, a Muro o a Santa Margalida. Tot i que tradicionalment s'ha assignat al marès una edat quaternària, cal estendre'l al Terciari, perquè no pocs jaciments maressencs són fins i tot del Miocè mitjà. Es tracta, sigui com sigui, d’un Quaternari (o un Terciari) directament explotat per l’home, en forma de pedreres d’extracció a cel obert o en mines, que Cuerda i Sacarès (1992) titllen d’“aprofitaments del Quaternari” –en concret, els aprofitaments humans de les eolianites del Pleistocè–, i que susciten una lectura paisatgística del marès mallorquí, com la que vaig abordar en una comunicació presentada al XXI Congrés de la Asociación de Geógrafos Españoles (AGE), que duia com a lema Geografía, Territorio y Paisaje.

En definitiva, l’espai insular de Mallorca que no és propiament de muntanya, el de bona part de les Balears, és en bona part un espai superficial del Quaternari, format per materials rocallosos del Pleistocè que l’home trepitja i explota a diari, i que també sublima, elevant-los a la categoria de paisatge. El cas, emperò, és que el paisatge pleistocènic no es redueix a les terrasses litorals, a la dipositació d’al·luvions a les zones més deprimides o a l’obertura de pedreres d’eolianites per a extreure’n cantons. El paisatge pleistocènic també es fa visible en l’arquitectura que utilitza els materials del Pleistocè. L’estil gòtic palmesà, de magnífica factura, o el paisatge urbà de poblacions com Llucmajor, Muro, Sa Pobla, Petra, Ciutadella, la vila d’Eivissa, Sant Francesc i tantes altres, s’han desenvolupat a partir de pedres i terra formades dins el Quaternari. El Quaternari, en termes arquitectònics i paisatgístics, esdevé el nostre corifeu.

Penya-segat litoral a la costa de Llucmajor (Mallorca), miocènic, omplert per dunes 
quaternàries del Pleistocè superior, adossades al penya-segat i explotades en forma 
d'antigues pedreres de marès. Foto: G. Alomar Garau.

Eolianites del Pleistocè a es Carnatge (Palma), aprofitades en forma de pedrera. 
Foto. G. Alomar Garau.

Esquema morfoestructural de l'illa de Mallorca, amb indicació de les principals àrees 
del Quaternari (eòlic i al·luvial).

Convergències

Geografia del Paisatge es conceb com un conjunt de raonaments, judicis i especulacions al voltant de la idea de paisatge i, en concret, del paisatge des de la Geografia. El primer objectiu és, de fet, revalidar i refermar el vincle històric entre la noció moderna del paisatge i la disciplina geogràfica, tant des de l’Acadèmia o la investigació, com de la reflexió i l’acció quotidiana dels geògrafs. És una cosa si fa no fa coneguda que el geògraf està singularment i inconfusiblemente ensinistrat en la interpretació del paisatge, en trobar les coherències que donen sentit a la presència territorial de les distintes entitats i fenòmens. El paisatge existeix i, a més, és intel·ligible. I en la legibilitat del paisatge el geògraf juga amb una clara avantatge: l’avantatge d’una formació específicament orientada a entendre què fa que les coses estiguin al lloc a on estan. Dit això, què ofereix el geògraf a la societat? Fonamentalment, uns coneixements sobre dues coses: la relació home/naturalesa, i unes tècniques d’anàlisi territorial que no tenen ni utilitzen altres disciplines. Renunciar a l’estudi d’aquesta relació i a l’ús d’aquestes tècniques és privar-se de la condició de geògraf. 

En una mar de divergències, es pot perpetuar la discòrdia epistemològica sobre la necessitat social o el sentit científic de la Geografia. Es pot fer una crítica de la unitat de la Geografia, i apostar, o no, per la 'geografia oberta' d’Alain Reynaud (trencar, sí, amb el mite d'una geografia unitària). Es pot evocar l’esperit caïnita dels geògrafs de la darrera època –el pitjor enemic del geògraf són els altres geògrafs–. Però renunciar a l’home com a agent creador i transformador de l’espai, a l’home com a agent geomòrfic –al final, al cim, l’home, diu un geògraf físic (Gregory, 1995)–, és abstenir-se de pensar com a geògraf. Quan plou, ho fa sobre la teulada de l’home, sobre la tanca construïda per l’home, sobre el lloc que té un nom –un topònim– sorgit instintivament de la boca d’un home. Es tracta, simplement, de passar a ocupar-se de l’espai com una dada natural, a ocupar-se’n com el resultat de processos humans i socials. –i de sentiments, ve a apuntar Yi-Fu Tuan–.

