Creat el codi QR del blog Geografia del Paisatge. El codi s’ha creat utilitzant l’aplicació QR Droid. La descàrrega directa de l'APK de QR Droid es pot fer a http://g.qr.ai.

L'espai, simbolitzat

Una regió, un lloc, una ciutat, necessiten signes reconeixibles del substrat cultural del que han nascut, o, simplement, signes en els quals reconèixer-se. Tot i que el substrat no és únic sinó variable, ni tampoc immòbil, eliminar aquests signes significa trencar d’un sol cop tot contacte amb el passat, el de totes les èpoques. Malgrat això, és cert que els llocs, les ciutats, avancen –es mouen cap endavant– empeses pel model econòmic de l’època o pels designis d’un cert nombre de persones agrupades en forma de governs locals i nacionals, o Societats creades ad hoc. A les Balears, la desamortització de Mendizábal (1836), l’abolició dels delmes i, en fi, l’inici d’una reforma agrària liberal i els canvis en l’estructura de la propietat de la terra, són reformes de pes que liquidaren les estructures agràries feudals a mitjan del segle XIX, i modificaren l’espai agrari insular, el seu paisatge rural. La roturació impetuosa va eliminar àrees forestals, garrigues i matollars mediterranis. De totes elles, gràcies a la perspectiva aèria que donen avions i satèl·lits, avui veiem fàcilment les seves restes. El resultat paisatgístic, en la Mallorca continental. és del d'un fabulós bocage. Per la seva part, l’agricultura mallorquina de mitjan segle XIX es trobava en la seva “plenitud de producció” (B. Barceló Pons: La vida económica de Mallorca durante el siglo XIX, 1961). Plenitud que emana de les noves tècniques introduïdes per la Sociedad Económica de Amigos del País, que va difondre deliberadament els cultius d’ametl·lers –sobretot al Pla i al Migjorn de Mallorca–. Uns ametl·lers florits la imatge hivernal dels quals s’exporta encara avui com una imatge del tipisme mallorquí (del que també formen part, per exemple, els molins de vent, a pesar que molins i ametl·lers són, respectivament, infrastructures periclitades i arbres que declinen).

Uns i altres, ametl·lers o molins, catedrals, llotges o carrers il·lustres, són aquells signes reconeixibles que confereixen al lloc la seva personalitat, minipoemes que evoquen i accentuen l’originalitat del lloc. Segells d’identitat o segells de distinció. Quan l’emigrant reflexiona sobre els seus orígens, ho fa evocant aquesta mena de signes, és a dir rellegint el poema que relata la seva vida al lloc d’origen –sovint, els llocs de la infància–, i aquest relat és ple de signes i símbols. Símbols, dic, en el sentit en el que parla Marc Augé per referir-se a l’espai: “Para la antropología, el lugar es un espacio fuertemente simbolizado, es decir, que es un espacio en el cual podemos leer en parte o en su totalidad la identidad de los que lo ocupan, las relaciones que mantienen y la historia que comparten. Tenemos todos una idea, una intuición o un recuerdo del lugar entendido de esta manera. Es, por ejemplo, el recuerdo del pueblo familiar donde pasábamos las vacaciones o también un recuerdo literario.” (M. Augé, Sobremodernidad. Del mundo de hoy al mundo de mañana, 2000).

És cert: Uns símbols varien o s’actualitzen, d’altres romanen intactes, però en l’edat de la immediatesa i de l’instantani, tot sembla que es posa al servei de la deconstrucció de les identitats individuals i les col·lectives, per construir-ne d’altres que no pertanyen ni al lloc ni a l’individu.

Edifici Walden 7, Barcelona. Foto: Gabriel Alomar Garau

De l'1:500 a l'ISS

La semblança (en castellà, la semejanza) és aquella propietat matemàtica per la qual dues figures, tenint la mateixa forma, tenen distintes dimensions. L’escala serveix per a indicar en quina proporció són ‘semblants’ (semejantes) la realitat i la seva representació –un dibuix, per exemple–. En geografia –i també hauria de ser així per a totes les disciplines en les que s’elaboren mapes i plànols– es diu que una escala és gran quan el denominador és petit, i una escala és petita quan el denominador és gran. Per tant, una escala d’1:1.000.000 és sempre una escala petita (s'hi representen grans àrees, però tot apareix més petit), i una escala d’1:500 és sempre gran (s'hi representa una àrea petita, però els objectes i fenòmens es mostren més grans i detallats). Pel demés, convé tenir en compte que a 1;500 es dibuixen més aviat plànols que mapes, i que escales més grans que 1:500 (1:100, per exemple) no són pròpiament escales geogràfiques, sinó arquitectòniques.

El paper de l’escala en la interpretació del paisatge és tan important, que la comprensió de l’organització espacial dels seus diferents elements és ben distinta quan l'observació es fa ben aprop dins del fragment observat (el patche, en termes d’ecologia del paisatge) o, pel contrari, ens hi allunyam. És cert que la geografia, si es pren el seu significat en un sentit ample, opera a totes les escales, i que això li dóna una clara avantatge com a disciplina científica. No obstant, prestar atenció als detalls (és a dir, veure les coses a una escala gran) no ha de fer que no es pugui veure la situació en el seu conjunt. Cal atendre, per tant, el context. Així, en geografia, cal pujar un pis per a guanyar perspectiva. O, dit en termes numèrics, cal augmentar la xifra del denominador. En definitiva, l’observació geogràfica i l’anàlisi del paisatge requereixen una contextualització de doble sentit: la del temps o de l'escala temporal (situar el temps històric del lloc estudiat) i la de l’espai o de l'escala espacial (situar l’escala o resolució a la que s’estudia el lloc analitzat).

Un augment considerable de la perspectiva –l’escala duta al mínim– és el que s’aconsegueix des de l’Estació Espacial Internacional (ISS són les sigles en anglès), des de la qual els astronautes esdevenen, quan s’hi entretenen, ‘geògrafs’ amb el privilegi de fer observacions de la superfície de la Terra a una escala ‘baixíssima’ o considerablement petita. L’Estació Espacial Internacional es troba a uns 400 km de distància de la superfície terrestre, i, des d’aquesta distància, les fotografies representen els fenòmens terrestres des d’una posició escalar que permet confirmar les ‘grans xifres’ i descripcions de la Geografia quan es refereixen al planeta Terra, les que es donen a les primeres pàgines dels Atles o els grans manuals de Geografia Física, com el del ja mític d’Arthur N. Strahler i Alan H. Strahler, Geografia Física (Ediciones Omega, 1989), o el clàssic Physical geography de Mary Somerville, traduït a l'italià (1856): “La terra è uno dei vintuno pianeti che si aggirano in torno al sole in orbite elittiche”. “... il raggio equatoriale della terra è 3963,025 miglia, ed il raggio polare, 3949,8 miglia circa”. “L’aurora boreale è decisivamente un fenomeno elettrico. Aparisce generalmente poco dopo il tramontare del sole sotto la forma di un arco luminoso, stendendosi più o meno da oriente a occidente ...”).  Xifres i descripcions, en fi, que es plasmen al magnífic timelapse que Knate Myers ha fet a partir de milers de fotografies de la Terra preses per vàries càmeres situades a l’Estació Espacial Internacional, i que, estant a 400 km, permeten observar a una escala ben petita –gairebé global– tant la magnificència dels grans fenòmens de l’atmosfera terrestre, com l’extensió planetària de l’empremta humana, i del ‘paisatge’ lumínic del planeta quan es fa de nit.

'Timelapse' de Knate Myers. La Terra des de l'ISS