Paisatges 'pop corn'

La Mediterrània és una regió de prestigi turístic, i estan més o menys clares les causes geogràfiques d’aquest fet: per una part, la persistència de l’anticicló estival propicia un temps assolellat durant la major part dels mesos de juliol i d’agost; per altra part, la sobreconnexió aèria assegura el transport massiu de persones des del nord cap al sud; finalment, la sobredimensió de les infrastructures hoteleres assegura l’allotjament per a totes elles. A arxipèlags com el de les Balears s’hi afegeixen altres motius de pes: la pobresa de nutrients de la mar balear produeix un oligotrofisme que es tradueix en una vistosa transparència de l’aigua del mar; a les costes, una enorme concentració d’esquelets d’organismes marins morts (bioclastos formats per fragments de fòssils amb la closca carbonatada), dóna com a resultat platges d’arena blanca amb grans de calibre fi o mitjà (de 0,125 mm a 2 mm). El paisatge litoral resultant –en concret, el trinomi sol-platja-mar– es publicita i s’utilitza com el principal reclam turístic, sense escatimar trampes: per tal d’augmentar la sensació de virginalitat, s’hi esborren digitalment determinades interferències i artificis humans. 

Tot plegat, la Mediterrània estival, moderna i ociosa, esdevé, de la mà del paisatge, un producte de mercat per atraure-hi el major nombre possible d’europeus. La Mediterrània es conceb, aleshores, com un blockbuster estival. La cultura del lloc, la cronologia de les fires i mercats tradicionals, s’acomoda i s’acobla a les necessitats de consum compulsiu del visitant. Al mateix temps, la societat de consum i la indústria turística van associades a una irresistible demanda de béns paisatgístics, cosa que es plasma de manera fefaent en l’oferta de consum visual de les postes de sol que s’observen des de la banda de ponent de l’illa d’Eivissa, i que mercantilitza i rendibilitza l’empresariat del Café del Mar, el Kumharas, el Mambo, el Coast Line o el Golden Buda, a Ses Variades de la badia de Sant Antoni. En definitiva, un paisatge pop corn, un paisatge ‘de palomitas’. Un nou exercixi d’apropiació del paisatge marítim des de la comoditat del mirador artificial, amb aire condicionat, sofàs, cadires i sales d’estar. En circumstàncies com aquestes, cap paisatge existeix fins que no l’ha contat o fotografiat un turista.

Biopaisatges, tribopaisatges i altres paisatges de la nit

La idea del paisatge nocturn apunta inicialment a un contrasentit, a una contradictio in terminis: la foscor opera negant la possibilitat de veure, i per tant actua ocultant tota manifestació lluminosa del paisatge. En canvi, no nega la resta de sentits, i, de fet, en termes sensorials, de nit operen sons i renous que donen forma a un ‘paisatge’ sonor nocturn, diferenciable del diürn. Pel que fa a la llum, no resulta més eficaç quan fa fosc?: En el país de l’obscuritat, un misto encès –un llumí– és un far fabulós. Determinats fenòmens lluminosos es manifesten només si és de nit i, més encara, en l’obscuritat més absoluta i opaca. És el cas de la bioluminiscència, l’emissió de llum produïda per certs organismes a causa d’una reacció química interna, que pot ser activada per un moviment o bé per una acció mecànica. La química actua generant una font de llum biològica que emet en longituds d’ona d’entre 440 i 479 nμ, és a dir dins del rang de l’espectre electromagnètic que un típic ull humà és capaç de percebre (de 400 a 700 nμ, malgrat que algunes persones poden percebre longituds de 380 a 780 nμ). Tot plegat, l’actuació fantasiosa i combinada d’una orquestra d’organismes bioluminiscents formada per determinats bacteris, fongs, dinoflagelats, radiolaris, cnidaris, hydrozoa, anthozoa, ctenòfors, nemertins, nudibranquis, pops, anèlids, picnogònics, quetognats, crustacis, equinoderms, tunicacs, larvacis, peixos, centpeus i insectes ... tendria com a resultat un biopaisatge nocturn formidable. Dins de la mateixa tònica pot mencionar-se el cas de la triboluminiscència, que és la producció de llum per una acció mecànica –la fricció, per exemple– feta sobre determinats elements o substàncies, i de manera típica el quars, la fluorita, el marbre o l’esfarelita (i fins i tot el sucre). Per produir llum, fem el següent experiment: freguem a les fosques un cristall de quars amb una pedra (o una altra peça de quars no cristal·litzat), i veurem com el quars emet llum. El nitrògen atmosfèric fregant contra els electrons expulsats de les roques cristal·lines produïria presumptament, durant la nit, un tribopaisatge de grans dimensions.

Per altra part, històricament l’home ha rebutjat els paisatges de la nit –i en molts casos l’ha vençut–, tractant d’il·luminar artificialment l’interior de les cases, façanes, places, parcs, carrers, carreteres i autopistes. En aquest sentit, la nit s’ha tingut com el temps i l’espai de determinades pors i de la inseguretat. A partir de la generalització de l’enllumenat públic sorgeixen els paisatges de la nit urbana, paisatges artificials fets a la mida de la societat industrial i, sobretot, de la societat tecnològica, urbana, ociosa i insomne. A la ciutat de Palma els primers fanals –d’oli d’oliva– d’instal·len l’any 1805. El 1857 apareix l’enllumenat amb gas, i el 1903 l’enllumenat elèctric. La ciutat posmoderna contemporània és ja un himne a la luminotècnia, sense perjudici de l’aparició de moviments ciutadans que, a l’empara de la nit, troben formes renovades d’expressió artística, de reivindicació i de subversió política: City Mine(d), Troll Protocol, Difusor, Reclaim the Sreets, antiPub, Luzinterruptus, Voina. Potser la vertadera subversió serà, com sempre, la més romàntica: la que, contra la contaminació lumínica, postulant-se a favor de la puresa de la nit, apagui bombetes i els cruels neons.