La disjuntiva que es crea entre salvar una bona vista o salvar una agrupació d’arbres que l’oculten, és un excel·lent element d’anàlisi i avaluació del grau de consciència paisatgística d’una societat. En sentit contrari, ho és del grau de consciència ambiental o ecològica d’aquesta mateixa societat (diem “en sentit contrari”, perquè valor ecològic i valor paisatgístic no són gens el mateix. Àmbits de realitat irreductibles, en diria el nostre predilecte Kant). A Mallorca, i en concret a Palma, l’skyline a ponent de la ciutat apareix definit per la figura del castell de Bellver perfilant-se sobre el mar verd del bosc homònim. La imatge del bosc de Bellver coronat pel castell medieval, resulta tan familiar als residents de Palma, com ha resultat una de les postals de paisatge més valorades i comprades pel turista modern.
Una notícia de premsa publicada pel Diario de Mallorca (26-05-2022), es feia ressò del joc d’interessos que es posa sobre la taula, amb el següent titular explicatiu: “Los pinos empiezan a tapar la postal más clásica del Castillo de Bellver”. És a dir, l’èxit existencial d’un ésser viu vegetal del gènere Pinus, de creixement relativament ràpid, amenaça d’eliminar de la nostra vista el conjunt pintoresc que de moment ofereix un castell magnífic coronant un bosc igualment magnífic. Que el bosc acabi per camuflar el castell, l’interpretam aquí com una tràgica pèrdua per al paisatge, especialment el paisatge amb el que Palma s’identifica (i hom identifica). En canvi, que el bosc acabi per camuflar el castell no té la més mínima repercussió en l’ecòleg o el botànic, a qui per fidelitat a la disciplina li agrada veure com prospera un ecosistema forestal, malgrat la legítima prosperitat transformi una imatge acostumada de paisatge en una imatge nova i desacostumada. La dialèctica bosc-castell desapareix en favor del bosc, per la senzilla raó que un dels elements del diàleg –la figura del castell– ja no hi és per dialogar.
Estam davant d’un típic joc de prevalences. O, dit d’una altra manera, de preferències i d’interessos. La disjuntiva bosc-castell es pot veure com un joc d’interessos entre aquells que preferirien conservar la postal i aquells altres que defensen la vida d’un arbre per damunt de qualsevol raonament que provingui del camp del paisatge i de l’estètica del paisatge. Qui signa aquest article, declarat purista –com de les bondats paisatgístiques de la bona arquitectura industrial: ¿no és bella, l’arquitectura brutalista de la Tate Modern de Londres?–, preferiria retallar els pins de la primera línia a peu del castell. La compensació que se n’obté d’aquesta acció topiària (recordem l’ars topiaria, i “ars” vol dir que és un art) és una compensació de paisatge. Egoista, és clar, però feroçment humana. Des d’una perspectiva ecològica, el que es perd perdent uns pocs arbres és un element natural més de captura de CO2 atmosfèric per part d’aquests arbres. De fet, el Pinus halepensis és un arbre molt eficaç segrestant CO2 per mitjà de la fotosíntesi, aproximadament entre 27 i 49 tones l’any (vid. Evaluación de la capacidad de sumidero de CO2 de la vegetación arbórea y arbustiva susceptible de ser utilizada en la red de carreteras de Andalucía. Informe Final, s.f.). Espècies urbanes com la mèlia (Melia azedarach) o l’om (Ulmus minor) són també eficacíssims capturadors.
D’acord amb el que es comenta en la notícia de premsa esmentada, sembla que la contemplació de l’alineació del Sol amb el pont de la torre de l’Homenatge del castell de Bellver, alineació calculada matemàticament per Josep Lluís Pol (Societat Balear de Matemàtiques, http://www.xeix.org), no seria possible en un escenari de pinar emmascarant les vistes a la torre. La tragèdia paisatgística produïda per aquesta circumstància seria també una presumible tragèdia per als admiradors de l’astronomia amb finalitats paisatgístiques, i en general per als qui mantenim que encara es pot fer una lectura metafísica de l’aurora, el crepuscle i la nit. En temps de banalitat, defensar la puresa de la nit és un acte de rebel·lia.