A partir d’aquestes consideracions, i perquè el paisatge és el teló de fons de les activitats humanes, en termes analítics la geografia és paisatgisme com el geògraf és un paisatgista. Això, amb el benentès que el paisatge és més aviat i en realitat una construcció estètica, i tot allò que ja sabem sobre l’artialització (Roger, 1997), la mort de la distància i l’aniquilació de l’espai (Harvey, 1990), la societat atòpica (Willke, 2001), la bagatel·lització del lloc (Luhmann, 1997), els no-llocs (Augé, 1992) o les no-wherevilles (Benko i Strohmayer, 1997). De tot això i de molt més, per a seguir enriquint els debats o el pensament, en companyia o en solitari, per a tractar de trobar convergències en una mar de divergències, dóna compte la Geografia del Paisatge. 

Heinrich Schliemann dibuixant les runes de Troia

Fiore all’occhiello

Tota elecció entre distintes opcions comporta dubtes i dificultats que, quan es refereix al paisatge, es redoblen de forma notable. Quins són, de cada lloc de la Terra, els paisatges distintius, allò que en termes paisatgístics serveix per a diferenciar-se i destacar-se (i estar-ne orgullós)? Quina és la fiore all’occhiello dels paisatges que ocupam? El ‘luxe de la casa’, allò que dóna el to, la marca de distinció. Del Gran Erg Occidental (el gran desert central d’Argèlia) en destaca, de nit, un paisatge nocturn en el que és possible fer-se una idea clara de l’anomenada ‘llum zodiacal’, mentre que, de dia, és el paisatge dunar el que marca diferències, i que l’home modern ha sublimat per a parlar d’ell com un paisatge excels –obviant la sequedat o la pobresa, en termes humans–. Per part seva, la Mediterrània és avui una conca de prestigi turístic, però els autòctons no es posen d’acord en les causes que han propiciat aquesta circumstància. Apel·len a aspectes dispars com les platges (o millor, la conjunció trinòmica sol-mar-platja), la belenització de les grans i petites propietats agroramaderes, o fins i tot la gastronomia (aquí, és clar, ens hem de referir al seu ‘paisatge gastronòmic’). Els pintors fan apel·lacions a una llum distintiva, singular.

Si atenem la sintaxi del paisatge, el geògraf ha de recordar que en la valoració del paisatge compten tres qüestions: la unitat (la forma ha de tenir una caràcter unitari), la força (allò que fa que el paisatge sigui singular: és la fiore all’occhiello) i la varietat (es refereix a la biodiversitat paisatgística).

Doncs bé. El paisatge vegetal mediterrani es caracteritza per la latència estival, cosa ben assumida pels pobladors abans de l’arribada del turisme de masses (a les Illes Balears, si fa no fa, abans de l’any 1956, cosa que la fotointerpretació de la fotografia aèria d’aquest any és suficient per a corroborar-ho). En canvi, la imatge de marca paisatgística que s’exporta dels espais insulars mediterranis no és ni la seva sequedat ni molt menys, per posar un exemple, el cicle natural de la Posidonia oceanica, que a l’hivern emplena platges i rasclers –lapiaz– litorals. Els cicles de la naturalesa es tenen, en realitat, com a poc virtuosos, o bé es manipulen perquè donin la seva millor imatge, la menys salvatge o la menys decebedora. Ben al contrari, la imatge del tipisme insular és avui la palmera tropical i la platja desposidoneïtzada –ergo desnaturalitzada–. També és la festa a peu de platja i el culte vigorèxic a una joventut sorollosa. L’enrenou i el renou, que bàsicament afecten les costes hoteleres i les nits estivals, han pulveritzat la llegenda daurada que va fer que l’illa de Mallorca quedés adscrita, de la mà de Rubén Darío, al lema ‘illa de la calma’. Malgrat tot, formen part de la imatge paisatgística exportada uns molins de vent en ruïna i, sovint, una pagesia antiga que ja és morta –fotografiada amb càvec o al damunt del carro antic, aparcat–. Tot plegat, les imatges tramposes de no pocs paisatges han convertit la Terra en un anunci gegantí, de manera que el valor del paisatge genuí –per començar, aquell que és fidedigne a la seva latitud climàtica– ha perdut davant el valor de la marca que diu representar-lo. En paraules de Marc Augé, “l’adicció a la imatge aïlla l’individu i li proposa simulacres del proïsme”, cosa que, pel que fa al tema al qual m’hi estic referint, significa que la realitat ha estat substituïda per la imatge, i que la fiore all’occhiello és, sovint, una flor irreal, una falsa flor.