Paisatge rera el paisatge

A poc d'extingir-se l’incendi d’Andratx, el d’aquest final de juliol i que ha afectat a una comarca a la que ja molts pocs donen nom (el ‘Pariatge’, segons la denominació que emprà el geògraf Pere Salvà en la seva Tesi de llicenciatura sobre la regió ‘terminal’ més meridional i occidental de la Serra de Tramutana mallorquina, l’any 1973), l’enorme foganya ha exhumat les runes del paisatge predecessor, el paisatge avantposat. La desaparició del bosc, la seva crema massiva, permet veure ara el substrat antròpic sobre el que ha prosperat l’associació Cneoro-Ceratonietum, sovint amagada per l’oportunista pinar de Pinus halepensis, o l'associació a la que la Biogeografia dóna el nom de Clematido cirrhosae-Quercetum rotundifoliae. Aquell substrat no és altre que el dels espais aterrassats amb marges i marjades –és a dir el mur i la terrassa completa, respectivament–. Així, per a l’arqueòleg del paisatge, el bosc és molt sovint un element molest i enotjós, ja que impedeix i frustra l’exploració i l’examen del paisatge històric, el d’abans del bosc. El foc del bosc és aire per al fòssil, dóna ales a les velles marjades, al criptopaisatge. El foc buida els terrenys de florestes com el Sol evapora l’aigua dels oceans. Totes dues coses permeten descobrir restes històriques silenciades durant anys o segles. Poster un bosc imaginari atresora, intactes, les fustes del cavall de Troia, i qui sap quants murs de quantes barraques, cases i fortificacions, o de quantes ceràmiques de quantes èpoques. L’oceà amaga l’Atlàntida (una il·lusió) i qui sap quantes tombes i estàtues de bronze, de quants herois.

Les estructures constructives dels paisatges xerolítics, els que estan bastits amb pedra en sec, han demostrat una resistència al bosc que ara sembla tenir el seu premi. Les més recents imatges televisives dels envoltants d’Estellencs, sa Coma Calenta, s'Arracó, Son Llarg i altres indrets de la comarca incendiada, permeten admirar, amb distingida mirada geogràfica, les runes d’aquestes estructures, en certs casos tretes a la llum després de decenes d’anys d’obscurantisme. Topografiar-les i cartografiar-les pot resultar ara un poc més fàcil, com més fàcil serà redescobrir sistemes hidràulics d’escala territorial, antics albellons, parats, canals i potser ralles de drenatge abandonades temps ençà. El mateix serveix per a l’antiga xarxa de camins. Seguint el fil d’aquest punt de vista, l’incendi forestal que afecta la comarca del Pariatge (Andratx, Calviá, Puigpunyent i Estellencs) s’explica, des de la perspectiva de dóna la investigació sobre els espais aterrassats i el seus paisatges (Société scientifique internationale pour l'étude pluridisciplinaire de la Pierre Sèche. International Alliance for Terraced Landscapes), per l’augment de l’ús residencial de l’espai rural i per l’abandonament de l’agricultura en marjades, que ha produït la invasió massiva de la garriga d’ullastre i el pinar, que no esdevenen sinó combustibles d’una elevada inflamabilitat. A partir d'aquestes idees, el foc no només restitueix les runes i la idea del paisatge abans del bosc, sinó que serveix per a ressaltar l’absoluta desafecció per les estructures agràries del passat (i reflexionar-ne). 

 
Photo Courtesy of Thomas Reiner - Thomasreiner.pro

La latitud, una variable paisatgística

Les Tecnologies de la Informació Geogràfica, amb Google Earth al capdavant, permeten descobertes geogràfiques tan capricioses com interessants. Descriuré la següent: Si sortim del cap de Formentor (a un extrem septentrional de l’illa de Mallorca), situat al paral·lel 39º 57’ 23’’N, i seguim fil per randa i cap a l’Est aquesta exacta latitud, arribarem, inusitadament, davant les portes de la mítica ciutat de Troia. Troia, és clar!. La Ilió dels grecs, l’escenari en el que un llegendari Aquil·les, el del taló vulnerable, matà força troians, i a on Ulises va aconseguir ficar un cavall de fusta ple de grecs (els aqueus), molts d'ells procedents d'illes igualment mítiques. A vista d’ocell i també sobre el terreny, el paisatge ‘troià’ –en realitat, el de l’extrem occidental de la província turca de Çanakkale– és avui el d’una planura en la que sobresurt el turó d’Hissarlik, l’emplaçament de l’antiga ciutadella, situada amb prou feines a 4,5 km de la mar en direcció nord (els Dardenels), i a 6,5 km en direcció oest (la mar Egea). La planura és de tipus al·luvial, és a dir formada per sediments dipositats bàsicament per dos rius: l’Escamandre i el Simoeis. També ha sofert processos de dessecació planificada que han fet que la mar estigui avui força més lluny del que ho estigué fa 5.000 anys. Als envoltants de Troia creixen alzines, oliveres i matolls que sense gaire dificultats reconeixerien un mallorquí, un italià, un grec o un californià. De maig a octubre, i principalment a l’estiu, sol bufar el vent del nord i nordest, procedent de l’estret dels Dardenels (l’antic Hel·lespont).