Una problemàtica similar a la que estam comentant l’advertim a tocar de la façana marítima d’un altre edifici medieval de magistral factura arquitectònica: la Llotja. Que sigui magistral té molt a veure amb el maneig del material emprat en la seva construcció, la pedra (o confusament marès) de Santanyí, per obra i gràcia del mestre Guillem Sagrera, qui no dubtà en traslladar ‘marès’ oolític de Santanyí per a reconstruir el Castel Nuovo de Nàpols. La calcarenita de Santanyí, del Terciari, és un tipus més compacte i menys permeable que el marès comú quaternari, d’aquí que la seva resistència mecànica sigui més gran.
El cas és que al passeig Sagrera de Palma, davant la Llotja, Lagunaria patersonii és una planta preciosa que fa unes flors de color malva. Perennifòlia i de creixement relativament ràpid, transcorreguts la cinquantena d’anys després de sembrar-se, ha acabat per emmascarar les virtuts arquitectòniques del magnífic llenç de la façana de la Llotja. Tots dos, Lagunaria i Llotja, estan catalogats, així que sembla tard perquè la preciosa planta sigui sacrificada i deixi de competir paisatgísticament amb la joia arquitectònica del gòtic. El gran Ficus –aquest, no catalogat– tampoc no hi té sentit al lloc on està. Tot plegat, de la mateixa manera que hi ha una mena d’obsessió animalista, sacrificar determinats arbres urbans provoca en la ciutadania colèriques reaccions en contra. No s'ha entès encara que de la mateixa manera que fem amb el paisatge, un arbre es pot entendre com quelcom dinàmic, i, sobretot, que abans de sembrar-lo cal pensar-s’ho bé. Avui, aquesta Lagunaria és la més grossa de les Balears, cosa que meresqué la seva catalogació l’any 2013, però desequilibrant el diàleg arbre-edifici. Eficàcia ecològica i eficàcia paisatgística no són gens el mateix, dèiem, cosa que no vol dir que totes dues coses siguin incompatibles. El lloc on s’hi poden trobar és el coneixement, el sentit crític i l’educació –cal una didàctica del paisatge que la ignorància no sap ni està disposada a fer–. Comencem, per què no, per Schiller: Cartes sobre l’educació estètica de l’home (Über die ästhetische Erziehung des Menschen, 1795).
Una notícia de premsa publicada pel Diario de Mallorca (26-05-2022), es feia ressò del joc d’interessos que es posa sobre la taula, amb el següent titular explicatiu: “Los pinos empiezan a tapar la postal más clásica del Castillo de Bellver”. És a dir, l’èxit existencial d’un ésser viu vegetal del gènere Pinus, de creixement relativament ràpid, amenaça d’eliminar de la nostra vista el conjunt pintoresc que de moment ofereix un castell magnífic coronant un bosc igualment magnífic. Que el bosc acabi per camuflar el castell, l’interpretam aquí com una tràgica pèrdua per al paisatge, especialment el paisatge amb el que Palma s’identifica (i hom identifica). En canvi, que el bosc acabi per camuflar el castell no té la més mínima repercussió en l’ecòleg o el botànic, a qui per fidelitat a la disciplina li agrada veure com prospera un ecosistema forestal, malgrat la legítima prosperitat transformi una imatge acostumada de paisatge en una imatge nova i desacostumada. La dialèctica bosc-castell desapareix en favor del bosc, per la senzilla raó que un dels elements del diàleg –la figura del castell– ja no hi és per dialogar.
