'Paisages Hibrides'. A. Kouzoupi / A. Salvà

Si a la geomorfologia antròpica i a la mateixa disciplina paisatgística els interesa la relació existent entre l'activitat humana i les formes de la superfície terrestre determinades per la geologia i la litologia, les pedreres de marès representen una fase paroxismal d'aquesta relació. En l'escala del temps, la destrucció del paisatge natural original a causa d'una activitat extractiva, és a dir l'aflorament forçós –o més aviat forçat– de l'element litològic, engendra altre tipus d'entorn (visual, funcional i estètic) a través d'un procés en el que el paisatge es va conformant mentre es destrueix el seu element físic constitutiu. Aquests altres entorns són precisament les pedreres, i es dóna en elles el fet paradoxal segons el qual la destrucció deliberada d'una porció de la superfície terrestre exerceix un paper constructiu d'espais diferenciats. En el cas molt particular del marès, els seus centres d'extracció es converteixen en elements del terreny visualment atractius, i fins i tot dignes des d'un punt de vista paisatgístic. En definitiva, els jaciments de marès, explotats o no, formen part del paisatge i esdevenen paisatge per se.

Paisages Hibrides és el títol amb el que es presentà a la Fondation Hellénique de París un projecte de restauració paisatgística executat amb èxit a una antiga pedrera de marbre a Dionysos (Àttica, Grècia), firmat per l’arquitecta grega Aspasia Kouzoupi, juntament amb Nella Golanda, amb les que vaig coincidir al IXème Congrès International sur la Pierre Sèche fet l’any 2006 a l’illa de Mytilene (Lesbos). El resultat no és tant una restauració com una reinvenció de l’espai intervingut. Una reinvenció necessària, perquè l’alternativa no industrial de les pedreres abandonades –al capdavall, el paisatge construït està vinculat a la situació econòmica del moment– passa per l’adopció d’altres usos, altres objectius, entre els quals es troba la valorització paisatgística. El primer encert del projecte d’Aspasia Kouzoupi és l’aposta per la posada en valor del paisatge propi, i el rebuig consegüent dels paisatges exportats. El segon encert és el reaprofitament del material lític preexistent, residual. La solidesa natural de la pedra dóna com a resultat un espai escultural igualment sòlid, amb voluntat de permanència. Després d’estabilitzar els talusos, condicionar els forats i proveir el lloc d’accessos, la pedrera en qüestió, a la muntanya de Pendeli, és ara un espai lúdic de 35.000 m2 des del qual es pot escapar del malson posmodern, dels temps líquids, els de l’oblit de la raó.

Una segona excel·lent proposta de valenta ‘reinvenció’ és la de l’arquitecta mallorquina Catalina Salvà, per a qui les pedreres “són espais d’oportunitat paisatgística i funcional, i més, en la limitació física i material de les illes”. A partir d’aquesta premisa, Catalina Salvà proposa la modificació dels criteris continguts al Pla Director Sectorial de Pedreres de les Illes Balears, segons el qual els projectes de restauració de les pedreres abandonades s’entenen com a projectes per reblir la pedrera amb material inert, cosa que suposa la seva eliminació física. En comptes de reblir les pedreres –i perdre-les–, la idea és dotar-les d’oportunitat paisatgística. És el cas concret del projecte de recuperació d’una pedrera de marès i la seva reconversió en un nou cementiri a la localitat de Llucmajor (Mallorca). (Vid. http://paisatgestransformats.blogspot.com/).

El projecte va ser presentat l’any 2008 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV, UPC), i, en paraules de l’autora, “es treballa en la combinació de dos recorreguts: un de reconeixement progressiu de la pedrera (associat als recorreguts del cementiri on la profunditat de l’excavació és directament proporcional al grau de contacte amb els difunts) i l’altre de trobada instantània de la pedrera (recorregut que no interfereix mai amb el programa del cementiri)”. En definitiva, “el cementiri succeeix com una gran excavació. L’accés esdevé una gran rampa de descens cap al seu interior, en un recorregut sempre descendent”. Fer-ne una lectura en clau mitològica és aquí inevitable: la pedrera com un inframón en el que els vius tenen accés al niu subterrani dels morts, després d’una catàbasi inofensiva.

Dos exemples il·lustrats de dues lectures paisatgístiques de pedreres de marès d’extracció manual (antigues) i d’extracció mecanitzada (modernes), es posen en la part final d’aquest post. La morfologia espacial de les pedreres de marès de les Balears és distinta a les pedreres de diferents generacions. Per una part, el mètode d’extracció manual es fonamenta en l’ús d’unes eines específiques l’empremta de les quals s’observa en els talls incomplets de les pedreres abandonades. L’acció de l’escoda –l’instrument en forma de martell que s’utilitzava per treballar la pedra–, actuant en un pla oblicu, produeix parets bisellades (tallades obliquament), essent l’espai resultant arrodonit, corb, irregular i heterogeni. Pel contrari, el sistema d’extracció a màquina actua sobre un front superficial horitzontal i es fonamenta en l’ús d’una màquina equipada amb una serra de disc vertical i altra horitzontal, col·locada sobre un rail. Les peces tallades resultants són paral·lelepípedes, i el material obtingut prové així d’un mateix nivell estratigràfic, de manera que les seves característiques morfològiques són pràcticament idèntiques. El resultat és que l’extracció mecanitzada produeix espais homogenis, cúbics i profunds. El primer referent d’aquestes idees el trobam al llibret Pedreres i trencadors, de Laetitia Sauleau (1985), recollides posteriorment en l’article Lectura paisajística de las canteras de marès de Mallorca (Alomar Garau, G., 2009. Actas del XXI Congreso de Geógrafos Españoles. Geografía, territorio y paisaje, AGE). Les dues següents imatges provenen d'aquesta última referència bibliogràfica.