Pel demés, certes referències geogràfiques, climàtiques o paisatgístiques que conté l’estudi de Charles MacLaren, publicat l’any 1822, A dissertation on the topography of the plain of Troy –a on, per cert, el mot landscape apareix citat tres vegades–, no són distintes de les que trobaríem a estudis similars que descrivissin, per exemple, l’àrea central o oriental del pla de Palma. Aspectes com aquests –vegetació esclerofil·la, marjals bonificades, vents locals i ben definits–, si tenen lloc sobre la mateixa latitud, es repeteixen amb poquíssimes variacions a milers de kilòmetres de distància. Un paral·lel de latitud, en definitiva, és un poderós transmissor d’identitats paisatgístiques, de paral·lelismes que fan que es puguin reconèixer les mateixes sensacions ambientals a terres separades per grans distàncies terràquies. Per altre costat, si es té en compte que 1º de latitud representa, al llarg del meridià, una distància promig de 111,12 km, és fàcilment comprovable que, recorrent de sud a nord o de nord a sud una distància de 100 km, 200 o fins i tot 500 km, el paisatge presenta les mateixes característiques bàsiques (excepte en el cas que canviem clarament d’altitud, perquè a una mateixa latitud el paisatge de muntanya és ben distint del de la vall). Per cert, i al contrari que en el cas de la longitud, els graus de latitud estan espaciats regularment, però el petit abombament de la Terra –que no és una esfera perfecta– fa que un grau oscil·li dels 110,57 km a l’equador fins als 111,70 km als pols. El redondeix dóna 111,12 km. Un minut de latitud són 1.852 metres, i un segon, 30,86 metres.

Per concloure, notem que els humans prefereixen i trien selectivament determinades latituds per viure-hi: El 88% dels habitants de la Terra es troba a l’Hemisferi Nord, mentre que més del 50% viu per damunt del paral·lel 27ºN. Les principals puntes poblacionals es troben al paral·lel 35ºN (Qingdao, Zhengzhou, Teheran, però també les grans ciutats de Corea del Sud i Japó), el paral·lel 30ºN (Shanghái, Chengdu, Wuhan, Chongqing, El Caire, Houston) i el paral·lel 25ºN (entorn del qual s’acaramullen les grans ciutats de l’Índia, Bangladesh, Taiwan o Pakistan). Tot al respecte, recomanem l’entrada de Reddit (Data is Beautiful) que duu per títol Worlds population by latitude longitude.

El moviment, una ‘invariant’ geogràfica

Was bedeutet die Bewegung?
Bringt der Ost mir frohe Kunde?
Seiner Schwingen frische Regung
Kühlt des Herzens tiefe Wunde.

[Què significa el moviment?
Em duu l’Est alegres notícies?
La fresca vibració de les seves ales
atempera la profunda ferida del meu cor.]

Així comença el poema que Marianne von Willemer (Suleika), de 30 anys, regalà el 23 de setembre de 1815 a J.W. Goethe (Hatem), de 64, just després del seu últim encontre amorós a la ciutat de Heidelberg. En aquest poema, el moviment del vent, una refrescant brisa de l’Est, opera com un missatger o el mitjà a través del qual l’amor de Goethe arriba flotant a Suleika, la protagonista, per calmar no només la calor de l’estiu, sinó també, metafòricament, l’encesa passió de l'al·lota enamorada. El moviment –aquí representat com una suau brisa– és allò que va i ve entre dues persones.

Ve això a compte perquè voldria recordar en aquesta data precisament estival (i d'aniversari post-doctoral) la importància del moviment en la conformació dinàmica del paisatge, format al seu torn per elements físics i artefactes humans que també es mouen (rius, rossegueres, rodes de molí, sínies, vehicles). El moviment, de fet, pot esser tingut com una mena d’invariant geogràfica: Quan aplicam un conjunt de transformacions a l’espai geogràfic (i el resultat visual n’és el paisatge), que va canviant d’acord amb certes regles de la naturalesa o les que ve imposant l’home, el moviment –l’aire que es mou, els animals que es desplacen, l’aigua que corr seguint la força de la gravetat, la variació de la llum del Sol durant el cicle diürn, la Terra mateixa, que gira sobre el seu eix ... – és una propietat del sistema que es manté certa o ‘invariant’, quelcom que no canvia a mesura que l’espai va transformant-se. En geografia, el moviment es pot tenir també com una ‘invariant’ ben examinada, encara que ho és indirectament, a través d’estudis com els de la mobilitat, la circulació general atmosfèrica o la circulació de l’aigua a través del denominat cicle hidrològic, per posar només alguns exemples prou evidents. En termes físics, l’escultor del paisatge no és altre que l’energia, tant la de la fotosíntesi que realitza la vegetació, com la que es manifesta en el moviment de certs elements naturals: el moviment de l’aigua que precipita i que corr vessant avall, o el del vent que bufa i que arriba a conformar paisatges eòlics dispars, de primer ordre, com les dunes o els molinars. 