Estam davant d’un típic joc de prevalences. O, dit d’una altra manera, de preferències i d’interessos. La disjuntiva bosc-castell es pot veure com un joc d’interessos entre aquells que preferirien conservar la postal i aquells altres que defensen la vida d’un arbre per damunt de qualsevol raonament que provingui del camp del paisatge i de l’estètica del paisatge. Qui signa aquest article, declarat purista –com de les bondats paisatgístiques de la bona arquitectura industrial: ¿no és bella, l’arquitectura brutalista de la Tate Modern de Londres?–, preferiria retallar els pins de la primera línia a peu del castell. La compensació que se n’obté d’aquesta acció topiària (recordem l’ars topiaria, i “ars” vol dir que és un art) és una compensació de paisatge. Egoista, és clar, però feroçment humana. Des d’una perspectiva ecològica, el que es perd perdent uns pocs arbres és un element natural més de captura de CO2 atmosfèric per part d’aquests arbres. De fet, el Pinus halepensis és un arbre molt eficaç segrestant CO2 per mitjà de la fotosíntesi, aproximadament entre 27 i 49 tones l’any (vid. Evaluación de la capacidad de sumidero de CO2 de la vegetación arbórea y arbustiva susceptible de ser utilizada en la red de carreteras de Andalucía. Informe Final, s.f.). Espècies urbanes com la mèlia (Melia azedarach) o l’om (Ulmus minor) són també eficacíssims capturadors.
D’acord amb el que es comenta en la notícia de premsa esmentada, sembla que la contemplació de l’alineació del Sol amb el pont de la torre de l’Homenatge del castell de Bellver, alineació calculada matemàticament per Josep Lluís Pol (Societat Balear de Matemàtiques, http://www.xeix.org), no seria possible en un escenari de pinar emmascarant les vistes a la torre. La tragèdia paisatgística produïda per aquesta circumstància seria també una presumible tragèdia per als admiradors de l’astronomia amb finalitats paisatgístiques, i en general per als qui mantenim que encara es pot fer una lectura metafísica de l’aurora, el crepuscle i la nit. En temps de banalitat, defensar la puresa de la nit és un acte de rebel·lia.
Una problemàtica similar a la que estam comentant l’advertim a tocar de la façana marítima d’un altre edifici medieval de magistral factura arquitectònica: la Llotja. Que sigui magistral té molt a veure amb el maneig del material emprat en la seva construcció, la pedra (o confusament marès) de Santanyí, per obra i gràcia del mestre Guillem Sagrera, qui no dubtà en traslladar ‘marès’ oolític de Santanyí per a reconstruir el Castel Nuovo de Nàpols. La calcarenita de Santanyí, del Terciari, és un tipus més compacte i menys permeable que el marès comú quaternari, d’aquí que la seva resistència mecànica sigui més gran.
El cas és que al passeig Sagrera de Palma, davant la Llotja, Lagunaria patersonii és una planta preciosa que fa unes flors de color malva. Perennifòlia i de creixement relativament ràpid, transcorreguts la cinquantena d’anys després de sembrar-se, ha acabat per emmascarar les virtuts arquitectòniques del magnífic llenç de la façana de la Llotja. Tots dos, Lagunaria i Llotja, estan catalogats, així que sembla tard perquè la preciosa planta sigui sacrificada i deixi de competir paisatgísticament amb la joia arquitectònica del gòtic. El gran Ficus –aquest, no catalogat– tampoc no hi té sentit al lloc on està. Tot plegat, de la mateixa manera que hi ha una mena d’obsessió animalista, sacrificar determinats arbres urbans provoca en la ciutadania colèriques reaccions en contra. No s'ha entès encara que de la mateixa manera que fem amb el paisatge, un arbre es pot entendre com quelcom dinàmic, i, sobretot, que abans de sembrar-lo cal pensar-s’ho bé. Avui, aquesta Lagunaria és la més grossa de les Balears, cosa que meresqué la seva catalogació l’any 2013, però desequilibrant el diàleg arbre-edifici. Eficàcia ecològica i eficàcia paisatgística no són gens el mateix, dèiem, cosa que no vol dir que totes dues coses siguin incompatibles. El lloc on s’hi poden trobar és el coneixement, el sentit crític i l’educació –cal una didàctica del paisatge que la ignorància no sap ni està disposada a fer–. Comencem, per què no, per Schiller: Cartes sobre l’educació estètica de l’home (Über die ästhetische Erziehung des Menschen, 1795).