Per altra part, el moviment és un interessant objecte d’interès artístic: No només està ben representat en l’escultura d’autors com Alexander Calder (Nancy, a la ciutat de Palma), sinó també en aquell land-art (el més ‘geogràfic’, al meu parer) que s'esforça en explorar les virtuts del vent o de la gravetat terrestre, forces a les que els objectes s’hi acomoden naturalment, o es pretén que s'hi acomodin. El Sound Garden de Douglas Hollis n’és un bon exemple, com ho és també, entre molts d’altres, el Stranbeest de Theo Jansen (http://vimeo.com/68081694). En casos com aquests, el vent o les ondes sonores s’instrumentalitzen per a produir uns determinats efectes cinètics o sonors. El moviment és, en fi, allò que va i ve entre dues persones (però també entre dos llocs) per fer-nos sentir, per a bé o per a mal, l’experiència del temps.

Nancy, d'Alexander Calder. Palma (Mallorca)

El paisatge compartimentat

D’acord amb un càlcul que no requereix més que una divisió simple, a cada humà li corresponen 14.892,3 m² de terra habitable. Això significa, si fa no fa, una hectàrea i mitja, o un quadrat de 122 m de costat. Segons l’última i immediata visita al Rellotge del Món (Worldclock: http://www.poodwaddle.com/clocks/worldclockes), la Terra té avui una població de 7.075.684.900 persones, que viuen, naturalment, sobre terra ferma, únic espai versemblant per a l’assentament humà.

En aquest supòsit de ficció, segons el qual la superfície habitable fos repartida d’una manera radicalment equitativa, cada habitant disposaria d’una parcel•la en propietat que podria dedicar a uns usos lliurement escollits. No caldria més que uns minuts perquè donar-se compte de la terrible diferència entre una parcel•la dotada d’aigua potable i aliment –o terra de cultiu–, i una parcel•la sense aquests elements bàsics per a la vida. Una enorme majoria d’habitants hauria de posar-se d’acord amb els seus veïnats immediats, i aquests amb els altres, per tal d’organitzar-se territorialment amb la finalitat de compartir els diferents recursos naturals, i poder disposar-ne d’aquells que un no té i necessita, i l’altre sí té i l’interessa compartir.

Sigui com sigui, la compartimentació de l’espai habitat i de l’espai de treball té una llarga trajectòria històrica. El seu origen comença amb l’apropiació individual o col•lectiva dels mitjans de producció i de l'espai de producció, segons la coneguda interpretació marxista de la història. Avui, res que sigui salvable, absolutament res, queda d'aquella època remota en la qual l’home primitiu es trobava només sotmès als condicionants de la naturalesa. Llavors, l'home, en grup o de manera solitària, creuava lliurement camps, boscos, valls i muntanyes, allà on li duia la necessitat, l’interès o la intuició. Amb el temps, l’espai agrari col•lectiu, qui sap si assimilable a una mena de latifundi gegantí, es va anar compartimentant. Segurament, més per una reclamació egoïsta del dret a la propietat, exercit per la força, que per una necessitat d’acotar aquest espai amb parets, per protegir-lo i controlar-hi la pèrdua de sòl. A partir d’aqui, el procés de minifundització de l’espai de producció i d’habitació ha estat del tot imparable, fins al punt que s’imposa parlar ja de microfundis.

En una terrasseta urbana, en un balcó o en un cossiol, hi cap un hort. La unitat mínima de producció d’aliment ha disminuït radicalment de tamany. En termes de cartografia informatizada, la resolució espacial de l’espai de producció agrària és cada cop més petita, s'ha minimitzat. El paisatge resultant és, en definitiva, un paisatge compartimentat, ben acotat per parets, murs, fileres d’elements vegetals variats, o bé escriptures de propietat. Ben segur que un romà, un otomà, un grec, un xinès, un persa, un saxó, un germànic, un català, un àrab o un berèber d’altre segle, transferit al nostre món present, quedaria sorprès per la quantitat d’obstacles, pantalles, barreres, tancaments que l’home modern hi té construïts. És un misteri quin interpretació faria un troglodita de la forma actual d'organització social i espacial. No és rar que la llibertat es tingui avui dia, per a alguns, com aquella sensació que dóna recòrrer una certa distància sense trobar cap home, cap tanca, cap veu o senyal humà, en el sentit en el que he escoltat parlar sobre la llibertat a Ramiro Pinilla (Verdes valles, colinas rojas). El món modern, en fi, ha produït paisatges hiperbòlics en els que l’amant de les planures solitàries, de l’aire, de l’extensió, dels horitzons, difícilment pot ser, com voldria, un home lliure.